Català - Castellano
DARSE DE ALTA
No és país per a vells
Noticia anterior
Noticia siguiente
No és país per a vells
ACEC  4/4/2021



L ’Estanislau ha estat un fill de la guerra. La derrota donaria títol a la seva novel·la del Sant Jordi 1965

L’anònima des­a­pa­rició de l’escrip­tor català Esta­nis­lau Tor­res ha pro­vo­cat a la xarxa una quan­ti­tat de comen­ta­ris extra­or­dinària. Cal dir, també, que són d’una can­di­desa només equi­pa­ra­ble a l’estat catatònic que viu el país, des de fa temps, en esfe­res inde­pen­den­tis­tes i no inde­pen­den­tis­tes. Cata­lu­nya es rein­venta cada cinc anys i men­tre espe­rem un autèntic pla de lec­tura que ens alli­beri de l’anal­fa­be­tisme, pesant com una llosa, les edi­to­ri­als des­co­brei­xen autors i autors fins a acon­se­guir tenir més autors que lec­tors. Cruel para­doxa!

Per aquests motius no és estrany el silenci davant la mort. Tor­res venia de lluny, feia anys que no estava de moda i, man­lle­vant el títol de la novel·la de Cor­mac McCarthy, aquest no és un país per a vells. Ho merei­xe­ria, però, perquè sense els vells no som res, estem en pilo­tes, sense idees, sense història, sense ver­sos, sense natura. L’Esta­nis­lau ho tenia tot: lite­ra­tura cre­a­tiva, història i, fins i tot, excur­si­o­nisme. El recordo quan ens venia a veure a la redacció del vell Avui i em por­tava els seus lli­bres dedi­cats. Les con­ver­ses afa­bles, el seu to de veu mode­rat, que demos­trava que no era dels que tenien l’ego des­bo­cat ni se sen­tien del tot mar­gi­nats. Era cons­ci­ent del buit. No tant del per­so­nal, perquè era un home de bar­ri­ada popu­lar, sinó de l’obra, extensa i nota­ble. 

L’Esta­nis­lau ha estat un fill de la guerra. El con­flicte, la revo­lució i la der­rota –que dona­ria títol a la seva novel·la gua­nya­dora ni més ni menys que del premi Sant Jordi 1965, qui se’n recorda!– havien tin­gut un efecte traumàtic durant tota la vida. I men­tre el des­feia, els seus lli­bres van tor­nar cap a els esce­na­ris de la des­feta de l’Ebre, de la cai­guda de Bar­ce­lona, l’èxode i el marasme repu­blicà. Amb nou novel·les publi­ca­des, un gra­pat de reculls de con­tes i de lite­ra­tura juve­nil i infi­ni­tat de lli­bres de memòries, història i viat­ges, l’acti­vi­tat de Tor­res es va esten­dre del 1960 al començament de segle XXI. El 2000 publi­cava el reve­la­dor i autocrític El dia que vaig per­dre la ins­pi­ració, que no és una lec­tura lite­ral del que li pas­sava. Sem­pre tenia idees i era un arti­cu­lista agut i sagaç. Tenia allò que Pla ano­me­nava mirada i la seva per­cepció de la rea­li­tat no anava tan desen­fo­cada com la de la majo­ria dels autors d’ara. Tor­res era un rea­lista no enqua­drat, no havia estat eti­que­tat per la crítica i gran part de la seva obra va pas­sar de manera gai­rebé opaca. No s’ho merei­xia gens. Per aquest motiu m’han sob­tat els comen­ta­ris gene­rals dels joves, tan pre­sump­tu­o­sos. A tot­hom li aca­barà tocant cami­nar per les oba­gues, que no ho dubti ningú.

Sovint, quan me’l tro­bava o pas­sava pel diari, es quei­xava amb raó de l’estu­pi­desa de la soci­e­tat literària i de les polítiques ins­ti­tu­ci­o­nals patètiques. Cada any es con­vo­quen una tona de cen­te­na­ris, però a par­tir d’una deter­mi­nada edat estàs llest: no et recorda ni ta mare. L’Esta­nis­lau no és un cas aïllat. He vist casos tan lamen­ta­bles com els de Joan Llarch, Víctor Alba, Folch i Cama­rasa o els poe­tes Zoraida Bur­gos o Gerard Vergés, a qui només dona­ven suport un grup d’escrip­tors tar­ra­go­nins, la majo­ria de llen­gua cas­te­llana. O els Por­cel, Perucho i tants altres peri­o­dis­tes i pro­sis­tes de pri­mera. En el seu feno­me­nal La cai­guda de Bar­ce­lona, Tor­res recre­ava l’entrada de les tro­pes del gene­ral Dávila per tots els bar­ris de la capi­tal cata­lana. El món de la lite­ra­tura també és ata­cat per aquesta classe de depre­da­dors, sobre­tot dels que s’armen amb la ignorància.


David Castillo   -  El Punt/Avui




Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente


Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat