Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA
“L’Estat hauria de fer més visible la pluriculturalitat en tots els àmbits”
Noticia anterior
Noticia següent
“L’Estat hauria de fer més visible la pluriculturalitat en tots els àmbits”
ACEC  15/12/2018



E l seu lli­bre des­men­teix la idea de la impor­tació mas­siva del cas­tellà pel fran­quisme i situa uns pre­ce­dents que van des dels Trastàmara i arri­ben fins a la gene­ració de la revista ‘Ajo­blanco’...
Sí, encara avui es pot sen­tir de vega­des que la presència del cas­tellà a Cata­lu­nya va ser una impo­sició del fran­quisme. Que el règim de Franco va desen­vo­lu­par una política repres­siva con­tra la llen­gua cata­lana és un fet històric ter­rorífic i molt docu­men­tat. Però abans de la Guerra Civil el cas­tellà ja era la pri­mera llen­gua al món edi­to­rial i el periodístic, i com a idi­oma de cul­tura por­tava més de cinc segles de presència con­ti­nu­ada a Cata­lu­nya.

De fet va fins al 1150, pel matri­moni entre Ramon Beren­guer i l’ara­go­nesa Pero­ne­lla.
La data clau és el 1412, quan es pro­du­eix el Com­promís de Casp. La dinas­tia Trastàmara subs­ti­tu­eix la dels com­tes de Bar­ce­lona en la Corona d’Aragó. Els Trastàmara tenen molt pes a Cas­te­lla, i alguns escrip­tors de la cort, com ara Enri­que de Villena, Fran­cisco de Moner i Pere Tor­ro­e­lla, con­reen el bilingüisme o es pas­sen al cas­tellà. A par­tir del segle XVI aquesta cas­te­lla­nit­zació va en aug­ment, amb figu­res com Juan Boscán, que revo­lu­ci­ona la lírica espa­nyola, o Joaquín Setantí, ante­ces­sor de Gracián amb els seus afo­ris­mes. Quan arri­bem a una data con­si­de­rada clau com és el 1714, la cul­tura cata­lana ja està en bona mesura cas­te­lla­nit­zada.

El seu lli­bre és com una res­posta a un arti­cle del 1990 de Xavier Bru de Sala en què obser­vava la cul­tura cata­lana en cas­tellà com una anor­ma­li­tat?
Abans de la Guerra Civil, en tex­tos d’his­to­ri­a­dors lite­ra­ris cata­la­nis­tes com els Rubió o Manuel de Mon­to­liu, el fet que Cata­lu­nya comp­tava amb lite­ra­tura en les seves dues llengües prin­ci­pals era una cosa sabuda i no es dis­cu­tia. Però en els anys poste­ri­ors a la mort de Franco, un sec­tor del naci­o­na­lisme opta per negar la cata­la­ni­tat a aquesta tra­dició. El Congrés de Cul­tura Cata­lana del 1976 declara que només són escrip­tors cata­lans “els que escri­uen i/o publi­quen les seves obres de cre­ació en català”. I les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals esta­bler­tes pel pujo­lisme res­po­nen en bona mesura a aquesta con­cepció.

Actu­al­ment el debat entre les dues llengües pot que­dar superat perquè hi ha zones de Bar­ce­lona en què tots els rètols i fins i tot els emple­ats tenen l’anglès com a pri­mera llen­gua. També l’emi­gració con­ver­teix les nos­tres esco­les en una torre de Babel…
Sí, la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat modi­fica el pano­rama. Però no és la pri­mera vegada que la vivim. En la Corona d’Aragó s’uti­lit­zava el català, l’ara­gonès, el llatí, el cas­tellà...


Recorda una sèrie d’arti­cles de Miquel dels Sants Oli­ver de començament del segle XX on feia una nòmina dels escrip­tors cata­lans en cas­tellà. Ara n’hi ha més encara, en pro­porció?
El Dic­ci­o­nari històric d’autors cata­lans de Fèlix Tor­res Amat publi­cat el 1836 recull més de 600 autors que havien escrit en cas­tellà, uns 400 que ho havien fet en llatí, prop de 300 en català, uns 200 bilingües o tri­lingües... Actu­al­ment el per­cen­tatge d’autors en català, que vol­ta­ria el 50%, és molt més favo­ra­ble a aquesta llen­gua.


La nòmina d’escrip­tors cata­lans en cas­tellà i fins i tot bilingües és immensa. És impos­si­ble afa­vo­rir el diàleg?
El diàleg no sol és pos­si­ble sinó que és ine­vi­ta­ble. Durant el fran­quisme hi va haver figu­res pont, com Martí de Riquer, Josep Maria Cas­te­llet i Bal­ta­sar Por­cel. Avui es mouen també a cavall d’aquests dos mons, que en rea­li­tat són el mateix, autors com Pere Gim­fer­rer, Carme Riera i Valentí Puig, i inves­ti­ga­dors com Adolfo Sotelo, Anna Caballé, Jordi Gra­cia, Julià Gui­lla­mon, Sergi Doria i Jordi Amat. El món edi­to­rial i uni­ver­si­tari pro­pi­cia les inter­con­ne­xi­ons. I hi ha ins­ti­tu­ci­ons en què les dues tra­di­ci­ons con­flu­ei­xen, com la històrica Reial Acadèmia de Bones Lle­tres o l’ACEC. De per­so­nes i canals de diàleg no en fal­ten, però cal poten­ciar-los més, con­vo­car sim­po­sis, obrir pla­ta­for­mes, fer estu­dis de lite­ra­tura com­pa­rada...


No creu que la influència del cas­tellà i de l’anglès aca­barà debi­li­tant encara més el català? Quina creu que hau­ria de ser la nor­ma­li­tat entre les dues llengües?
Jo crec que cal millo­rar el reco­nei­xe­ment simbòlic en les dues direc­ci­ons. L’Estat hau­ria de fer més visi­ble la plu­ri­cul­tu­ra­li­tat espa­nyola en els seus àmbits: les ins­ti­tu­ci­ons, els dis­cur­sos dels seus repre­sen­tants i l’ense­nya­ment, segons s’esti­pu­lava en la pro­posta de llei de llengües pre­sen­tada sense èxit pels soci­a­lis­tes en el Senat el 2013 i en el Congrés el 2017. Cal tor­nar urgentíssi­ma­ment a aque­lla llei. I les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals cata­la­nes, man­te­nint meca­nis­mes de pro­tecció i estímul al català, també han d’assu­mir millor la nos­tra plu­ra­li­tat i fer-la igual­ment més visi­ble.

 

David Castillo





Artícles relacionats :

Noticia anterior
Noticia següent


Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat