HAZTE SOCIO
Català - Castellano
Una antologia treu de l’oblit Claudi Montañá, reflex, als anys setanta, d’una generació idealista i desenganyada
Noticia anterior
Noticia siguiente
Una antologia treu de l’oblit Claudi Montañá, reflex, als anys setanta, d’una generació idealista i desenganyada
ACEC  6/1/2021



O riginari de Manresa, va escriure en publicacions com ara ‘Star’ i ‘Vibraciones’ L’antologia, a cura de Josep Maria Ripoll, inclou textos sobre la Dharma, Sisa i Pink Floyd. A la recu­pe­ració, els últims anys, de l’obra de peri­o­dis­tes under­ground, con­tra­cul­tu­rals i maleïts de la Cata­lu­nya dels anys setanta, des de Pau Mal­vido fins a Oriol Llo­pis, entre altres, s’hi afe­geix, ara, la que la col·lecció Bibli­o­teca Secreta de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, diri­gida per David Cas­ti­llo, ha fet del man­resà Claudi Montañá (1944-1977), crític musi­cal i escrip­tor que, com una part prou nota­ble de la seva gene­ració, va pas­sar de l’ide­a­lisme i la uto­pia al desen­gany i l’auto­des­trucció.

L’anto­lo­gia Estoy hablando de mi gene­ración. Artículos 1972-1977, a cura –i amb pròleg– de Josep Maria Ripoll, recull un seguit de tex­tos que Montañá, per­so­natge, mal­grat l’edició del lli­bre, envol­tat encara de no pocs inter­ro­gants, va escriure per a revis­tes com Star, Vibra­ci­o­nes, Nuevo Foto­gra­mas, El Papus, El Viejo Topo i Ajo­blanco, les més impor­tants de l’època en matèria con­tra­cul­tu­ral. Tots són en cas­tellà, tot i que, en català, i sobre cinema, una de les seves pas­si­ons, Montañá ja hi havia escrit, a finals dels anys sei­xanta, en publi­ca­ci­ons com Serra d’Or Presència. Ploma d’estil àgil, ric i poètic, la de Montañá rei­vin­di­cava, com queda palès en el pri­mer text de l’anto­lo­gia, publi­cat a Vibra­ci­o­nes el 6 de març de 1975, que “escriure arti­cles també és escriure”. “En diver­ses oca­si­ons m’han pre­gun­tat per què no em dedico a escriure”, expo­sava Montañá en la intro­ducció –sovint, la part més punyent dels seus arti­cles– del text. “Pre­gunta curi­osa [...] I aquí hi ha el pro­blema: que, segons sem­bla, el que compta és escriure un lli­bre, diver­sos lli­bres, molts lli­bres...”

Arran, doncs, d’aquesta volun­tat de dig­ni­fi­car l’arti­cle, Claudi Montañá –que no va escriure mai cap lli­bre– va dei­xar tex­tos, entre el “peri­o­disme de divul­gació” i la “lite­ra­tura de cre­ació”, segons els des­criu Josep Maria Ripoll, com la vin­tena que for­men part d’Estoy hablando de mi gene­ración, útils, sens dubte, per al retrat d’una època en què, tal com asse­gura Ripoll, una joven­tut que havia vol­gut ser revo­lu­cionària va aca­bar inte­grada en el sis­tema que havia inten­tat com­ba­tre.

El capítol Rebeldías: del pop al under­ground recull tex­tos com Los rebel­des del cine USA (un text publi­cat el 23 de març de 1973 a Nuevo Foto­gra­mas en què, a par­tir d’una pin­tada dels murs de París del maig del 1968, “La mort és necessària­ment una con­tra­re­vo­lució”, fa inven­tari de rebels del cel·luloide com Mar­lon Brando i James Dean, entre altres estre­lles ide­a­lit­za­des, segu­ra­ment, en els temps en què Montañá havia orga­nit­zat cicles de cine­club a Man­resa) o Pásese a Pink Floyd y alu­ci­nará más (El Papus, 13 de juliol de 1974), en què feia una crònica del pele­gri­natge en auto­car de cen­te­nars de cata­lans a Tolosa per gau­dir de Pink Floyd en la gira, ni més ni menys, de Dark side of the Moon. “La gent de la ciu­tat es pre­gun­tava: «Otgra ves les maquis espagnols?». I diuen que més d’un vell mili­tant de la FAI o el POUM va treure el cap a la fines­tra amb els ulls bri­llants d’espe­rança. «Que no, tío, que hem vin­gut a veure uns músics de rock».”

La eufo­ria: el under­ground bar­ce­lonés, a con­ti­nu­ació, recull algu­nes de les prin­ci­pals con­tri­bu­ci­ons de Montañá per nar­rar l’ambi­ent musi­cal de l’època a Cata­lu­nya. Qua­tre arti­cles, inte­gren el capítol: Pica­rol, el under­ground como forma de super­vi­ven­cia (una entre­vista a un dels ros­tres carac­terístics de la Bar­ce­lona d’aquells anys, “amb els seus pòsters, meda­lles i adhe­sius [...]; on hi és ell, pas­sen coses”, publi­cada el 2 de desem­bre de 1974 a Ajo­blanco); Rayos de sol en las cata­cum­bas de nues­tra música (una mirada panoràmica a l’escena musi­cal de Bar­ce­lona que Vibra­ci­o­nes, el febrer de 1975, va reti­tu­lar Spa­nish Under­ground, amb èmfasi espe­cial per a “l’enfant ter­ri­ble Pau Riba” i un “nom de lle­genda” com els Màquina! d’Enric Her­rera i Jordi Batiste); Sisa, en busca de las ilu­si­o­nes per­di­das (Vibra­ci­o­nes, juliol del 1975), en què Montañá exposa els fruits d’una tro­bada amb el can­tant galàctic, “desen­ga­nyat, ja, de bus­car l’ine­xis­tent setè cel”, al Zeleste del car­rer Argen­te­ria, i Dharma, Comuna de Rock (Vibra­ci­o­nes, abril de 1975), a través del qual el peri­o­dista de Man­resa, influït tant per la poe­sia vis­cuda de Rim­baud i Bau­de­laire com per la gene­ració beat­nick de Gins­berg, Bur­roughs i Kero­uac, narra les hores com­par­ti­des amb el grup dels ger­mans For­tuny –que tot just aca­ba­ven de gra­var el seu pri­mer disc, Diu­menge– en una comuna de Girona.

Der­ro­tas: el fin del sueño, amb arti­cles, dedi­cats, entre altres qüesti­ons, al movi­ment estu­di­an­til ale­many o Timothy Leary, cre­a­dor del LSD, ja asse­nyala amb els dits el des­encís. Pete Towns­hend, autor de My gene­ra­tion, el tema del Who en el qual s’ins­pira l’anto­lo­gia de Montañá en el seu títol, deia que tant de bo morís abans d’arri­bar a vell. Towns­hend, nas­cut l’any després de Montañá, ha fet enguany 75 anys. Claudi Montañá, però, l’any 1977, es va treure la vida inge­rint tres tubs de somnífers a l’hotel Manila de la Ram­bla de Bar­ce­lona. Tenia 33 anys.



Guillem Vidal
Punt Avui




Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat