Dilluns, 6 de febrer de 2023



Castellano  


“L’Estat hauria de fer més visible la pluriculturalitat en tots els àmbits”
acec15/12/2018



(Foto:)
 

El seu lli­bre des­men­teix la idea de la impor­tació mas­siva del cas­tellà pel fran­quisme i situa uns pre­ce­dents que van des dels Trastàmara i arri­ben fins a la gene­ració de la revista ‘Ajo­blanco’...
Sí, encara avui es pot sen­tir de vega­des que la presència del cas­tellà a Cata­lu­nya va ser una impo­sició del fran­quisme. Que el règim de Franco va desen­vo­lu­par una política repres­siva con­tra la llen­gua cata­lana és un fet històric ter­rorífic i molt docu­men­tat. Però abans de la Guerra Civil el cas­tellà ja era la pri­mera llen­gua al món edi­to­rial i el periodístic, i com a idi­oma de cul­tura por­tava més de cinc segles de presència con­ti­nu­ada a Cata­lu­nya.

De fet va fins al 1150, pel matri­moni entre Ramon Beren­guer i l’ara­go­nesa Pero­ne­lla.
La data clau és el 1412, quan es pro­du­eix el Com­promís de Casp. La dinas­tia Trastàmara subs­ti­tu­eix la dels com­tes de Bar­ce­lona en la Corona d’Aragó. Els Trastàmara tenen molt pes a Cas­te­lla, i alguns escrip­tors de la cort, com ara Enri­que de Villena, Fran­cisco de Moner i Pere Tor­ro­e­lla, con­reen el bilingüisme o es pas­sen al cas­tellà. A par­tir del segle XVI aquesta cas­te­lla­nit­zació va en aug­ment, amb figu­res com Juan Boscán, que revo­lu­ci­ona la lírica espa­nyola, o Joaquín Setantí, ante­ces­sor de Gracián amb els seus afo­ris­mes. Quan arri­bem a una data con­si­de­rada clau com és el 1714, la cul­tura cata­lana ja està en bona mesura cas­te­lla­nit­zada.

El seu lli­bre és com una res­posta a un arti­cle del 1990 de Xavier Bru de Sala en què obser­vava la cul­tura cata­lana en cas­tellà com una anor­ma­li­tat?
Abans de la Guerra Civil, en tex­tos d’his­to­ri­a­dors lite­ra­ris cata­la­nis­tes com els Rubió o Manuel de Mon­to­liu, el fet que Cata­lu­nya comp­tava amb lite­ra­tura en les seves dues llengües prin­ci­pals era una cosa sabuda i no es dis­cu­tia. Però en els anys poste­ri­ors a la mort de Franco, un sec­tor del naci­o­na­lisme opta per negar la cata­la­ni­tat a aquesta tra­dició. El Congrés de Cul­tura Cata­lana del 1976 declara que només són escrip­tors cata­lans “els que escri­uen i/o publi­quen les seves obres de cre­ació en català”. I les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals esta­bler­tes pel pujo­lisme res­po­nen en bona mesura a aquesta con­cepció.

Actu­al­ment el debat entre les dues llengües pot que­dar superat perquè hi ha zones de Bar­ce­lona en què tots els rètols i fins i tot els emple­ats tenen l’anglès com a pri­mera llen­gua. També l’emi­gració con­ver­teix les nos­tres esco­les en una torre de Babel…
Sí, la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat modi­fica el pano­rama. Però no és la pri­mera vegada que la vivim. En la Corona d’Aragó s’uti­lit­zava el català, l’ara­gonès, el llatí, el cas­tellà...


Recorda una sèrie d’arti­cles de Miquel dels Sants Oli­ver de començament del segle XX on feia una nòmina dels escrip­tors cata­lans en cas­tellà. Ara n’hi ha més encara, en pro­porció?
El Dic­ci­o­nari històric d’autors cata­lans de Fèlix Tor­res Amat publi­cat el 1836 recull més de 600 autors que havien escrit en cas­tellà, uns 400 que ho havien fet en llatí, prop de 300 en català, uns 200 bilingües o tri­lingües... Actu­al­ment el per­cen­tatge d’autors en català, que vol­ta­ria el 50%, és molt més favo­ra­ble a aquesta llen­gua.


La nòmina d’escrip­tors cata­lans en cas­tellà i fins i tot bilingües és immensa. És impos­si­ble afa­vo­rir el diàleg?
El diàleg no sol és pos­si­ble sinó que és ine­vi­ta­ble. Durant el fran­quisme hi va haver figu­res pont, com Martí de Riquer, Josep Maria Cas­te­llet i Bal­ta­sar Por­cel. Avui es mouen també a cavall d’aquests dos mons, que en rea­li­tat són el mateix, autors com Pere Gim­fer­rer, Carme Riera i Valentí Puig, i inves­ti­ga­dors com Adolfo Sotelo, Anna Caballé, Jordi Gra­cia, Julià Gui­lla­mon, Sergi Doria i Jordi Amat. El món edi­to­rial i uni­ver­si­tari pro­pi­cia les inter­con­ne­xi­ons. I hi ha ins­ti­tu­ci­ons en què les dues tra­di­ci­ons con­flu­ei­xen, com la històrica Reial Acadèmia de Bones Lle­tres o l’ACEC. De per­so­nes i canals de diàleg no en fal­ten, però cal poten­ciar-los més, con­vo­car sim­po­sis, obrir pla­ta­for­mes, fer estu­dis de lite­ra­tura com­pa­rada...


No creu que la influència del cas­tellà i de l’anglès aca­barà debi­li­tant encara més el català? Quina creu que hau­ria de ser la nor­ma­li­tat entre les dues llengües?
Jo crec que cal millo­rar el reco­nei­xe­ment simbòlic en les dues direc­ci­ons. L’Estat hau­ria de fer més visi­ble la plu­ri­cul­tu­ra­li­tat espa­nyola en els seus àmbits: les ins­ti­tu­ci­ons, els dis­cur­sos dels seus repre­sen­tants i l’ense­nya­ment, segons s’esti­pu­lava en la pro­posta de llei de llengües pre­sen­tada sense èxit pels soci­a­lis­tes en el Senat el 2013 i en el Congrés el 2017. Cal tor­nar urgentíssi­ma­ment a aque­lla llei. I les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals cata­la­nes, man­te­nint meca­nis­mes de pro­tecció i estímul al català, també han d’assu­mir millor la nos­tra plu­ra­li­tat i fer-la igual­ment més visi­ble.

 

David Castillo



   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2