DARSE DE ALTA
Català - Castellano
Francesc Parcerisas: “La poesia t’ha de venir”
Noticia anterior
Noticia siguiente
Francesc Parcerisas: “La poesia t’ha de venir”
ACEC  22/9/2022



Fran­cesc Par­ce­ri­sas torna a les lli­bre­ries amb un nou die­tari, La tar­dor em sobta, publi­cat per Qua­derns Crema, edi­to­rial que forma part de la seva casa, des que va publi­car un dels seus lli­bres de referència, L’edat d’or, un llunyà 1983. Con­ti­nua amb el seu tre­ball memorístic, amb un die­tari exqui­sit, depu­rat, que ens parla de les sor­pre­ses que li va acos­tant la vida. Gua­nya­dor del premi Car­les Riba del 1966 amb Homes que es banyen, el seu segon lli­bre, Fran­cesc Par­ce­ri­sas és un dels degans de la lite­ra­tura cata­lana.

‘Sei­xanta-un poe­mes’, publi­cat el 2014, és el seu últim lli­bre de poe­sia. Quin és el motiu?

Em sem­bla que els poe­mes no hau­rien de ser repe­ti­tius, encara que no podem defu­gir de par­lar sem­pre del mateix. Escric poc, la poe­sia l’has de bus­car, però també t’ha de venir, te l’has de tro­bar. Quan tin­gui un feix de poe­mes que m’estimi prou pro­cu­raré fer-ne un lli­bre; però, ara per ara (i l’ara cada cop és més curt!), em plau triar entre els apunts die­tarístics. Encara em que­den alguns pro­jec­tes, tant de bo tin­gui temps i esma per enlles­tir-los.
Alguns frag­ments del die­tari gai­rebé es podrien lle­gir com si fos­sin poe­mes.

Els apunts són, sovint, un mira­llet imme­diat o llunyà que ens fa la rateta, un esclat. En això s’assem­blen als poe­mes, efec­ti­va­ment. Però el poema exi­geix un aca­ba­ment for­mal, un “arro­do­ni­ment” que els frag­ments, no tenen. A La tar­dor em sobta he vol­gut que la dis­persió i la tren­ca­dissa de la vida –la difi­cul­tat de donar-li un sen­tit uni­tari—fos­sin evi­dents.

Publica el seu ter­cer die­tari con­se­cu­tiu, després de ‘La pri­ma­vera a Pequín’ (2013) i ‘Un estiu’ (2018). El títol del nou volum ja indica la temàtica, la inqui­e­tud que con­ti­nua tenint per la vida que l’envolta.

A La pri­ma­vera a Pequín par­lava d’un espai, a Un estiu, d’uns mesos con­crets, a La tar­dor em sobta es bar­re­gen pas­sats i pre­sents diver­sos per accen­tuar una certa estra­nyesa quan inten­tem de recons­truir el sen­tit de la vida.

En la pro­moció del lli­bre s’indica que el seu die­tari par­teix d’una impos­si­bi­li­tat de deter­mi­nar un sen­tit a tot.

Efec­ti­va­ment. He inten­tat aga­far bocins de papers, notes, cita­ci­ons, alguna con­versa, una idea, una frase d’altri... per veure si d’això en podia arri­bar a cons­ti­tuir un “sen­tit”.

Com defi­ni­ria “el sen­tit”?

Em sem­bla que el sen­tit és l’anècdota del Dodo, el per­so­natge d’Alícia que il·lus­tra la coberta: orga­nitza una cursa sense regles, sense gua­nya­dors, però on tot­hom tindrà un premi. Em va sem­blar una imatge sàvia, engres­ca­dora i humil de la vida i de la lite­ra­tura. El Tot, així, en majúscula, no exis­teix. Pot­ser Sèneca m’ha tor­nat més nihi­lista que estoic.

A ‘la tar­dor em sobta’ hi ha refle­xi­ons que fan visi­ble les arrels dels seus interes­sos i for­mació: “Es difícil saber qui­nes raons fem les coses que fem”...

Mai no els arri­bem a conèixer. Cal accep­tar l’atzar i la incon­sistència de la vida, veure’ns amb més humi­li­tat. El logo­cen­trisme occi­den­tal ha fet molt de mal.

A què es refe­reix?

No tinc clar que no siguin més “savis” i més “feliços” els pobles pri­mi­tius que vivien a l’Amazònia que les mul­ti­tuds de Nova York, Pequín o Lon­dres. No som els reis de l’uni­vers: n’hi ha prou amb mirar una esto­neta amunt cap al cel estre­llat!

A la seva obra en prosa parla de lli­bres, de música, d’art i de records fami­li­ars, gai­rebé sem­pre amb el lli­gam de la cul­tura.

La cul­tura, sobre­tot els lli­bres, han estat i són la meva vida. Tinc curi­o­si­tat literària i pro­curo lle­gir de tot, però ja em costa seguir les nove­tats, el dia a dia edi­to­rial. La meva família eren boti­guers benes­tants. He tin­gut una for­mació pri­vi­le­gi­ada: escola laica, uni­ver­si­tat, pos­si­bi­li­tats de viat­jar...

Era impor­tant la for­mació, estu­diar?

A casa cre­ien que els estu­dis eren un pas­sa­port, perquè amb estu­dis sem­pre et podries gua­nyar la vida. Jo encara ho crec.

Els pen­sa­ments que des­plega són diver­tits, però pro­funds. Busca la trans­cendència sense esde­ve­nir trans­cen­dent?

Cal apor­tar una mica de dis­tan­ci­a­ment a la vida, i l’humor fa aquest dis­tan­ci­a­ment més tole­ra­ble. Les grans acti­tuds em pro­vo­quen una certa des­con­fiança. Som els nos­tres reei­xi­ments, però també les nos­tres feble­ses.

En la crítica literària de Jordi Lla­vina, publi­cada fa uns dies a la revista ‘La República’, el defi­neix com “escèptic per natu­ra­lesa, sene­quista per con­vicció”.

Escèptic, ho soc. Sene­quista, m’hi he tor­nat. Nihi­lista –com deia—,pot­ser també. Però, ep!, això no vol dir que no em senti com­promès, llui­ta­dor i dis­po­sat a tre­ba­llar fins al final pel que crec just i m’interessa.

En el die­tari ana­litza la queixa nos­trada dels poe­tes cata­lans, aquesta manca d’empa­tia que exis­teix entre ells, aquest ambi­ent de lluita.

Avui hi ha un esplet d’escrip­tors (poe­tes, nar­ra­dors, dra­ma­turgs, assa­gis­tes, tra­duc­tors...) com no hem cone­gut mai. Mai. Que exis­tei­xin grups és bo, és resul­tat de la vita­li­tat del món lite­rari, i també una de les seves feble­ses.

Per què ho diu?

Qui em pot dir quan­tes edi­to­ri­als i col·lec­ci­ons de poe­sia exis­tei­xen? Com és que no som capaços d’uni­fi­car el mer­cat edi­to­rial dels Països Cata­lans?

En posa­ria un exem­ple?

Els die­ta­ris de Miquel Pai­rolí són molt bons, però els de Vicent Alonso, de Ramon Ramoni de Rafa Gomar són extra­or­di­na­ris. I el mateix passa amb la poe­sia.
     





Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat