HAZTE SOCIO
Català - Castellano
Lúcida impertinència. Edicions 62 recupera en un sol volum les classes de literatura catalana que va impartir Gabriel Ferrater a mitjan anys seixanta a la Universitat de Barcelona
Noticia anterior
Noticia siguiente
Lúcida impertinència. Edicions 62 recupera en un sol volum les classes de literatura catalana que va impartir Gabriel Ferrater a mitjan anys seixanta a la Universitat de Barcelona
ACEC  8/7/2019



L úcida impertinència.  Edicions 62 recupera en un sol volum les classes de literatura catalana que va impartir Gabriel Ferrater a mitjan anys seixanta a la Universitat de Barcelona

Els estu­di­ants de filo­lo­gia d’una certa edat van tenir com a lli­bre de capçalera una obra que lla­vors cos­tava bas­tant de tro­bar, perquè pro­ve­nia de l’agònica edi­to­rial Bru­guera. Era el Curso de lite­ra­tura euro­pea de Vla­di­mir Nabokov, recu­pe­rat després en tan­tes ree­di­ci­ons i al qual els més fanàtics encara van afe­gir-hi el Curso de lite­ra­tura rusa i el monogràfic sobre el Qui­xot, no menys fàcils d’acon­se­guir. Nabokov va ser el mes­tre que va ense­nyar a lle­gir millor i amb més plaer les grans obres de la nar­ra­tiva euro­pea a la gene­ració uni­ver­sitària dels vui­tanta, de la mateixa manera que Fer­ra­ter i la seva cam­bra de tar­dor van ser la gran reve­lació dels poe­tes, fas­ti­gue­jats de tant de rodolí per no aca­bar dient sinó cas­tos amors cam­pes­tres.


Si aquells joves hagues­sin tin­gut a mà el Curs de lite­ra­tura cata­lana con­tem­porània que ara ha aple­gat Jordi Cor­nu­de­lla per a Edi­ci­ons 62, hau­rien eri­git Fer­ra­ter, molt més del que ja ho van fer lla­vors, en el tità de la intel·ligència que cre­ien que fal­tava al peti­tet mapa lite­rari català. Perquè aque­lles lliçons, que Fer­ra­ter va impar­tir a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, abans i tot d’haver obtin­gut el títol de lli­cen­ci­a­tura, el curs 1965-1966 i el del 1967, a uns alum­nes pri­vi­le­gi­ats, són avui el tes­ti­moni viu, imper­ti­nent i lúcid d’un dels millors lec­tors dels nos­tres clàssics moderns, des de Josep Car­ner, Car­les Riba i J.V. Foix, fins a Joa­quim Ruyra, Cate­rina Albert i Josep Pla. 


Per Fer­ra­ter, no hi havia tòtems into­ca­bles ni mites que no es pogues­sin aba­tre, de manera que es podia per­me­tre afir­mar, i l’entorn col·loquial li afi­lava la llen­gua, que López-Picó “no val abso­lu­ta­ment res”, que el valor de Sagarra “s’ha inflat des­me­su­ra­da­ment”, o que Pla, a falta d’un tou de “prosa civi­lit­zada de segon o ter­cer ordre per recol­zar-s’hi”, se l’havia hagut de crear pel seu compte. També feia, és clar, afir­ma­ci­ons d’una sen­sa­tesa irre­ba­ti­ble que no fa mal de recor­dar: que “la poe­sia no ha d’inun­dar la vida”, que “la massa de la lite­ra­tura cata­lana surt de les ter­res rurals i de la classe dels ter­ra­ti­nents” (allò del rodolí i la cas­te­dat), o que “un lite­rat no escriu per expres­sar idees ni emo­ci­ons, sinó la seva ima­gi­nació”.

Fer­ra­ter repar­teix i pon­ti­fica amb un atre­vi­ment que és la clau de l’atracció que con­ti­nua exer­cint entre els lec­tors joves, farts d’ana­te­mes i de patri­o­tis­mes que, en lite­ra­tura, són frus­trants i fatídics. El lli­bre aplega les trans­crip­ci­ons con­ser­va­des d’aque­lles lliçons, algu­nes ja edi­ta­des en volums dis­per­sos, com ara Foix i el seu temps (1987), Car­tes a l’Helena (1995) i Tres pro­sis­tes (2010), però d’altres inèdites, com les que Fer­ra­ter va dedi­car a comen­tar Nabí, de Car­ner, i omple els buits amb els apunts de l’estu­di­ant Joan Ale­gret, que va ser també el pri­mer que va trans­criure les cin­tes mag­ne­tofòniques, l’estiu del 1967, amb el propòsit de fer-ne un lli­bre que mai no va arri­bar a port, pro­ba­ble­ment per desídia del poeta reu­senc.



Eva Vàzquez - Punt- Avui




Artículos relacionados :

Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat