Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
I tu, quantes lesbianes coneixes?
21/7/2025
D
ues veteranes activistes reflexionen sobre la invisibilitat de les dones que tenen sexe amb dones
"I tu, quantes lesbianes coneixes?". La pregunta la fa Isabel Franc, escriptora i activista lesbiana, coautora amb Rosa Navarro de Darrere les persianes, un còmic sobre el silenci que històricament ha envoltat el lesbianisme. De fet, dones trans i homes gais van ser les úniques cares de la repressió franquista i de la lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+, que ha guanyat en sigles amb els anys. En les imatges de l'època que fotògrafes com Colita van fer en les primeres manifestacions de finals dels anys 70, les dones lesbianes (les que fan referència a la L) no hi apareixen. "Les dones trans van posar-se al davant perquè no tenien res a perdre i ja eren visibles", respon Franc.
Nascuda l'any 1955 a Barcelona, Franc no té cap dubte que d'aquesta invisibilitat de les dones lesbianes, se n'ha de responsabilitzar al "patriarcat i l'homocentrisme", que han dibuixat societats amb prevalença dels mascles. Passa en tots els àmbits de la vida, i tot i la diversitat del moviment, el lesbianisme continua avui en un segon pla.
En plena commemoració dels 20 anys de la llei del matrimoni igualitari i de l'adopció legal i conjunta per part d'aquestes famílies, Franc i la seva amiga Joana Roch, de 68 anys, reflexionen sobre aquesta invisibilitat que encara perdura. Elles que asseguren que sempre hi són perquè, qui sap, si amb les seves paraules poden "ajudar" altres dones. "El temps ens ha fet justícia. Hem passat de ser perilloses socials a referents", riu l'escriptora en referència a la llei sobre perillositat i rehabilitació social, en vigor fins al 1978 que contemplava presó i ingrés a psiquiàtric per al col·lectiu.
Primer matrimoni de lesbianes
Roch i la seva parella, Sabine Bisbe, van ser les primeres lesbianes que van oficialitzar a Barcelona la seva relació de dècades. L'endemà que el rei Joan Carles I signés la llei del matrimoni igualitari, van demanar hora per casar-se. Roch relata l'"emoció" i les "llàgrimes" d'aquell moment històric que havien dubtat que arribessin a veure mai. Era el 2 de juliol del 2005, exactament el mateix dia que 25 anys enrere s'havien regalat uns anells per demostrar-se amor.
Elles mai s'han amagat i sempre han fugit dels eufemismes de definir-se com a bones amigues, que encara ara embruten el lesbianisme. "Sempre he parlat de la Sabine com la meva dona", diu. D'adolescent, Joana Roc ni s'immutava quan a casa li parlaven d'algun veí com a hipotètic nòvio. "Estava al punyeter armari perquè creia que estava sola, si hagués estat ara potser hauria tingut més referents", relata.
Acte polític
Aquesta mancança la va dur prendre consciència i a no dubtar de convertir la seva boda en un acte polític, amb presència de periodistes que van publicitar la fita històrica a tot el món. També amb la tria de la llavors tinenta d'alcaldia Imma Mayol com a oficiant en lloc de la figura de l'alcalde. "Com a activistes, de la mateixa manera que havíem anat a penjar pasquins, vam voler que el casament servís d'acompanyament a les dones que no se senten acceptades, perquè deixessin de sentir-se com jo de petita", relata l'activista.
Aquest mateix anhel va impulsar Franc a investigar sobre el lesbianisme i a escriure Darrere les cortines, amb il·lustracions de Rosa Navarro, que és una invitació per a les noves generacions a descobrir com s'ho feien les dones lesbianes abans de la conquesta de drets. Afirma l'escriptora que s'ha trobat amb joves que no tenien ni idea de la repressió del franquisme cap a tota la dissidència, fos com fos la manera com es materialitzava.
En certa manera, diu, les lesbianes tenien avantatge perquè per a bé o per a mal, s'acceptava que dues dones anessin agafades del bracet o, fins i tot, visquessin juntes com a amigues. Tanmateix, apunta que era –i és, perquè encara es fa servir l'eufemisme amiga íntima–, una manera de "negar la sexualitat de les dones". Sense referents lesbianes ni a l'espai públic ni al privat, les de la seva generació van créixer aprenent que l'homosexualitat era una "aberració", com ho era l'exhibicionisme, el sadomasoquisme o altres -isme que les autoritats franquistes criminalitzaven, sense distingir si infringien drets o no. "S'ha hagut de lluitar per a l'existència", reflexiona Franc, que assegura que el feminisme va venir a rescatar les dones lesbianes per ser més fortes.
Menor presència pública
Tot i els avenços, tant Franc com Roch coincideixen que fins i tot en les generacions més joves costa més veure mostres d'afecte públiques entre dues dones i adverteixen que la lluita continua perquè, si bé els "drets costen molt a guanyar, es perden molt de pressa", en referència a la involució per la pressió de grups ultres. A les carrosses de l'Orgull, a les manifestacions també és menor la presència de lesbianes.
Quan Marguerite Radclyffe Hall va publicar el 1928 El pozo de la soledad, considerada la primera novel·la lèsbica moderna, va patir una campanya de desprestigi brutal. En les revistes actuals també costa que dones surtin com a lesbianes i, al cine, sovint la lesbiana es mostra com algú fosc, amb trastorn mental, i sovint les històries acaben malament, assenyala Franc. "A mi m'agradaria que la [Sharon] Stone, que té la meva edat, o alguna d'aquestes bones actrius, fessin un paper de lesbiana, per normalitzar-ho", apunta Roch.
La llibertat sexual ha fet que es tanquin els bars d'ambient, i tot i que diuen que les de la seva generació ja estan més per quedar-se a casa, Franc lamenta que les lesbianes s'hagin quedat sense "llocs segurs per estar entre iguals" amb l'excusa que ja no cal ni protegir-se ni amagar-se. "Que eren un gueto? No ho són les llibreries de muntanya o els clubs de la bici?", es pregunta.
Marta Rodríguez Carrera - ARA
Artículos relacionados :
21/7/2025
"I tu, quantes lesbianes coneixes?". La pregunta la fa Isabel Franc, escriptora i activista lesbiana, coautora amb Rosa Navarro de Darrere les persianes, un còmic sobre el silenci que històricament ha envoltat el lesbianisme. De fet, dones trans i homes gais van ser les úniques cares de la repressió franquista i de la lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+, que ha guanyat en sigles amb els anys. En les imatges de l'època que fotògrafes com Colita van fer en les primeres manifestacions de finals dels anys 70, les dones lesbianes (les que fan referència a la L) no hi apareixen. "Les dones trans van posar-se al davant perquè no tenien res a perdre i ja eren visibles", respon Franc.
Nascuda l'any 1955 a Barcelona, Franc no té cap dubte que d'aquesta invisibilitat de les dones lesbianes, se n'ha de responsabilitzar al "patriarcat i l'homocentrisme", que han dibuixat societats amb prevalença dels mascles. Passa en tots els àmbits de la vida, i tot i la diversitat del moviment, el lesbianisme continua avui en un segon pla.
En plena commemoració dels 20 anys de la llei del matrimoni igualitari i de l'adopció legal i conjunta per part d'aquestes famílies, Franc i la seva amiga Joana Roch, de 68 anys, reflexionen sobre aquesta invisibilitat que encara perdura. Elles que asseguren que sempre hi són perquè, qui sap, si amb les seves paraules poden "ajudar" altres dones. "El temps ens ha fet justícia. Hem passat de ser perilloses socials a referents", riu l'escriptora en referència a la llei sobre perillositat i rehabilitació social, en vigor fins al 1978 que contemplava presó i ingrés a psiquiàtric per al col·lectiu.
Primer matrimoni de lesbianes
Roch i la seva parella, Sabine Bisbe, van ser les primeres lesbianes que van oficialitzar a Barcelona la seva relació de dècades. L'endemà que el rei Joan Carles I signés la llei del matrimoni igualitari, van demanar hora per casar-se. Roch relata l'"emoció" i les "llàgrimes" d'aquell moment històric que havien dubtat que arribessin a veure mai. Era el 2 de juliol del 2005, exactament el mateix dia que 25 anys enrere s'havien regalat uns anells per demostrar-se amor.
Elles mai s'han amagat i sempre han fugit dels eufemismes de definir-se com a bones amigues, que encara ara embruten el lesbianisme. "Sempre he parlat de la Sabine com la meva dona", diu. D'adolescent, Joana Roc ni s'immutava quan a casa li parlaven d'algun veí com a hipotètic nòvio. "Estava al punyeter armari perquè creia que estava sola, si hagués estat ara potser hauria tingut més referents", relata.
Acte polític
Aquesta mancança la va dur prendre consciència i a no dubtar de convertir la seva boda en un acte polític, amb presència de periodistes que van publicitar la fita històrica a tot el món. També amb la tria de la llavors tinenta d'alcaldia Imma Mayol com a oficiant en lloc de la figura de l'alcalde. "Com a activistes, de la mateixa manera que havíem anat a penjar pasquins, vam voler que el casament servís d'acompanyament a les dones que no se senten acceptades, perquè deixessin de sentir-se com jo de petita", relata l'activista.
Aquest mateix anhel va impulsar Franc a investigar sobre el lesbianisme i a escriure Darrere les cortines, amb il·lustracions de Rosa Navarro, que és una invitació per a les noves generacions a descobrir com s'ho feien les dones lesbianes abans de la conquesta de drets. Afirma l'escriptora que s'ha trobat amb joves que no tenien ni idea de la repressió del franquisme cap a tota la dissidència, fos com fos la manera com es materialitzava.
En certa manera, diu, les lesbianes tenien avantatge perquè per a bé o per a mal, s'acceptava que dues dones anessin agafades del bracet o, fins i tot, visquessin juntes com a amigues. Tanmateix, apunta que era –i és, perquè encara es fa servir l'eufemisme amiga íntima–, una manera de "negar la sexualitat de les dones". Sense referents lesbianes ni a l'espai públic ni al privat, les de la seva generació van créixer aprenent que l'homosexualitat era una "aberració", com ho era l'exhibicionisme, el sadomasoquisme o altres -isme que les autoritats franquistes criminalitzaven, sense distingir si infringien drets o no. "S'ha hagut de lluitar per a l'existència", reflexiona Franc, que assegura que el feminisme va venir a rescatar les dones lesbianes per ser més fortes.
Menor presència pública
Tot i els avenços, tant Franc com Roch coincideixen que fins i tot en les generacions més joves costa més veure mostres d'afecte públiques entre dues dones i adverteixen que la lluita continua perquè, si bé els "drets costen molt a guanyar, es perden molt de pressa", en referència a la involució per la pressió de grups ultres. A les carrosses de l'Orgull, a les manifestacions també és menor la presència de lesbianes.
Quan Marguerite Radclyffe Hall va publicar el 1928 El pozo de la soledad, considerada la primera novel·la lèsbica moderna, va patir una campanya de desprestigi brutal. En les revistes actuals també costa que dones surtin com a lesbianes i, al cine, sovint la lesbiana es mostra com algú fosc, amb trastorn mental, i sovint les històries acaben malament, assenyala Franc. "A mi m'agradaria que la [Sharon] Stone, que té la meva edat, o alguna d'aquestes bones actrius, fessin un paper de lesbiana, per normalitzar-ho", apunta Roch.
La llibertat sexual ha fet que es tanquin els bars d'ambient, i tot i que diuen que les de la seva generació ja estan més per quedar-se a casa, Franc lamenta que les lesbianes s'hagin quedat sense "llocs segurs per estar entre iguals" amb l'excusa que ja no cal ni protegir-se ni amagar-se. "Que eren un gueto? No ho són les llibreries de muntanya o els clubs de la bici?", es pregunta.
Marta Rodríguez Carrera - ARA
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
