La seva vida va estar mar­cada per la misèria i la malal­tia, però ha pas­sat a la història de la lite­ra­tura com un vita­lista. Nas­cut al car­rer d’Urgell de Bar­ce­lona el 1894 i mort trenta anys després, Joan Sal­vat-Papas­seit ha estat un mite, no només pels seus ver­sos expe­ri­men­tals i els arti­cles inge­nus i punyents, sinó perquè ha mar­cat el camí de dife­rents gene­ra­ci­ons que no han vist la lite­ra­tura com una car­rera eli­tista. Les edi­ci­ons de Joa­quim Molas dels anys setanta, i també els dis­cos de la Nova Cançó, espe­ci­al­ment Res no és mesquí, de Joan Manuel Ser­rat, el van con­ver­tir en un dels escrip­tors més lle­gits i esti­mats dels anys de la Tran­sició. Ara, i després d’anys i altres tre­balls, Fer­ran Aisa i Mei Vidal recu­pe­ren a L’incen­di­ari de mots (Lo Dia­ble Gros) car­tes inèdites, arti­cles i poe­mes espar­sos del poeta de la Bar­ce­lo­neta.

De fet, Aisa i Vidal van ini­ciar la publi­cació de la seva recerca sobre Sal­vat-Papas­seit a començament de segle. Tal com expli­quen a la intro­ducció del volum, es va mate­ri­a­lit­zar en el lli­bre Joan Sal­vat-Papas­seit, l’home entu­si­asta, pri­mer, i després en Joan Sal­vat-Papas­seit, 1894-1924. D’altra banda, la infor­mació sobre Sal­vat-Papas­seit es va anar ampli­ant amb noves recer­ques i, sobre­tot, en encar­re­gar-se Fer­ran Aisa de la docu­men­tació de l’expo­sició Sal­vat-Papas­seit, poe­ta­vant­guar­dista, orga­nit­zada per la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes a l’Arts Santa Mònica l’any 2010: “Tot ple­gat va sig­ni­fi­car el recull d’una gran quan­ti­tat de docu­men­tació sobre el poeta bar­ce­loní, mate­rial inèdit que no s’havia publi­cat mai. Docu­men­tació fruit d’anys de recerca en arxius com la Bibli­o­teca Naci­o­nal de España, la Resi­den­cia de Estu­di­an­tes de Madrid, la Bibli­o­teca Cen­tro Naci­o­nal Reina Sofía, l’IVAM de València, l’Arxiu Històric de la Ciu­tat de Bar­ce­lona o la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya.”


Aisa, però, duia una llarga experiència al dar­rere en l’explo­ració del poeta de la Bar­ce­lo­neta perquè pràcti­ca­ment des de començament dels vui­tanta publi­cava, amb el seu germà Manel, la revista El vai­xell blanc a la seu de l’Ate­neu Enci­clopèdic Popu­lar. Curi­o­sa­ment, Sal­vat havia for­mat part d’aquest ate­neu d’ins­pi­ració lli­bertària, on ense­nya­ven a lle­gir i escriure joves i gent neces­si­tada.

L’Ate­neu va ser devas­tat, cre­mat i robat pels fei­xis­tes els pri­mers dies de la seva entrada a Bar­ce­lona, i recons­truït als anys setanta per des­ta­cats intel·lec­tu­als de l’àmbit repu­blicà, anar­quista i lliu­re­pen­sa­dor del país, entre ells Heri­bert Bar­rera, Josep Benet i Ainaud de Lasarte. Tal com sin­te­tit­zen Aisa i Vidal, el volum recull “tot allò nou que no s’havia publi­cat en els lli­bres de cor­res­pondència, arti­cles o a l’Obra com­pleta de Sal­vat-Papas­seit. Aquesta és la seva ori­gi­na­li­tat i la nos­tra apor­tació a l’obra dis­persa del poeta bar­ce­loní. En aquest tre­ball reco­llim la cor­res­pondència que va man­te­nir amb Joan Puig Pujol, direc­tor del periòdic Saba­dell Fede­ral, i amb Gui­llermo de Torre, crític lite­rari madri­leny i mem­bre del movi­ment ultra­ista, així com altres car­tes diri­gi­des al pin­tor Tor­res-García, al seu amic Joan Ala­ve­dra i als escrip­tors i poe­tes Joan Cre­xells, Josep Maria de Sagarra i Josep Maria López-Picó.

Hem reco­llit també arti­cles i poe­mes publi­cats a diver­ses revis­tes i els que va publi­car sense sig­nar a L’Estat Català. A més de l’obra esparsa de Sal­vat-Papas­seit, hem inclòs en aquest volum alguns arti­cles publi­cats en revis­tes literàries que par­la­ven dels seus lli­bres i l’entre­vista que li van fer els alum­nes de l’Escola Domènech de Bar­ce­lona”, l’única que es coneix del poeta, que s’expres­sava de manera directa i sen­zi­lla als nens que li feien pre­gun­tes. Tenir tots aquests docu­ments com­ple­menta la lec­tura de la seva obra.

David Castillo
Punt/Avui