HAZTE SOCIO
Català - Castellano
Llibres del Segle recupera el primer poemari de la poeta i pintora, Felícia Fuster (Bar­ce­lona, 1921-2012), de qui es commemora el centenari
Noticia anterior
Noticia siguiente
Llibres del Segle recupera el primer poemari de la poeta i pintora, Felícia Fuster (Bar­ce­lona, 1921-2012), de qui es commemora el centenari
ACEC  5/4/2021



C oin­ci­dint amb el cen­te­nari de la poeta, tra­duc­tora i artista Felícia Fus­ter (Bar­ce­lona, 1921-2012), Lli­bres del Segle recu­pera, dins la col·lecció Bal­bec, el poe­mari amb què es va donar a conèixer per a la lite­ra­tura, quan ja tenia 63 anys i en feia més de trenta que vivia a París, apar­tada dels cer­cles cul­tu­rals cata­lans i lliu­rada als seus colla­ges. Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils va ser fina­lista del premi Car­les Riba de 1983 (que va gua­nyar Valerià Pujol), però a Maria Mercè Marçal, que for­mava part del jurat, aque­lla veu vin­guda d’un altre món, aquell que havia que­dat trun­cat amb la guerra, tenia alguna cosa d’apas­si­o­nant i dolo­rosa que no es podia pas­sar per alt. Per edat, Felícia Fus­ter hau­ria hagut de ser una de les mares que la tra­dició literària havia negat a les escrip­to­res de la gene­ració de Marçal, i així ho va mani­fes­tar, una mica amb ver­go­nya per aquest inter­canvi de papers (la jove apa­dri­nant la poeta gran), en el pròleg que va escriure per a l’edició d’Una cançó per a ningú... de l’any 1984, recu­pe­rat en aquest nou lliu­ra­ment a Lli­bres del Segle, que incor­pora també un colofó de Lluïsa Julià, comissària de l’Any Felícia Fus­ter.

Marçal, que s’allot­java a l’apar­ta­ment pari­senc de Fus­ter men­tre es docu­men­tava per escriure La passió segon Renée Vivien, va ser una de les ava­la­do­res més cons­tants de la poeta (pot­ser seria millor dir una amiga), fins i tot quan tot li anava en con­tra pel fet de per­sis­tir a viure allu­nyada, amb aquell seu gust pel marge i l’esbor­ra­ment. “Jo em con­si­dero una cosa molt petita i a part”, deia en una entre­vista a l’Avui el 2001, i no era per modèstia, no almenys d’aque­lla que se suposa que han de tenir les dones, sinó gai­rebé com una exal­tació de la fra­gi­li­tat, del nucli dur que hi bri­lla a dins. Dels altres intents que va fer per gua­nyar algun premi lite­rari impor­tant, sem­pre de París estant, només li va sor­tir bé l’Estellés, l’any 1987, per I encara. En canvi, se li va con­ti­nuar resis­tint el Riba, del qual va que­dar de nou al llin­dar el 1985 (se’l va empor­tar Joan Mar­ga­rit), i va ser també fina­lista del Màrius Tor­res el 1997.

Tot i seguir publi­cant, durant anys va ser aque­lla poeta secreta que vivia a París, des d’on tirava als pre­mis de poe­sia cata­lans, traduïa Mar­gue­rite Your­ce­nar i els poe­tes japo­ne­sos con­tem­po­ra­nis, i escri­via una novel·la (L’altre cos­tat de l’ombra), men­tre tre­ba­llava fent clas­ses d’espa­nyol, pin­tant moca­dors de seda o cre­ant la seva empresa de publi­ci­tat i un taller de gra­vat de vidre. “Des­val­guda, / tenia la lúcida ignorància / dels qui ho han per­dut tot”, escriu a Una cançó per a ningú..., que és un pri­mer lli­bre que en efecte et deixa amb la boca oberta, no pas l’obra d’una prin­ci­pi­ant, sinó d’algú que ha vis­cut ja molt, i fa recompte de les pèrdues. També dels con­sols. Encara no hi ha la influència de la poe­sia ori­en­tal que li afi­na­ria el viatge al Japó de 1985, però sí el vers juga­ner de Sal­vat-Papas­seit, fill com ella del port, i l’ima­gi­nari de la menes­tra­lia, en el qual sovin­te­gen les referències a la labo­ri­o­si­tat dels mano­bres (“Els pale­tes, no els sents?”), unes Par­ques mun­da­nes que pas­ten el ”mor­ter dement” de la vida i alcen murs i ater­ren cors: “Sense saber / si els rails o les tra­ves­ses / no s’han des­fet, posem uns quants maons / aquí, uns altres més enllà, / sense pen­sar-hi, / i després ens tom­bem: / quin mal que fan per­duts, / aquests panys de paret / que no són res, que no seran mai cases.” És la poe­sia d’algú que va apren­dre a fer-se la casa en un altre lloc, quasi en secret, pas­tant-se la llen­gua tota sola, dura i forta com el ciment.



Eva Vázquez   - El Punt Avui




Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat