Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Audrey Magee mostra les runes morals de la guerra a la novel·la ‘El compromís’
25/7/2026
E
l Berlín del 1941 és l’escenari d’una novel·la gens complaent que posa en relleu les paraules grandiloqüents a través de les quals s’amaga la realitat del conflic
Des d’un edifici enrunat, observa com una ambulància arriba a casa seva per recollir el cos sense vida del seu pare. Edmund és el responsable de la seva mort, ell l’ha enverinat. A la Berlín arrasada del 1946, el seu pare, home malalt i dependent, és un pes massa gran, així ho creu Edmund i així l’hi ha fet creure el seu antic professor, que, repetint encara les consignes nazis, li recorda que només té sentit que sobrevisquin els més forts. Des del terrat de l’edifici enrunat, l’adolescent Edmund, el protagonista d’Alemanya, any zero de Roberto Rossellini, es llança al buit. Les conseqüències físiques, econòmiques i, sobretot, morals de la guerra que ens mostra, sense cap mena de retòrica, el cineasta neorealista ja es perceben a la Berlín del 1941, escenari d’El compromís, de la irlandesa Audrey Magee.
Com Rossellini, Magee mostra els fets —no els explica— a través d’una novel·la dialogada de capítols breus i estructurada a partir d’escenes amb una presència del narrador extern mínima, perquè són els personatges, a través de la seva interacció i de les seves converses, els que no només fan avançar la trama, sinó els que descriuen el context. Amb la seva mirada —amb permís— “neorealista”, Magee narra el lent clivellar-se d’una Alemanya que encara s’aferra a les promeses de victòria del Führer, que encara creu en la seva superioritat i potència, mentre al front rus els soldats pateixen les inclemències del clima, la potència de l’exèrcit rus i la inhumanitat d’una guerra en la qual cada cop costa més creure. “M’ho imaginava d’una altra manera”, acabarà confessant Peter a Katherine. Peter Faber és un soldat que, a través d’una agència matrimonial, es casa amb Katherine Spinell. És un matrimoni de conveniència: ella s’assegura una pensió, i ell, destinat al front de guerra, pot tenir uns dies de permís, durant els quals neix un fort vincle entre ells. Gràcies a Weinart, amic de Spinell amb vincles amb el govern nazi, Peter podrà allargar el seu permís, però només uns dies més. Tornarà al front de guerra, entre dubtes del sentit de tot plegat: “Per què estem en guerra?”, pregunta Faustmann, company del front. Peter intenta buscar una raó —“Per una Alemanya més gran”, respon—, però en el fons sap que a les paraules de Faustmann s’hi amaga la veritat: “A costa de qui? No dels de Berlín, que tenen la panxa ben plena. A costa nostra, Faber. De la nostra vida”.
Magee posa en relleu les paraules grandiloqüents —superioritat, grandesa, riquesa, domini— i la retòrica a través de les quals s’amaga la realitat de la guerra a la Berlín de la panxa plena: “Ens toca a nosaltres viure bé”, comenta la mare de Katherine davant del nou pis, més gran i més luxós, aconseguit arran de la deportació dels propietaris, una família jueva. La fascinació pel Führer i la devoció pels Weinart se sustenta en aquesta promesa de vida millor, de prosperitat. Però els dubtes comencen a aparèixer quan el germà de Katherine torna del front de guerra: traumatitzat, incapaç de parlar, absolutament dependent. “Em sembla que val més que d’ara endavant no portin Johannes al refugi”, els demanarà el doctor Weinart, perquè no convé que els veïns “vegin un soldat que té terror de les bombes. No és bo per a la moral”. La realitat de la guerra comença a penetrar Berlín i el conflicte es trasllada a la capital amb l’arribada de l’exèrcit aliat. Com el mestre de Rossellini, Weinart nega l’antibiòtic al fill de la Katherine, perquè és el fill d’un home, en Peter, que no ha complert amb la valentia que el seu país li exigia, “i aquestes coses poden tenir un component genètic”.
La lògica eugenètica amb la qual els Spinell buidaven els pisos dels jueus ara se’ls gira en contra. Ells, els botxins, són les víctimes, tant dels seus com dels altres: a través de Katherine, Magee mostra com el cos de les dones esdevé, com en totes les guerres, botins i instruments per a la venjança i l’estigmatització. “Una colla de saquejadors. De violadors. Això és el que són tots els exèrcits”, acabarà exclamant Katherine. Magee firma una novel·la gens complaent que fa seva una de les idees clau de Hannah Arendt: qui escull el mal menor oblida que està escollint el mal. Aquí tots, d’una manera o una altra, escullen el mal, i tots, primer o després, acaben sent-ne víctimes.
Anna Maria Iglesia Pagnota- quadern
Artículos relacionados :
25/7/2026
Des d’un edifici enrunat, observa com una ambulància arriba a casa seva per recollir el cos sense vida del seu pare. Edmund és el responsable de la seva mort, ell l’ha enverinat. A la Berlín arrasada del 1946, el seu pare, home malalt i dependent, és un pes massa gran, així ho creu Edmund i així l’hi ha fet creure el seu antic professor, que, repetint encara les consignes nazis, li recorda que només té sentit que sobrevisquin els més forts. Des del terrat de l’edifici enrunat, l’adolescent Edmund, el protagonista d’Alemanya, any zero de Roberto Rossellini, es llança al buit. Les conseqüències físiques, econòmiques i, sobretot, morals de la guerra que ens mostra, sense cap mena de retòrica, el cineasta neorealista ja es perceben a la Berlín del 1941, escenari d’El compromís, de la irlandesa Audrey Magee.
Com Rossellini, Magee mostra els fets —no els explica— a través d’una novel·la dialogada de capítols breus i estructurada a partir d’escenes amb una presència del narrador extern mínima, perquè són els personatges, a través de la seva interacció i de les seves converses, els que no només fan avançar la trama, sinó els que descriuen el context. Amb la seva mirada —amb permís— “neorealista”, Magee narra el lent clivellar-se d’una Alemanya que encara s’aferra a les promeses de victòria del Führer, que encara creu en la seva superioritat i potència, mentre al front rus els soldats pateixen les inclemències del clima, la potència de l’exèrcit rus i la inhumanitat d’una guerra en la qual cada cop costa més creure. “M’ho imaginava d’una altra manera”, acabarà confessant Peter a Katherine. Peter Faber és un soldat que, a través d’una agència matrimonial, es casa amb Katherine Spinell. És un matrimoni de conveniència: ella s’assegura una pensió, i ell, destinat al front de guerra, pot tenir uns dies de permís, durant els quals neix un fort vincle entre ells. Gràcies a Weinart, amic de Spinell amb vincles amb el govern nazi, Peter podrà allargar el seu permís, però només uns dies més. Tornarà al front de guerra, entre dubtes del sentit de tot plegat: “Per què estem en guerra?”, pregunta Faustmann, company del front. Peter intenta buscar una raó —“Per una Alemanya més gran”, respon—, però en el fons sap que a les paraules de Faustmann s’hi amaga la veritat: “A costa de qui? No dels de Berlín, que tenen la panxa ben plena. A costa nostra, Faber. De la nostra vida”.
Magee posa en relleu les paraules grandiloqüents —superioritat, grandesa, riquesa, domini— i la retòrica a través de les quals s’amaga la realitat de la guerra a la Berlín de la panxa plena: “Ens toca a nosaltres viure bé”, comenta la mare de Katherine davant del nou pis, més gran i més luxós, aconseguit arran de la deportació dels propietaris, una família jueva. La fascinació pel Führer i la devoció pels Weinart se sustenta en aquesta promesa de vida millor, de prosperitat. Però els dubtes comencen a aparèixer quan el germà de Katherine torna del front de guerra: traumatitzat, incapaç de parlar, absolutament dependent. “Em sembla que val més que d’ara endavant no portin Johannes al refugi”, els demanarà el doctor Weinart, perquè no convé que els veïns “vegin un soldat que té terror de les bombes. No és bo per a la moral”. La realitat de la guerra comença a penetrar Berlín i el conflicte es trasllada a la capital amb l’arribada de l’exèrcit aliat. Com el mestre de Rossellini, Weinart nega l’antibiòtic al fill de la Katherine, perquè és el fill d’un home, en Peter, que no ha complert amb la valentia que el seu país li exigia, “i aquestes coses poden tenir un component genètic”.
La lògica eugenètica amb la qual els Spinell buidaven els pisos dels jueus ara se’ls gira en contra. Ells, els botxins, són les víctimes, tant dels seus com dels altres: a través de Katherine, Magee mostra com el cos de les dones esdevé, com en totes les guerres, botins i instruments per a la venjança i l’estigmatització. “Una colla de saquejadors. De violadors. Això és el que són tots els exèrcits”, acabarà exclamant Katherine. Magee firma una novel·la gens complaent que fa seva una de les idees clau de Hannah Arendt: qui escull el mal menor oblida que està escollint el mal. Aquí tots, d’una manera o una altra, escullen el mal, i tots, primer o després, acaben sent-ne víctimes.
Anna Maria Iglesia Pagnota- quadern
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
