Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA
L'estora
Rodolfo del Hoyo 1/2024
L’estora Rodolfo del Hoyo anota: «els records acaben sent fantasies que construïm per ajudar-nos a viure.» No som pas robots que enregistren i reprodueixen el que ha succeït. Interpretem el passat des d’una mirada subjectiva, sovint des d’una justificació, conscient o no, del nostre present, per fer encaixar el qui vam ser i el qui voldríem haver estat. Del Hoyo hi afegeix: «Potser els records s’adapten a les nostres necessitats i la vida recordada no és la vida viscuda.» Però acostumem a recordar només una petita part del que hem experimentat. Del Hoyo es demana: «Perdem el que no recordem?» O roman d’una manera oculta fins que de vegades una circumstància imprevista projecta la llum sobre el que havia quedat en penombra dins nostre? Aquests relats ens en parlen i al mateix temps tracten de la inclinació a fugir de nosaltres mateixos, a esquivar el nostre propi rostre. Rodolfo del Hoyo ens aproxima, a més, la solitud que ens és de vegades l’últim refugi: «El silenci era el mirall de la soledat.»
Rodolfo del Hoyo 1/2024
L’estora Rodolfo del Hoyo anota: «els records acaben sent fantasies que construïm per ajudar-nos a viure.» No som pas robots que enregistren i reprodueixen el que ha succeït. Interpretem el passat des d’una mirada subjectiva, sovint des d’una justificació, conscient o no, del nostre present, per fer encaixar el qui vam ser i el qui voldríem haver estat. Del Hoyo hi afegeix: «Potser els records s’adapten a les nostres necessitats i la vida recordada no és la vida viscuda.» Però acostumem a recordar només una petita part del que hem experimentat. Del Hoyo es demana: «Perdem el que no recordem?» O roman d’una manera oculta fins que de vegades una circumstància imprevista projecta la llum sobre el que havia quedat en penombra dins nostre? Aquests relats ens en parlen i al mateix temps tracten de la inclinació a fugir de nosaltres mateixos, a esquivar el nostre propi rostre. Rodolfo del Hoyo ens aproxima, a més, la solitud que ens és de vegades l’últim refugi: «El silenci era el mirall de la soledat.»
Tornar a publicacions dels socis
