DARSE DE ALTA
Català - Castellano
L’editorial impossible
Noticia anterior
Noticia siguiente
L’editorial impossible
ACEC  16/5/2022



E ncara a la pri­mera mei­tat de la dècada dels vui­tanta, quan tenia opor­tu­ni­tat de pas­sar per la seu d’Edi­ci­ons 62 del car­rer Pro­vença, sem­pre que­dava fas­ci­nant pels per­so­nat­ges que em sor­tien a veure, o que pas­sa­ven a salu­dar, ja fos­sin el bar­roc i ele­gant Àlex Broch, el duet Joa­quim Sabrià i Marisa Trigo, Ramon Bas­tar­des, el savi cor­rec­tor Fran­cesc Vall­verdú , l’enyo­rada Mont­ser­rat Saba­ter i Josep Maria Cas­te­llet, que només puc defi­nir-lo com una pro­so­po­peia, la figura literària en la per­so­ni­fi­cació del segell. Cas­te­llet era el millor exem­ple de l’edi­to­rial, un home que, des del seu fit­xatge als sei­xanta per part de Max Cah­ner i l’esmen­tat Bas­tar­des, va coman­dar la nau i va ser el ros­tre visi­ble i ideòleg de l’edi­tora des del 1964 fins al 2014, quan es va morir. Cas­te­llet va pas­sar totes les vicis­si­tuds i els encerts de l’edició cata­lana.

També de l’evo­lució. Quan el vaig conèixer, Cas­te­llet era encara el crític i antòleg dels Novísimos i d’algu­nes de les anto­lo­gies més impor­tants de la poe­sia cata­lana. Un dia que pas­sava a reco­llir lli­bres urgents a la Montse Saba­ter, li vaig dema­nar al mes­tre que em firmés un dels seus lli­bres. Ell, amb les ulle­res pen­ja­des, me’n va rega­lar un altre i em va dema­nar opinió. Per a un xava del car­rer, aquesta pro­posta va ser més que un honor, i vaig desit­jar haver tin­gut la gra­va­dora per haver-ho mos­trat als amics il·lus­trats dels bars. Com les altres ànimes que pul·lula­ven per 62, era un senyor afa­ble i ama­ble –si s’empre­nyava o l’insul­ta­ven podia ser tot el con­trari; em reser­varé els comen­ta­ris sobre un poeta de Reus–, però també un artista en la con­versa, des­cripció de situ­a­ci­ons i l’evo­cació per­so­nal. Els seus lli­bres memo­rialístics en són un exem­ple, i la lec­tura sem­pre la faig amb el to greu de la seva veu. També el recordo alt com un senyor de Bar­ce­lona com cal. Ele­gant, amb ves­tits que man­te­nien la seva silu­eta i que podien alter­nar l’estil britànic o el con­ti­nen­tal.

En aque­lla època Cas­te­llet par­lava de poe­sia i enfo­cava tot cap a aquesta dis­ci­plina, com ho havia fet abans, em diuen, cap al mar­xisme, i Her­bert Mar­cuse, que va divul­gar força en la seva etapa de Seix Bar­ral. Em costa com­pa­rar-lo amb el de les últi­mes èpoques d’Edi­ci­ons 62 a Peu de la Creu, ja al Raval en un edi­fici d’Oriol Bohi­gas, en què es delia par­lant de sèries tele­vi­si­ves, cosa que ens des­con­cer­tava als del gremi dels ver­sos.

Als màsters d’edició i esco­les d’escrip­tura que sur­ten com bolets pel país con­vin­dria recu­pe­rar dels lli­bres de Cas­te­llet els con­sells per als edi­tors i la relació horit­zon­tal que han de tenir amb els autors. Cas­te­llet era capaç d’embo­li­car-te en pro­jec­tes que tu mai hau­ries assu­mit i diri­gir equips, amb mà esquerra i bon­ho­mia, de totes les edats, de tenir inter­lo­cu­tors de línia dura com Joa­quim Molas, Àlex Broch i l’enyo­rat Xavier Folch a joves edi­to­res que encara no havien defi­nit cap a on ani­rien. Tenia la capa­ci­tat d’engres­car tot­hom perquè la seva mirada era en posi­tiu, mal­grat les crítiques injus­tes que li han fet com a intran­si­gent. Era tot el con­trari. En l’impres­cin­di­ble i poc valo­rat Memòries con­fi­den­ci­als d’un edi­tor, té capítols extra­or­di­na­ris. Des de com inten­tar, en va, esqui­var la cen­sura, amb un retrat impa­ga­ble d’Alfonso Comín, fins al tracte que s’ha de tenir amb els autors: “Resta el savoir faire, el tracte social. Davant un autor que pre­senta un ori­gi­nal no hi ha més que una acti­tud pos­si­ble: el res­pecte. L’ori­gi­nal pot ser bo o dolent, ade­quat o no a les carac­terísti­ques de l’edi­to­rial, ven­di­ble o poc comer­cial. En qual­se­vol cas és l’esforç de mol­tes hores de tre­ball i, fins i tot, un com­promís de l’autor amb el món.”

El Gremi d’Edi­tors hau­ria de dis­tri­buir el capítol pel pla­neta davant tan­tes acti­tuds escla­vis­tes o pre­po­tents. A part de la bur­ge­sia il·lus­trada que podien repre­sen­tar Oriol Bohi­gas i Max Cah­ner, Cas­te­llet sumava aquest savoir faire que feia del tracte diari una marca de la casa. Si no que li pre­gun­tin a edi­to­res for­ma­des al seu cos­tat com l’actual Pilar Bel­tran. En un altre capítol –o tito­let–, Cas­te­llet parla de l’“edi­to­rial impos­si­ble”. Evoca quan Bas­tar­des i Cah­ner el van treure d’una edi­to­rial jurídica, de la qual no recor­dava ni el nom, i tots els ava­tars d’uns sei­xanta en què inten­ta­ven una línia aper­tu­rista davant una cen­sura que els veia com a aban­de­rats del comu­nisme: “A pri­mers de gener de 1969, decre­tat l’estat d’excepció, els locals d’Enci­clopèdia escor­co­llats i Ramon Bas­tar­des i Jordi Car­bo­nell, empre­so­nats. El meu domi­cili també va ser escor­co­llat, amb resul­tats infruc­tu­o­sos, però la meva tor­nada a Cata­lu­nya va ser retar­dada perquè la poli­cia tenia el con­ven­ci­ment –obvi­a­ment equi­vo­cat– que era un per­so­natge perillós. Amb un mínim de men­ta­li­tat empre­sa­rial no és difícil d’enten­dre que sense diners, amb uns pro­duc­tes difícils d’intro­duir al mer­cat i amb els diri­gents empai­tats per la poli­cia, el més fàcil és que les coses se’n vagin en orris: és el que va pas­sar.” Per sort, van res­sus­ci­tar!




David Castillo - El Punt Avui




Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat