DARSE DE ALTA
Català - Castellano
Ni unívoca ni invisible: l’emancipació de la traducció literària
Noticia anterior
Noticia siguiente
Ni unívoca ni invisible: l’emancipació de la traducció literària
ACEC  18/1/2023



L a Facultat de Traducció i Interpretació ha celebrat el planter de docents guardonats per la seva tasca traductora, tant cap al català com al castellà, en una jornada sobre traducció literària en què els quatre ponents n’han acarat les sempiternes idiosincràsies.

Si la literatura tradicionalment ha estat preuada en tant que dogma, la traducció ha estat assenyalada com a heretge: tradutore tradittore. La malfiança del cànon cap a la perifèria, un cop més, es manifesta en forma de relació de poder que, per sort, es desconstrueix a mesura que la traducció primer emparaula i després branda tant la poligènesi com l’heterogeneïtat que li són intrínseques. Cada traducció literària esdevé així simplement un dels molts punts possibles i vàlids d’una cartografia d’una riquesa tan inabastable com el mateix món.

La literatura muta i la traducció també ho fa —i la primera potser no es guanya tants vilipendis com la segona per aquesta inèrcia genuïna. La paraula serveix per interrogar-nos i corregir-nos, i la traducció també es fa preguntes i va virant segons els parers, sempre caducs, però acumulatius. L’aspecte perfectiu científic sempre serà un estrany per la paraula; una crítica a un emparaulament alternatiu d’una mateixa realitat, és a dir, una traducció, ha de defugir premisses reduccionistes: bo/dolent, fidel/infidel, literal/lliure. La perfecció, en la traducció, és un parany i la crítica a la traducció ha d’emancipar-se, com ja fa temps que va fer la pràctica, del text original.

Simona Škrabec, Valèria Gaillard, Joaquín Fernández-Valdés i Juan Gabriel López Guix, quatre veus traductores guardonades, han estat convidats per la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, on són docents, per exemplificar-ho. Ja d’entrada, defugen tota bifurcació i reivindiquen la circumstancialitat de la traducció literària, sense complexos ni excuses. Escoltant-los, resta la impressió que la traducció es deu a moltes conjuntures impregnades i correlacionades tot allò que ens defineix com individus i col·lectivitat alhora (política, llengua, estètica, moment, entre d’altres), però que no deu, com els recels fonamentalistes fa mil·lennis que clamen, cap excusa.

Juan Gabriel López Guix, brillant i prolífic traductor al castellà d’autors de transcendència com ara Montaigne o Lewis Carroll, fou el primer de fer el seu al·legat a través d’un diàleg amè, didàctic —recordem que no només és un traductor experimentat, sinó un docent de trajectòria igualment dilatada— entre el jo traductor i la resta del món. La invisibilitat, una de les moltes llums de gas que han entelat la traducció, ha estat durant molt de temps l’única alternativa a la renyina acusatòria, que sovint fa massa escarafalls tot i ser tan profana.

López Guix va simbolitzar aquesta dicotomia, hegemònica fins fa no gaire i a dia d’avui potser encara imperant, a través d’un petit conflicte epistolari que va engegar un lector que li deia que s’hauria d’haver limitat a traduir, i punt. La ignorància i l’ímpetu, un cop més, van reviscolar l’enginy en altri. La resposta del traductor fou implacable: què és traduir, i punt? Aital no és sinó una vaguetat reaccionària enfront una manifestació com la de López Guix, que explicava que el retret, amb més ímpetu que escreix, anava dirigit contra diverses estratègies de traducció que havia emprat de la seva traducció al castellà de Tot un home, de Tom Wolfe.

La traducció ens ofereix tantes transposicions còsmiques —és un torrent que cascadeja entre cosmovisions, no només entre llengües o cultures— com biaixos té, i cada veu traductora és un biaix. Les creacions traductores esdevenen, així, tan infinites i possibles com les combinacions de la paraula: traduir i punt, com reclamaven a López Guix, és impossible. Aquests principis no tenen neutralitat i fan de la traducció una polifonia llisquívola a tota classificació unívoca; fer-s’hi mala sang és dos voltes llastimós, en tant que es menysprea el llaç entre creativitat i criteri, innat en la traducció, i es perpetuen absurditats encarcarades, més pròpies de l’hermenèutica reaccionària i del caciquisme de la paraula en general.

Amb tot, els textos traduïts, per desgràcia, no són els únics transgressors de normes mal enteses que entomen crítiques tan implacables com efervescents. Valèria Gaillard, magnífica traductora al català, va convidar l’audiència, així com fa a les seves classes —en dono fe— a reflexionar, en una profunditat intel·lectual joiosa de presenciar, sobre les crítiques que Annie Ernaux, Nobel de literatura, rebé al seu dia per escriure llibres que dialoguen amb diversos gèneres alhora. Delimitar la paraula és absurd perquè flueix, i així com hi ha biaixos traductors, n’hi ha també de creadors. Què seria de la lletra si no perdés complexos i no begués de totes les seves fonts, com fa Ernaux?

La degana de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, Olga Torres, es remetia a les paraules d’un altre gran traductor del francès i també d’un professor gairebé honorífic de la casa, Joaquim Sala-Sanahuja: un traductor ha de triar molt bé qui tradueix. Gaillard n’és hereva i manifest alhora: les operacions semiòtiques i narratives d’Ernaux van captar el seu interès al 2020 i gràcies a l’ull àvid i criteri inqüestionable de la traductora, avalat per la seva estreta relació tant traductora com intel·lectual amb el llegat de Proust, a dia d’avui gaudim de tot un premi Nobel en català amb traduccions actualitzades.

Segons Gaillard, el tarannà líquid d’Ernaux, impermeable a tota tipologia textual rígida, es completa amb una tria lèxica també volgudament inclassificable, ja que oscil·la entre l’austeritat i una etimologia contextual i complexa segons el passatge. La traductora va establir un diàleg amb una voluntat i una obra, i va optar per emmarcar, des del respecte, la seva traducció en les idiosincràsies de l’original: bell exemple de com una bona veu traductora pot arribar a vacil·lar, però no tirar mai pel dret.

De fet, la ciència no és l’única filla de la paciència, ans la traducció també n’és una: Joaquín Fernández-Valdés Roig-Gironella, traductor del rus i també docent de traducció de la casa, va haver d’estar-se 4 anys traduint l’incommensurable Guerra i pau, de Tolstoi, al castellà. Els sacrificis personals i els desplegaments intel·lectuals en traducció, però, esdevenen contribucions culturals claus, tal com adduí el ponent: “una traducció és una nova mirada sobre el text, la qual cosa sempre és beneficiosa”.

Com va recordar, cada traducció és una interpretació del text original. Les ments més obtuses, les del traduir i punt, que pontifiquen des dels seus castells a l’aire, queden desautoritzades enfront l’absència de complexos de traductors d’aquesta talla. Les traduccions i retraduccions no són uniformes perquè, per sort, les ments que les creen tampoc no ho són i, de fet, les retraduccions, com bé va ressaltar Fernández-Valdés, són un símptoma de bona salut d’una cultura. Les llengües viuen i sempre donen lloc a nous gustos i noves expressions que les traduccions fan paleses per mantenir viu el diàleg entre elles.


De saluts de cultures i de traducció també en va parlar Simona Škrabec, que sublima les seves reflexions sobre la traducció gràcies a la seva expertesa, tant acadèmica com pràctica, en l’anàlisi de les cultures i el seu diàleg no només amb altres cultures, sinó també amb la realitat, a través de l’estudi literari i traductor. Precisament, el X Premi Ramon Llull de traducció, que va rebre aquest mes de desembre a Andorra, és un reconeixement al diàleg que ha sembrat i conreat des de fa trenta anys entre l’eslovè i el català.

Ara bé, l’intercanvi no sempre és simètric, i si és primerenc, planteja encara més incerteses. Trobar l’encaix de dos sistemes, cadascú amb el seu cànon i la seva perifèria, és una tasca intuïtiva i subtil: Škrabec explicava, arran de la seva experiència personal, que “quan tradueixes, no saps si allò tindrà continuïtat”. Malesa espessa a través, un traductor obre un camí quan connecta dues cultures. Ara bé, també queda la incertesa de com serà la tornada a casa, ja que, tal com va explicar la ponent, els receptors de la traducció no la recelen sols, sinó que les males llengües originals també poden arribar a fer-ho.  

Els elogis, per sort, també hi són: la jornada de traducció i literatura de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, s’ha impulsat com a forma de reconeixement, agraïment i celebració de la traducció literària amb quatre parells de mans traductores i docents de la casa, la tasca dels quals ha estat aclamada pel públic i guardonada.

La cessió d’espais i d’atenció i l’emplaçament de l’interès sobre quatre grans traductors és una aportació necessària —que hauria de ser de costum molt més estès. En la lloança de cloenda, la degana de la facultat, Olga Torres, ideòloga i impulsora d’aquesta jornada, es remetia a unes paraules de l’escriptor portuguès José Saramago: “Tots som escriptors, simplement n’hi ha que escriuen i n’hi ha que no”, i elogiava els traductors literaris en tant que reescriptors de mons interiors que defugen tota norma i tota dictadura.

Fet i fet, tal com ens van mostrar les quatre veus de la jornada, el bé més preuat de la traducció literària és, precisament, aquesta capacitat de perpetuar la dissidència, la singularitat i la creativitat. Cada traducció literària és fruit d’una acumulació de reflexions i d’un context únic que, quan es correspon amb el respecte i la creativitat, no s’ha de banalitzar, ans atresorar.



Marc Miranda - Núvol




Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat