FES-TE'N SOCI
Català - Castellano
Ricardo San Vicente, traductor de Tolstoi o la Nobel Aleksiévich, gana el Premio Giménez Frontín por su apasionada labor de conector con la cultura rusa.
Noticia anterior
Noticia següent
Ricardo San Vicente, traductor de Tolstoi o la Nobel Aleksiévich, gana el Premio Giménez Frontín por su apasionada labor de conector con la cultura rusa.
ACEC  1/12/2018



R icardo San Vicente, traductor de Tolstoi o la Nobel Aleksiévich, gana el Premio Giménez Frontín por su apasionada labor de conector con la cultura rusa. Ricardo San Vicente recibió ayer el Premio Giménez Frontín que otorga la Asociación Colegial de Escritores de Cataluña (ACEC) en reconocimiento a su tarea como eslavista. San Vicente, una de las figuras más relevantes para la difusión y el conocimiento de la literatura rusa en el mundo hispánico,  se retiró de la docencia tras más de 30 años en la Universidad de Barcelona como profesor de traducción literaria. El premio Giménez Frontín mantiene vivo el espíritu de este añorado escritor y activista cultural, que siempre buscaba puntos de conexión y compresión entre culturas.

Entrega del premi José Luís Jiménez-Frontín a Ricard Sanvicente Urondo.
ACEC. Barcelona, 28 de novembrede 2018


“Llegiu, llegiu, llegiu!” exhortava des de la tarima. “Jo us puc explicar detalls dels autors i les seves èpoques, de les seves experiències i quins fets van motivar que les obres fossin escrites, però cal que les llegiu. No n'hi ha prou amb venir a classe i escoltar-me a mi, cal que llegiu.”


Amb una convicció així de sòlida el Ricard Sant Vicente es dirigia al seu auditori en una de les aules de l'edifici de la UB. Va ser allà on el vaig conèixer i puc assegurar que no es limitava a transmetre amb vehemència aquest missatge i després desaparèixer rere la porta del departament de llengües i literatures eslaves. Tot al contrari: venia a classe amb extenses llistes de bibliografia que facilitava a tothom, deixava personalment en préstec els llibres que no es podien trobar, posava tot allò que tenia al seu abast per facilitar-nos l'accés a les obres que constituïen el temari de les assignatures de literatura russa que ha impartit fins fa ben poc, doncs no deu fer ni tres mesos que es va celebrar un acte de comiat i d'agraïment per la feina duta a terme dins la institució universitària durant 30 anys. La UB no ha perdut un mestre, perquè em consta que continua fent feina al departament, però els alumnes han perdut la possibilitat d'escoltar un efectiu transmissor d'informació rellevant. Ara ens hem de conformar amb les seves traduccions, pròlegs i articles, que no és poc.


El premi José Luís Giménez-Frontín té una càrrega ètica important. Tracta de donar rellevància i celebrar la trajectòria professional, i m'atreviria a dir que també vital, de persones actives en el món cultural que han fet la tasca de catalitzadors entre diferents cultures, possibilitant la permeabilitat entre elles. Això és pot materialitzar de moltes maneres, i en el cas de Ricard Sanvicente aquesta acció facilitadora s'ha demostrat en diferents àmbits: l'ensenyament, la traducció i la divulgació.


Que Ricard Sanvicente ha estat un facilitador alhora d'aconseguir que les cultures i les literatures catalana/espanyola i la russa estiguin més properes és un fet evident. En l'última sessió que va impartir a les aules de la UB aquesta evidència va sobreeixir-se amb mostres d'afecte provinents de moltes bandes: per suposat els estudiants, també els companys de professió dins la universitat, traductors del rus, gent del món editorial, etc. L'acte d'avui, l'entrega del premi José Luís Giménez Frontín a l'aproximació de cultures també vol ser una mostra d'afecte i reconeixement per part de l'ACEC. Alguna cosa fa sospitar que no deu ser casualitat el fet que se li entregui el mateix any que ha decidit deixar la docència. 

Si bé ensenyar literatura, en aquest cas de russa, és una tasca primordial alhora d'estendre el gust per la lectura d'autors com Txèkhov, Puixkin, Tolstoi, Brodski, Shalàmov o Aleksiévich, per anomenar només alguns exemples, fa falta encara una cosa més: tenir a l'abast les obres d'aquests autors en català o castellà. Com he dit abans, el Ricard és un facilitador i com a tal ens ha obert la possibilitat d'accedir a aquests llibres gràcies a les seves traduccions. No hi ha acte que basteixi ponts culturals millor que les traduccions i em consta que el Ricard les ha fet amb aquesta intenció, que no pas per enriquir-se, doncs tots ja sabem que la traducció literària és una tasca més que res vocacional a més de requerir d'un alt nivell professional. Però aquí no s'acaba la cosa, no es tracta només de traduir els textos. S'ha de fer veure a les editorials que aquests textos valen la pena; no només això, que aquests textos són imprescindibles per bastir el corpus cultural d'una llengua, que el públic d'aquí necessita tenir-hi accés. Ha lidiat durant molts anys amb els editors per convèncer-los que publiquessin autors russos, cosa que a vegades pot resultar tan difícil de fer com convèncer els estudiants universitaris per què llegeixin.


El Ricard és en si mateix una barreja de les cultures espanyola i russa gràcies a (o per culpa de) un moment i uns fets històrics molt concrets. Els seu pares, originaris del País Basc, van ser traslladats a la Unió Soviètica l'any 1937, quan eren nens, per fugir dels estralls de la guerra civil. Eren els coneguts com a nens de la guerra o nens de Rússia, que van ser acollits a la Unió Soviètica i tractats amb molt d'afecte i respecte per la seva llengua i tradicions d'origen. Els pares van tornar a Espanya anys després, ja casats i amb el petit Ricard. Van conservar l'amor pel país que els havia acollit fins al punt que la llegua que es parlava a casa, la que parlaven amb el fill, era el rus. Imagino quin seria el xoc del petit Ricard de vuit anys quan va arribar a l'Espanya deprimida dels anys 50, un nen nascut a l'URSS de pares espanyols però que no parla l'espanyol, tot i que sempre ha sentit explicar històries sobre aquest país i la seva gent. Els codis del comportament soviètic, que els seus pares respecten i idealitzen, no només desapareixen del seu voltant de cop i volta sinó que fer-los públics es converteix en una acció potencialment sospitosa. Per tant, l'adaptació no és només lingüística sinó que ha d'anar molt més enllà. Aquests ponts culturals i lingüístics, i fins i tot polítics, primer els va haver de bastir dins d'ell mateix, viure amb aquesta dualitat, ser les dues coses alhora.


 És curiós que en una entrevista que li van fer a ràdio Svoboda comentés que després d'acabar els estudis universitaris de filosofia i lletres no es veia amb prou alçada moral com per fer de professor i ensenyar a altres persones, raó per la qual en un principi va decantar-se per la traducció. Encara bo que més endavant s'ho va repensar, perquè atendre com alumne les seves classes era un autèntic privilegi. La seva capacitat de comunicar, amanida amb una ironia lleugera i intel·ligent, ens feia entendre les penalitats del perplex Bulgàkov, els horrors dels Gulags de Solzhenitsin, les misèries de la guerra de Xalàmov, les subtileses dels comportaments dels personatges de Txèkhov, l'èpica del príncep Ígor, les contradiccions dels personatges de Tolstoi, els dimonis que vivien en Dostoievski. Podríem repassar tot el currículum (Gorki, Tsvetaieva, Akhmàtova, Bàbel, Blok...) però ho deixarem aquí perquè la llista seria massa llarga.


 Seguint amb la seva tasca divulgadora podem afegir que també ha ajudat a fer visibles al nostre país altres escriptors i acadèmics dissidents com Andrei Siniavski o Efim Edkin. Solia portar a classe fragments de textos, que a vegades havien estat traduïts per ell mateix per l'ocasió amb l'objectiu d'il·luminar un o altre aspecte de l'obra d'un autor. Per exemple, va ser així que vaig descobrir Jossef Brodski. Aquest autor havia rebut el premi Nobel de literatura l'any 1987 però hi havia molt poca poesia d'ell traduïda al castellà. El professor Sanvicente creia que era necessari fer-nos arribar mostres del seu art i no dubtava en portar versions traduïdes d'aquests poemes a classe. Més endavant, l'any 2000, va tornar a fer de facilitador per tal que l'editorial Galaxia Gutember publiqués un recull dels poemes de Brodski en el llibre titulat No vendrà el diluvio tras nosotros. Des del 1995 està immers en la traducció dels contes de Varlam Xalàmov i des del 2007 que els publica amb l'editorial Minúscula, que ja té sis volums dels Relatos de Kolimà. Va ser la traducció d'un d'aquests relats el que Sanvicente va llegir per acomiadar-se a la seva última classe a la Universitat de Barcelona. Volia que els oients copséssim com Xalàmov és capaç de casar en un text la descripció de l'horror amb un estil bell, la constatació del procés de deshumanització amb una prosa de primera classe i com, amb els seus relats, Xalàmov, a més de deixar al descobert noves pàgines de la història de l'URSS, crea un nou llenguatge literari. D'aquesta manera el Ricard Sanvicente condensava magistralment les seves dues facetes, traductor i professor, en una sola acció.


Des de l'ACEC i sent fidels a l'esperit que inspirava José Luís Giménez-Frontín, qui va ser-ne fundador, president i secretari general, per buscar punts de connexió i comprensió, d'agermanar cultures i de trobar les vies de comunicació entre elles, aquest any s'atorga el guardó que porta el seu nom a Ricard Sanvicente. En edicions anteriors el premi ha estat per l'Agència Literària Carmen Balcells, Joaquín Marco Revilla, Carlos Vitale, Lluís Cabrera, Joan de Sagarra, Carme Riera, Anna Maria Moix i Enrique Badosa. Amb aquest reconeixement l'ACEC vol agrair de tot cor la tasca que Ricard Sanvicente ha realitzat fins ara i esperem seguir gaudint de les seves futures aportacions.

Judit Díaz Barneda




Artícles relacionats :

Noticia anterior
Noticia següent







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat