Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Referències catalanes
13/4/2025
R
aül Garrigasait traça l’aportació de Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Francesc Pujols, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou o Antoni Tàpies a la identitat catalana...
En el seu nou assaig La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies, al capítol dedicat al pintor barceloní, Raül Garrigasait observa: “Aquí neix el Tàpies paradigmàtic que avui dia tots portem dins”. Si estenem aquesta observació als altres protagonistes del seu assaig –Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Francesc Pujols, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou–, podríem concloure que el seu assaig intenta descriure el que els catalans porten dins, definint la seva cultura, encara que no siguin molt conscients de que les seves visions i posicions defineixen el seu caràcter i la seva forma d’estar al món, emmarcant el seu present.
Garrigasait, doctor en Filologia Clàssica, professor a la UB i president de La Casa dels Clàssics, ha publicat assaigs d’història cultural com El fugitiu que no se’n va; Els fundadors o La ira, i novel·les com Els estranys. El seu nou assaig s’assembla al propòsit del filòsof nord-americà Richard Rorty en el seu assaig Forjar nuestro país, on reivindica recuperar al poeta Walt Whitman per restablir l’energia, el patriotisme cívic, i aprofitar la seva capacitat de construir imatges inspiradores i, d’aquesta manera, tornar als Estats Units un projecte on torni a ser possible ser lleials al país somiat.
L’autor té un propòsit semblant al de Rorty, encara que no quedi explicitat, ja que el lector percep que s’ha activat el desig de restablir la continuïtat cultural del país, molt més que relativitzar, criticar o menysprear d’on venim.
La proposta de Garrigasait arrenca de la mateixa manera que la seqüència de la pel·lícula Nostalgia d’Andrei Tarkovski, en la que el seu protagonista decideix quedar-se al seu automòbil en lloc d’anar a veure els frescos de la Madonna del Part de Piero della Francesca; frescos que Andrei ja havia vist però que en aquesta ocasió es veu incapaç de tornar a contemplar-los per por i temor que no aflori de nou la nostàlgia, la tristesa de no tornar a veure la seva bellesa. Garrigasait, al visitar l’església de Sant Esteve d’Olius i trobar-la tancada, reviu al seu interior el record d’una visita anterior.
La descripció es converteix en el programa de l’assaig, en el propòsit de descripció d’aquest: “En aquest lloc que s’obre entre l’església i el cementiri hi ha representada la visió que fa un segle i mig es va fixar de la història de Catalunya i que ha dominat la nostra imaginació fins farà quatre dies, o potser encara la domina: una edat mitjana pletòrica i fundacional i una vida moderna que reneix sobre el record d’aquell passat”. Es tracta de retornar a l’autenticitat, que emet l’església romànica i el cementiri modernista, d’activar la continuïtat cultural, de valorar l’austeritat de la pedra i la puresa de l’aire. És un espai de llum i foscor que evidencia la fascinació de l’home contemporani per trencar amb la modernitat que s’inicia a cavall de l’edat mitjana i el renaixement, abraçant primer la postmodernitat i ara la metamodernitat. L’església és el punt de partida des d’on arrenca un viatge per la Història a la trobada d’una sèrie de personalitats del món de la cultura catalana que tornen al lector valors com la transcendència, la fe, la religió, la tradició, la llibertat, la llengua, la paraula, la terra.
El viatge a través d’allò sensible, que és comú, s’inicia amb Ramon Llull, les obres del qual ens marquen l’acta fundacional de la literatura catalana al voltant del 1276 a l’edat mitjana. L’obra i actitud vital de Llull no es poden separar, ja que els seus textos porten a la reflexió i l’acció, ens situen davant el meravellós fet que tot està connectat des de les flors fins a les constel·lacions. La seva obra Llibre de contemplació de Déu enlluerna per la seva ambició ja que consisteix a ascendir fins als cims i descendir fins a les quotes més baixes on els cims connecten amb pendents i viceversa. La tranquil·litat, l’ensenyament i la contemplació són fonamentals, ja que transmeten saviesa i amor, perquè són universals i busquen la veritat.
Ausiàs March “representa l’emergència del jo en la poesia catalana: un jo delimitat per les esperances i les angoixes que neixen de la seva relació amb les dones i amb Déu”. Isabela de Villena a la seva obra Vita Christi ofereix una perspectiva femenina de la salvació, mostra la voluntat de mostrar-se més enllà de la subordinació social que patien les dones.
El filòsof Francesc Pujols, amb el seu enginy i coneixement, ens connecta amb la veritat petita i pragmàtica, elogia allò que podem veure i tocar. Joan Maragall amb el seu civisme, en el seu discurs Elogi a la paraula connecta amb el romanticisme i la llibertat. Maragall assenyala que “cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari que l’expliqui ni gramàtica que l’ensenyi”.
Josep Carner construeix un poderós artefacte poètic a Nabí, una història bíblica on la vida del passat busca el present, cerca al lector que troba en la seva poètica una llengua renovada i clara. El músic i compositor Frederic Mompou, a través de la seva sonoritat, ens evoca el silenci de les ermites, les passejades per la natura , l’encant dels sorolls convertits en sons màgics.
Aquest recorregut es culmina amb la figura de l’artista Antoni Tàpies. Recordem que l’any 2013 el Museu Nacional d’Art de Catalunya va dedicar a l’artista una gran exposició de la seva obra amb el títol Tápies. Des de l’interior que connectava amb les obres d’art romànic que es poden contemplar al museu. El cercle es tanca i Tápies connecta la traducció del silenci, l’austeritat, la contenció i el compromís amb la llibertat i la capacitat de “canalitzar el patrimoni comú. La seva obra L’esperit català (1971), quatre barres de sang sobre un esclat d’or , van per aquí: llibertat, democràcia, justícia social, estat constituent, sobirania popular”. Sense proposar-s’ho, o potser sí, Garrigasait ha elaborat un assaig que per a molts lectors permetrà continuar forjant el nostre país en un moment polític on es torna a debatre sobre el futur de la llengua i la cultura catalana.
Fèlix Riera - La vanguardia
Artículos relacionados :
13/4/2025
En el seu nou assaig La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies, al capítol dedicat al pintor barceloní, Raül Garrigasait observa: “Aquí neix el Tàpies paradigmàtic que avui dia tots portem dins”. Si estenem aquesta observació als altres protagonistes del seu assaig –Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Francesc Pujols, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou–, podríem concloure que el seu assaig intenta descriure el que els catalans porten dins, definint la seva cultura, encara que no siguin molt conscients de que les seves visions i posicions defineixen el seu caràcter i la seva forma d’estar al món, emmarcant el seu present.
Garrigasait, doctor en Filologia Clàssica, professor a la UB i president de La Casa dels Clàssics, ha publicat assaigs d’història cultural com El fugitiu que no se’n va; Els fundadors o La ira, i novel·les com Els estranys. El seu nou assaig s’assembla al propòsit del filòsof nord-americà Richard Rorty en el seu assaig Forjar nuestro país, on reivindica recuperar al poeta Walt Whitman per restablir l’energia, el patriotisme cívic, i aprofitar la seva capacitat de construir imatges inspiradores i, d’aquesta manera, tornar als Estats Units un projecte on torni a ser possible ser lleials al país somiat.
L’autor té un propòsit semblant al de Rorty, encara que no quedi explicitat, ja que el lector percep que s’ha activat el desig de restablir la continuïtat cultural del país, molt més que relativitzar, criticar o menysprear d’on venim.
La proposta de Garrigasait arrenca de la mateixa manera que la seqüència de la pel·lícula Nostalgia d’Andrei Tarkovski, en la que el seu protagonista decideix quedar-se al seu automòbil en lloc d’anar a veure els frescos de la Madonna del Part de Piero della Francesca; frescos que Andrei ja havia vist però que en aquesta ocasió es veu incapaç de tornar a contemplar-los per por i temor que no aflori de nou la nostàlgia, la tristesa de no tornar a veure la seva bellesa. Garrigasait, al visitar l’església de Sant Esteve d’Olius i trobar-la tancada, reviu al seu interior el record d’una visita anterior.
La descripció es converteix en el programa de l’assaig, en el propòsit de descripció d’aquest: “En aquest lloc que s’obre entre l’església i el cementiri hi ha representada la visió que fa un segle i mig es va fixar de la història de Catalunya i que ha dominat la nostra imaginació fins farà quatre dies, o potser encara la domina: una edat mitjana pletòrica i fundacional i una vida moderna que reneix sobre el record d’aquell passat”. Es tracta de retornar a l’autenticitat, que emet l’església romànica i el cementiri modernista, d’activar la continuïtat cultural, de valorar l’austeritat de la pedra i la puresa de l’aire. És un espai de llum i foscor que evidencia la fascinació de l’home contemporani per trencar amb la modernitat que s’inicia a cavall de l’edat mitjana i el renaixement, abraçant primer la postmodernitat i ara la metamodernitat. L’església és el punt de partida des d’on arrenca un viatge per la Història a la trobada d’una sèrie de personalitats del món de la cultura catalana que tornen al lector valors com la transcendència, la fe, la religió, la tradició, la llibertat, la llengua, la paraula, la terra.
El viatge a través d’allò sensible, que és comú, s’inicia amb Ramon Llull, les obres del qual ens marquen l’acta fundacional de la literatura catalana al voltant del 1276 a l’edat mitjana. L’obra i actitud vital de Llull no es poden separar, ja que els seus textos porten a la reflexió i l’acció, ens situen davant el meravellós fet que tot està connectat des de les flors fins a les constel·lacions. La seva obra Llibre de contemplació de Déu enlluerna per la seva ambició ja que consisteix a ascendir fins als cims i descendir fins a les quotes més baixes on els cims connecten amb pendents i viceversa. La tranquil·litat, l’ensenyament i la contemplació són fonamentals, ja que transmeten saviesa i amor, perquè són universals i busquen la veritat.
Ausiàs March “representa l’emergència del jo en la poesia catalana: un jo delimitat per les esperances i les angoixes que neixen de la seva relació amb les dones i amb Déu”. Isabela de Villena a la seva obra Vita Christi ofereix una perspectiva femenina de la salvació, mostra la voluntat de mostrar-se més enllà de la subordinació social que patien les dones.
El filòsof Francesc Pujols, amb el seu enginy i coneixement, ens connecta amb la veritat petita i pragmàtica, elogia allò que podem veure i tocar. Joan Maragall amb el seu civisme, en el seu discurs Elogi a la paraula connecta amb el romanticisme i la llibertat. Maragall assenyala que “cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari que l’expliqui ni gramàtica que l’ensenyi”.
Josep Carner construeix un poderós artefacte poètic a Nabí, una història bíblica on la vida del passat busca el present, cerca al lector que troba en la seva poètica una llengua renovada i clara. El músic i compositor Frederic Mompou, a través de la seva sonoritat, ens evoca el silenci de les ermites, les passejades per la natura , l’encant dels sorolls convertits en sons màgics.
Aquest recorregut es culmina amb la figura de l’artista Antoni Tàpies. Recordem que l’any 2013 el Museu Nacional d’Art de Catalunya va dedicar a l’artista una gran exposició de la seva obra amb el títol Tápies. Des de l’interior que connectava amb les obres d’art romànic que es poden contemplar al museu. El cercle es tanca i Tápies connecta la traducció del silenci, l’austeritat, la contenció i el compromís amb la llibertat i la capacitat de “canalitzar el patrimoni comú. La seva obra L’esperit català (1971), quatre barres de sang sobre un esclat d’or , van per aquí: llibertat, democràcia, justícia social, estat constituent, sobirania popular”. Sense proposar-s’ho, o potser sí, Garrigasait ha elaborat un assaig que per a molts lectors permetrà continuar forjant el nostre país en un moment polític on es torna a debatre sobre el futur de la llengua i la cultura catalana.
Fèlix Riera - La vanguardia
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
