DARSE DE ALTA
Català - Castellano
Soc un ignorant amb molta curiositat”
Noticia anterior
Noticia siguiente
Soc un ignorant amb molta curiositat”
ACEC  24/1/2023



E l febrer del 1923, Albert Ein­stein (1879-1955), que ja era un científic famós, ales­ho­res el més cone­gut a tot el món, va visi­tar Cata­lu­nya com a part d’una mena de gira mun­dial per impar­tir diver­ses con­ferències sobre les teo­ries més avançades de la física moderna. I per gua­nyar-se la vida. A ell i a la seva segona esposa, Elsa, els van envol­tar, amb devoció o escep­ti­cisme, la flor i nata intel·lec­tual de l’època. L’agenda d’actes va ser intensa.

A Ale­ma­nya, alguns sec­tors no volien que un jueu paci­fista fos la figura cap­da­van­tera de la seva comu­ni­tat científica. Per això van pla­ne­jar atemp­tar con­tra ell, a Bar­ce­lona. O això és que el pro­posa Andreu González en la novel·la Liqui­deu Ein­stein (Capi­tal Books).

El braç exe­cu­tor triat és el poc més que ado­les­cent Otto Gutt­mann –vio­li­nista com Ein­stein–, cap­tat pel pro­to­na­zisme que va sor­gir de la pobresa extrema que va patir la soci­e­tat Ale­ma­nya després de la Pri­mera Guerra Mun­dial.

Tot ple­gat ho mos­tra Andreu González amb un ritme nar­ra­tiu excel·lent, una docu­men­tació rigo­rosa i un cabal con­tro­lat i un estil lite­rari fluid, començant pels diàlegs. Una obra, es podria dir que a cops d’escena, en què bar­reja molta rea­li­tat i bona ficció.

Vostè és autor de poe­sia, nar­ra­tiva, novel·la, assaig i obres de divul­gació. Li agrada fer tas­tos o no troba la seva posició natu­ral dins del camp?La meva posició dins del camp pot ser poli­va­lent, però tinc la tendència d’escriure en gèneres con­ci­sos, com ara la poe­sia i l’arti­cle, que no neces­si­ten tant des­ple­ga­ment com la novel·la. De fet, la novel·la és el meu ter­reny més anti­na­tu­ral.

La referència espor­tiva és per un dels seus títols: ‘100 motius per ser del Barça i no ser del Madrid’. Quan­tes dese­nes de motius va haver de des­car­tar?Aquest lli­bre va ser una bre­to­lada que vam pen­sar entre qua­tre: un del Madrid, un del Mallorca, un que no entén de fut­bol i jo, que soc del Barça. De fet, el vam escriure els dos últims. Va ser un exer­cici de sofisme. A més, en aquell moment, vaig pen­sar, com d’altres, que calia fer en català lli­bres de cul­tura popu­lar o sub­cul­tura, i un lli­bre regal com aquest era el for­mat ideal.

També té títols polítics, com ara ‘Herois inde­pes’. Cada cop és més heroic llui­tar per la inde­pendència, oi?Sí. Estic molt dece­but de com ha anat tot. Em pen­sava que real­ment teníem molts trum­fos. La gent de la llen­gua i la cul­tura estàvem en això a fons, no teníem cap dubte de per què ens era bene­ficiós tenir un estat propi. I tot aquell capi­tal s’ha mal­ba­ra­tat i, en algun aspecte, fins i tot s’ha recu­lat. És frus­trant.

Seguim amb un tema no gaire espe­rançador, perquè també ha publi­cat l’assaig ‘Manual d’auto­a­juda per a cata­la­no­par­lants’. Deuen cal­dre tants suports anímics, perquè hi ha molts títols simi­lars, però, real­ment, estem tan mala­ment?Aquest lli­bre pre­te­nia posar sobre la taula alguns argu­ments de barra de bar, jugant amb la iro­nia ja des del títol, sobre com és d’impres­cin­di­ble man­te­nir l’ús del català. Tot i la iro­nia, és un tema molt seriós, perquè la situ­ació de la llen­gua con­ti­nua sent defi­citària. I no només a l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona, a Mar­to­rell, on visc, també.

Fa l’efecte que sap posar humor a la vida, com ho demos­tren altres títols, com ‘365 acu­dits per a culers’ i ‘365 acu­dits per a inde­pes’. Expli­qui’n algun de curt.Per què a la selecció espa­nyola li diuen El Circ? Perquè hi juguen els mala­ba­ris­tes del Barça, els lle­ons del Bil­bao i els pallas­sos del Madrid. O, si agrada més, per què el PP no vol una Cata­lu­nya empo­brida? Perquè la vol direc­ta­ment arruïnada. Soc molt dolent expli­cant acu­dits! [Riu] Per fer aquest lli­bre vaig haver de reci­clar-ne molts en què, per exem­ple, hi havia un escocès i un anglès i jo hi posava un català i un espa­nyol.

En novel·la, ha publi­cat tres títols també molt de la ceba, podríem dir, a mit­ges amb Ramon Gasch. Amb el pri­mer, ‘Bon cop de falç’, van gua­nyar el premi de novel·la històrica Nèstor Luján. Van seguir ‘Defen­sors de la terra’ i ‘La ven­jança dels almogàvers’. Per què els van fer a qua­tre mans?El Ramon i jo ens vam conèixer d’una manera molt atza­rosa. Ell tenia molts com­pro­mi­sos pro­fes­si­o­nals; és molt pen­caire. Tenia idees però no prou temps per escriure i em va dema­nar d’escriure a mit­ges Bon cop de falç. Així va començar el pro­jecte.

La part de docu­men­tació també la van fer a mit­ges?Sí, tot i que ell tenia un cunyat –que va morir fa poc temps d’un atac de cor– que ens va aju­dar en la docu­men­tació. A més d’arxius i heme­ro­te­ques, ara hi ha molt de suport en 3D per saber com era l’inte­rior d’un cas­tell, per exem­ple.

Par­lem de l’última novel·la, aquest cop en soli­tari, ‘Liqui­deu Ein­stein’. Va ima­gi­nar la trama i es va docu­men­tar? O tenia docu­men­tació sobre l’època i el per­so­natge i va deci­dir fer una novel·la amb tot ple­gat?La pri­mera, tot i que em costa con­ce­bre una trama. Par­tia d’una idea ger­mi­nal: el 1923, Ein­stein va venir a Bar­ce­lona i més indrets de Cata­lu­nya, i em va sem­blar molt potent, però no sabia com novel·lar-ho. Vaig lle­gir un parell de bio­gra­fies sobre ell i em vaig ado­nar de l’ambi­ent d’aque­lla Ale­ma­nya del 1922-1923. Això em va per­me­tre desen­vo­lu­par la idea que una mena de nazis avant la let­tre hagues­sin vol­gut atemp­tar con­tra Ein­stein, com van fer en la rea­li­tat con­tra Walt­her Rat­he­nau, per exem­ple, per deses­ta­bi­lit­zar la República de Wei­mar. De fet, Ein­stein havia rebut ame­na­ces de mort.

És evi­dent que li agrada molt la docu­men­tació històrica, només cal veure la llista de la bibli­o­gra­fia con­sul­tada...Sí, perquè no acos­tumo a tenir ni idea de les èpoques de què parlo fins que em docu­mento. Soc un igno­rant amb molta curi­o­si­tat.

El que passa de vega­des, quan es té molta infor­mació, és que la ficció se’n res­sent, queda ofe­gada per la rea­li­tat. Vostè ho ha evi­tat. Com ho ha fet?Donant-ho a lle­gir a gent que et pot sug­ge­rir: “En aquest punt, dones unes dades que pot­ser no calen.” Diuen que el poema s’aban­dona, no s’acaba mai, i en la novel·la i en la docu­men­tació, passa una mica el mateix. Pot­ser per això, després d’haver aca­bat la novel·la, he seguit lle­gint lli­bres sobre el tema, com ara Res de nou a l’oest, d’Erich Maria Remar­que.

En la pri­mera part de l’obra, pre­senta el moment històric a Ale­ma­nya, en con­cret a Munic, tot just aca­bada la Pri­mera Guerra Mun­dial, amb una població sot­mesa a la misèria i el nai­xe­ment del nazisme.El que em va sor­pren­dre men­tre escri­via i em docu­men­tava per a aquesta novel·la és que tot el que va pas­sar el 1933 podria haver pas­sat deu anys abans, perquè els fona­ments polítics i soci­als ja hi eren. Hit­ler i els seus van per­fec­ci­o­nar tot de con­cep­tes, però el marc men­tal ja estava molt con­fi­gu­rat.

Acon­se­gueix fer del tot ver­sem­blant que el jove copro­ta­go­nista, Otto Gutt­mann, accepti viat­jar a Bar­ce­lona per assas­si­nar Ein­stein.En aquest cas i pel que fa al per­so­natge, era tot ficció, però mos­tro com es radi­ca­litza i com, al llarg del que li passa en la novel·la, acaba des­co­brint mol­tes coses d’ell mateix. Té aquesta part de bil­dungs­ro­man, de novel·la de for­mació, que, en el cas de l’Otto, tot acaba sent molt dece­be­dor i molt dur.

La segona part té lloc a Bar­ce­lona i mos­tra l’atapeïda agenda d’actes d’Albert Ein­stein, amb tots els noms i cognoms hono­ra­bles que el van envol­tar. Sem­bla ser que ha estat molt rigorós també amb les dates, els llocs, els con­tin­guts...He tret les infor­ma­ci­ons d’una sèrie de revis­tes científiques seri­o­ses que en par­len. Tot i que algu­nes dates no qua­dren del tot, com ara la del sopar de comiat...

Tot i el rigor, es per­met algu­nes llicències de ficció, que no comen­ta­rem, però que al lec­tor li poden resul­tar feliçment ago­sa­ra­des. Aquest joc amb la ficció pura el tenia pre­vist des del prin­cipi?No des del prin­cipi de tot, però aviat vaig pen­sar que podia aca­bar com acaba. Tot i que a l’edi­to­rial em van fer treure una cosa que era massa ficció, i és que l’Otto sal­vava Gaudí de morir atro­pe­llat. I al tram­via hi anava Pom­peu Fabra! [Riu] M’he permès algu­nes llicències, sí, però no gai­res.

Quants anys ha estat per escriure-la?Des que em va venir la idea, uns cinc anys. M’agrada tre­ba­llar amb temps. L’escla­vatge que tenen autors com ara Mel­cior Comes i Núria Pra­das, de publi­car una novel·la cada dos anys, és dur. Jo m’hi he pogut recrear per fer-ho bonic. A més, és una obra de pandèmia, perquè les obli­ga­ci­ons fami­li­ars i labo­rals no em dei­xa­ven gaire temps i l’atu­rada gene­ral em va anar bé, em va fer recon­nec­tar amb la lec­tura i l’escrip­tura, que per a mi són molt impor­tants.

Mos­tra un Ein­stein per moments simpàtic i ocur­rent, sem­pre lúcid, però també un home que pot ser arro­gant i pes­se­ter i un marit mal­trac­ta­dor.Ein­stein tenia unes carac­terísti­ques per­so­nals que alguns científics deien que eren del poble jueu, com ara el nar­ci­sisme de fer que la seva foto­gra­fia sortís en algun lli­bre científic, cosa que no era freqüent. La teo­ria de la rela­ti­vi­tat, Elsa Ein­stein no la va enten­dre mai, i ell li recri­mi­nava que li calia que l’entengués per poder-la esti­mar. De fet, el món científic estava molt divi­dit sobre aquest tema. El Nobel no li van donar per això, sinó per altres apor­ta­ci­ons. En tot cas, la novel·la no havia de ser la vida d’un sant, una hagi­o­gra­fia. Ein­stein tenia aspec­tes cri­ti­ca­bles, però també era un ide­a­lista i es podia apar­tar de les opi­ni­ons més comu­nes.

Gai­rebé podem pal­par l’ambi­ent brut i deca­dent d’una part de la ciu­tat, la més ban­darra, i el pis­to­le­risme i la lluita obrera dels sin­di­cats de l’època, entre molts altres detalls.Volia mos­trar aque­lla Bar­ce­lona i aque­lla Cata­lu­nya, que tenien molt de poten­cial artístic, en què el català havia arri­bat a les ins­ti­tu­ci­ons. Volia crear una atmos­fera amenaçant, par­tint de la rea­li­tat que exis­tia en aquell moment, amb armes al car­rer, sin­di­cats i l’ambi­ent del dis­tricte cinquè. També volia mos­trar aquell voca­bu­lari popu­lar amb influències del caló, que em sem­bla molt interes­sant i volia recu­pe­rar-lo, modes­ta­ment, en aquest novel·la.

Poeta i molt més
Andreu González Castro (l’Hospitalet de Llobregat, 1974) ha publicat set reculls de poemes –ha participat en quatre de col·lectius–, dos de relats, tres d’articles i sis títols de divulgació. Abans de Liquideu Einstein, havia publicat tres novel·les amb Ramon Gasch, a quatre mans. Ha rebut dotze premis, entre els quals el Nèstor Luján i el Nacional Miguel Hernández. Durant uns onze anys, va poder viure d’escriure, però també ha estat professor i ara és tècnic de normalització lingüística a Martorell, on viu amb la seva dona i les seves dues filles.

Lluís Llort - El Punt-AVUI




Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat