Català - Castellano
DARSE DE ALTA Noticia anterior
Noticia siguiente
'Primeras voluntades' reuneix la poesia completa de José María Micó
ACEC 21/9/2020
D
istingits amb la lepra de la vida
Hi ha un irònic ressò testamentari en el títol d’aquest llibre que aplega l’obra lírica de José María Micó fins avui. Hem de suposar que són primeres, no pas últimes, perquè n’hi haurà més. Fixem-nos en el lapidari poema Biografía : “ No querías nacer, pero has nacido. / No has sabido vivir, pero has vivido. / No evitarás morir, pero has escrito ”. Escriure -prou que ho sabien Horaci, Shakespeare o Ronsard- pot procurar la immortalitat. La del subjecte escriptor, però també la d’alguns objectes lírics que aquest embalsama en les seves obres.
L’autor ha aprofitat la majoria dels seus poemes, però els ha organitzat altrament i alleugerit de lemes i dedicatòries (que passen al final, en apèndix). No els ha reescrit, com feu Josep Carner, però sí que, com el príncep, els ha presentat d’una manera nova, i d’aquesta nova estructura en neix una llum inèdita. Per al títol de l’article, he transcrit el darrer vers d’un poema, originàriament escrit en català, dedicat a Ausiàs March, a qui Micó ha traduït admirablement al castellà. Primeras voluntades referma la impressió que sempre he tingut davant l’obra del barceloní: vida i cultura hi conviuen d’una manera complementària, a vegades en una tensió abrandada, d’altres de manera més assossegada. L’obra ens ofereix una mena d’autoretrat indirecte fet de semblances esparses de personatges que no són mai del tot l’autor, però que ens en recorden algunes facetes. Hi ha l’impenitent recercador del plaer -tant com de la intel·ligència, Micó és un poeta de la sensualitat-, i tots aquells caminants nocturns, urbans, amb posat de ballador de tango (el ball que, segons Guido Ceronetti, representa millor la quimera de la parella). I, al costat d’això, hi ha els poemes de l’erudit que ha fet de la seva professió una font de recerca i de passió.
El poeta es capté sempre com un artífex curós amb les paraules, que disposa en el text “ con el primor de un oficial de imprenta ”. Micó vivifica la tradició, però la seva grandesa és que no sols ho practica amb la tradició culta, sinó també amb la popular. El del sonet i la cançó és un dels molts veïnatges ben avinguts dels seus llibres. Com també, en un altre sentit, el de la malenconia per la urpada del temps, d’una banda, i el goig per la plenitud de l’instant, de l’altra. Un poema com Barrio las eras em recorda Dies al camp, de Vinyoli, o Hombre en la mar, de Barral. Micó és un poeta solar, encara que bona part dels seus versos els hagi escrit percaçant tota llei d’ombres. És el poeta que elucubra sobre la diferència entre ser i estar, el que ens adverteix que “ el pan aguarda en los trigales ” o el que s’adreça a una dona dient-ne que està “ desnuda como el agua ”; el poeta que alça els ulls i abraça amb la mirada “ los prados por segar del paraíso ”. El que ens dona almostes plenes de versos magnífics, en què la ironia i la gravetat van de bracet. El que, en definitiva, dubta i converteix el miratge en matèria lírica: “ Todo está igual que nunca ”. El poeta que, tot passejant per belles ciutats d’Itàlia, ens parla de la condemna de la bellesa.
Jordi Llavina
ARA
Artículos relacionados :
ACEC 21/9/2020
Hi ha un irònic ressò testamentari en el títol d’aquest llibre que aplega l’obra lírica de José María Micó fins avui. Hem de suposar que són primeres, no pas últimes, perquè n’hi haurà més. Fixem-nos en el lapidari poema Biografía : “ No querías nacer, pero has nacido. / No has sabido vivir, pero has vivido. / No evitarás morir, pero has escrito ”. Escriure -prou que ho sabien Horaci, Shakespeare o Ronsard- pot procurar la immortalitat. La del subjecte escriptor, però també la d’alguns objectes lírics que aquest embalsama en les seves obres.
L’autor ha aprofitat la majoria dels seus poemes, però els ha organitzat altrament i alleugerit de lemes i dedicatòries (que passen al final, en apèndix). No els ha reescrit, com feu Josep Carner, però sí que, com el príncep, els ha presentat d’una manera nova, i d’aquesta nova estructura en neix una llum inèdita. Per al títol de l’article, he transcrit el darrer vers d’un poema, originàriament escrit en català, dedicat a Ausiàs March, a qui Micó ha traduït admirablement al castellà. Primeras voluntades referma la impressió que sempre he tingut davant l’obra del barceloní: vida i cultura hi conviuen d’una manera complementària, a vegades en una tensió abrandada, d’altres de manera més assossegada. L’obra ens ofereix una mena d’autoretrat indirecte fet de semblances esparses de personatges que no són mai del tot l’autor, però que ens en recorden algunes facetes. Hi ha l’impenitent recercador del plaer -tant com de la intel·ligència, Micó és un poeta de la sensualitat-, i tots aquells caminants nocturns, urbans, amb posat de ballador de tango (el ball que, segons Guido Ceronetti, representa millor la quimera de la parella). I, al costat d’això, hi ha els poemes de l’erudit que ha fet de la seva professió una font de recerca i de passió.
El poeta es capté sempre com un artífex curós amb les paraules, que disposa en el text “ con el primor de un oficial de imprenta ”. Micó vivifica la tradició, però la seva grandesa és que no sols ho practica amb la tradició culta, sinó també amb la popular. El del sonet i la cançó és un dels molts veïnatges ben avinguts dels seus llibres. Com també, en un altre sentit, el de la malenconia per la urpada del temps, d’una banda, i el goig per la plenitud de l’instant, de l’altra. Un poema com Barrio las eras em recorda Dies al camp, de Vinyoli, o Hombre en la mar, de Barral. Micó és un poeta solar, encara que bona part dels seus versos els hagi escrit percaçant tota llei d’ombres. És el poeta que elucubra sobre la diferència entre ser i estar, el que ens adverteix que “ el pan aguarda en los trigales ” o el que s’adreça a una dona dient-ne que està “ desnuda como el agua ”; el poeta que alça els ulls i abraça amb la mirada “ los prados por segar del paraíso ”. El que ens dona almostes plenes de versos magnífics, en què la ironia i la gravetat van de bracet. El que, en definitiva, dubta i converteix el miratge en matèria lírica: “ Todo está igual que nunca ”. El poeta que, tot passejant per belles ciutats d’Itàlia, ens parla de la condemna de la bellesa.
Jordi Llavina
ARA
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
