Català - Castellano
DARSE DE ALTA
El 13 de juny es compleix el 75è aniversari del naixement de l’escriptora i periodista Montserrat Roig
Noticia anterior
Noticia siguiente
El 13 de juny es compleix el 75è aniversari del naixement de l’escriptora i periodista Montserrat Roig
ACEC  13/6/2021



C om si així s’arrapés a la vida dotant-la de sen­tit, Mont­ser­rat Roig va con­ti­nuar escri­vint pràcti­ca­ment fins al seu últim dia, el 10 de novem­bre del 1991, just l’endemà de publi­car l’arti­cle que es repro­du­eix en aquesta mateixa pàgina: un exem­ple de la seva capa­ci­tat de rela­ci­o­nar la lite­ra­tura (en aquest cas, el tea­tre de Shakes­pe­are que no ins­pi­rava uns actors) amb la rea­li­tat del pre­sent fent una reflexió sobre les emo­ci­ons efímeres i l’endu­ri­ment del cor, Un múscul traïdor, davant dels fets ter­ri­bles recur­rents, com ara les morts i les feri­des a causa d’atemp­tats ter­ro­ris­tes, con­si­de­rant com la insen­si­bi­li­tat pot reflec­tir-se en la tasca periodística; però també una cons­ta­tació de com con­ti­nu­ava atenta al que s’esde­ve­nia com si la mort no estigués a punt d’encalçar-la.

Amb el títol genèric Un pen­sa­ment de sal, un pes­sic de pebre, des del 15 de setem­bre del 1990, i men­tre el maleït càncer s’apo­de­rava del seu cos, Mont­ser­rat Roig va anar escri­vint quasi diària­ment per a l’Avui una sèrie d’arti­cles que, a la manera d’un die­tari, pen­sa­ven el món com ho havia anat fent: des d’una pers­pec­tiva femi­nista, amb sen­si­bi­li­tat social, tenint sem­pre la lite­ra­tura com a refe­rent, con­tri­buint a la memòria col·lec­tiva com un deure ine­lu­di­ble. Poc més d’un mes abans de la seva pròpia mort, havia escrit a propòsit de la d’una altra escrip­tora, Maria Aurèlia Cap­many, amb un sen­ti­ment de per­ple­xi­tat: “Ens havíem bara­llat tant i amb ella vaig ser tan feliç! Per això no sé si m’enten­dran; aquesta absència que sento no la puc pas com­par­tir.”

Amb la mort de Mont­ser­rat Roig i Fran­si­torra va crear-se un sen­ti­ment d’absència per­du­ra­ble en la soci­e­tat cata­lana, on s’havia fet molt pre­sent durant dues dècades en la vida literària, cul­tu­ral, mediàtica i, havent sigut mili­tant del PSUC, política. Havia nas­cut poc més de 45 anys abans, el 13 de juny del 1946, en “el temps de les cire­res” per esmen­tar el títol d’una novel·la seva man­lle­vat a una cèlebre cançó vin­cu­lada a la Comuna de París i de la qual esti­mava espe­ci­al­ment la versió d’Yves Mon­tand, mort un dia abans que l’escrip­tora. Amb vint-i-qua­tre anys, va irrom­pre en el món lite­rari amb el premi Víctor Català pel recull de con­tes Molta roba i poc sabó. Va saber que l’havia gua­nyat men­tre, entre el 13 i 14 de desem­bre del 1970, par­ti­ci­pava en la tan­cada a Mont­ser­rat en pro­testa con­tra el procés de Bur­gos. Mai no va aban­do­nar la ficció literària i, retor­nant al conte amb El cant de la joven­tut, va cul­ti­var-la sobre­tot amb novel·les rea­lis­tes, entre les quals hi havia les que for­ma­rien una tri­lo­gia (Ramona, adéu, El temps de les cire­res i L’hora vio­leta) que retrata la petita bur­ge­sia de l’Eixam­ple bar­ce­loní (on, a la dreta, sem­pre hi va viure par­lant de la seva trans­for­mació) des de prin­ci­pis del segle XX fins als anys de la Tran­sició a través de tres gene­ra­ci­ons de dues famílies (els Miral­peix i els Ven­tura-Claret) fent atenció pre­fe­rent als per­so­nat­ges feme­nins.

Havia dit que la lite­ra­tura l’apas­si­o­nava men­tre que el peri­o­disme li per­me­tia omplir la nevera. Tan­ma­teix, costa de creure que només va exer­cir-lo per motius econòmics. No només perquè hi va desen­vo­lu­par el seu com­promís cívic i cul­tu­ral, que va reflec­tir-se en mul­ti­tud d’entre­vis­tes a “per­so­nat­ges” cata­lans com una forma de recu­pe­ració de la memòria del país, sinó per la mateixa volun­tat literària dels seus arti­cles periodístics, encara que sem­pre va con­si­de­rar que el peri­o­disme té un deute amb la rea­li­tat que no ha d’assu­mir la ficció novel·lesca. Aquesta és una de les múlti­ples idees expo­sa­des a Digues que m’esti­mes encara que sigui men­tida, un assaig que, con­ce­but també durant el temps de la seva malal­tia, expressa la seva passió per la lite­ra­tura, refle­xi­ona sobre el procés cre­a­tiu, pensa sobre les mane­res d’escriure de les dones, indaga sobre la memòria per­so­nal reno­vant a la vegada el seu com­promís amb la històrica. Dit això pen­sant en la gran con­tri­bució que va fer-hi Mont­ser­rat Roig, de manera fona­men­tal a través d’Els cata­lans als camps nazis, un tre­ball de recerca impa­ga­ble sobre els depor­tats cata­lans (reco­llint-ne la memòria dels super­vi­vents) als camps de con­cen­tració. Con­vi­dant a dir que pot­ser la seva millor expressió hi és al repor­tatge; és a dir, en l’encre­ua­ment de peri­o­disme i lite­ra­tura, va excel·lir a L’agu­lla dau­rada, un lli­bre preciós sobre Lenin­grad/Sant Peters­burg en què, evo­cant el setge que va supor­tar la ciu­tat durant la II Guerra Mun­dial, explica la història de Paul Filipòvitx, el guia de l’Her­mi­tage que, un cop eva­cu­a­des les pin­tu­res del museu, les feia visi­bles “expli­cant-les” als que s’hi refu­gi­a­ven. Com ell, volia tenir els “ulls de la memòria”.

Imma Merino

El Punt/Avui



L’últim article
Conten d’un famós director de teatre que no aconseguia emocionar els seus actors amb una obra de Shakespeare.
– És que ens queda tan lluny, la història del rei Lear!
Aleshores el director els va dir que acluquessin els ulls, que premessin tot seguit amb força les parpelles i, quan el tel color de rosa esdevingués negre fosc, comencessin a pensar en la tragèdia del rei Lear. Primer, com a rei. Més tard, com a pare.
I així ho feren. El rei els quedava lluny, el pare, no tant. I acabaren per entendre una de les tragèdies més contemporànies de William Shakespeare. Potser nosaltres, forçats a escriure un article cada dia, anem perdent a poc a poc espurnes d’emoció. Les històries són recurrents. La fredor s’imposa. No és que ens vantem de tenir un cor gelat, perquè el cor no té cap temperatura. “És un múscul ben resistent”, deia Woody Allen.
I tant, que n’és, de resistent! Els pulmons poden assecar-se, l’oxigen pot traslladar-se per la nostra sang de manera més relativa, però el cor resisteix. Un bon múscul. Un múscul traïdor, tanmateix. Traïdor en la recurrència.
Perquè a penes si fa uns dies que havíem d’enraonar de la Irene, la nena que s’ha quedat sense cames a causa d’una bomba terrorista. I ara la Irene ja és notícia vella. Carpetada per a les cames de la Irene. La histèria de la seva recuperació serà un dossier vell. Una altra notícia vola, delerosa de protagonisme: un nen acaba de morir a causa d’una altra bomba terrorista. Un nen de dos anys que a penes si aprenia a enraonar. Un bessó. ¿Sabran els pares quin és el fill que ha mort? Ells ho sabran, ells no s’equivocaran pas. Com tampoc s’equivoquen els terroristes. Han matat una altra criatura només per demostrar-nos que sí que ho sabien. Que ja ho sabien, que havien comès una barbaritat en deixar una nena de dotze anys sense cames. Al lloc del cor, una esponja. Una esponja eixuta.
I són ells els qui ens obliguen a escriure articles recurrents. A les repeticions. Voldrem caure en el tedi, sospitar per la malenconia tardoral, celebrar un novembre tan benigne. Voldríem celebrar, també, que ja s’acaba l’Any Mozart i podrem escoltar altres compositors, i que fan dues o tres pel·lícules molt bones, o bé enrabiar-nos perquè Amantes no va a Hollywood, voldríem saber què fan en aquests moments Robert de Niro, o la mare d’en Robert de Niro, a qui una vegada li vaig regalar una capsa de carquinyolis...
Voldria, sobretot, avorrir-me. Que l’horitzó del món fos un quilòmetre i mig de platja de llevant, amb l’arena fina i les gavines assassines. I no haver de tornar a comptar els nens morts per aconseguir l’emoció que els faltava als actors que havien de representar El rei Lear. Però ¿què en saben, els terroristes, del rei Lear, del cor com a múscul resistent i del dolor que senten els qui han d’admetre que una criatura de dos anys acaba de desaparèixer?
No els cal parlar del mar, germans, als terroristes. Ni de Shakespeare. Totes dues realitats queden massa lluny de la seva closca buida de neurones, de pensaments i de sentiments. Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té.

Foto (Pilar Aymerich)




Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente


Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat