Miércoles, 28 de julio de  2021



Català  


Miquel-Lluís Muntané culmina quaranta anys dedicats a la poesia amb el recull 'Passatges' (Llibres del Segle)
acec23/12/2020



(Foto:)
 
Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956), poeta de llarga trajectòria, de veu consolidada i distingible —que, finalment, publica en una editorial que pot contribuir més que d’altres a la necessària difusió dels seus versos—, fa servir aquest substantiu, poquesa, que ens remet, esclar, a la poesia tan alta de Carner. Ho fa en la peça “Ostinato”, que transcric sencera: “No arrela més la veritat | cridada a cau d’orella, | sinó aquella que es clava | lentament, com la corda a la carn, | i no es pot ignorar | ni impedir que ens acabi encarant | amb la nostra poquesa”.


És una poesia curta, reconcentrada en la seva substantivitat, com les que sol escriure l’autor des de fa exactament quaranta anys. Una poesia que es podria prendre enterament com una poètica personal. També l’obra lírica d’aquest autor fuig del crit i de l’espectacle —tan cars, tots dos, a determinats corrents poètics del país—, i, des dels seus primers títols, de característiques ja ben definides, s’ha centrat en la paraula que fecunda. “Aquella que es clava lentament, com la corda a la carn, i no es pot ignorar ni impedir que ens acabi encarant amb la nostra poquesa”. La imatge de la corda clavada a la carn és molt potent, i a mi em recorda bregues acarnissades amb una mar enfurida o la treballosa pujada d’una galleda plena d’aigua a vessar des de la remota foscor d’un pou, però no, en cap cas, el llibant que sega la vida dels penjats. Com remarca el poeta i traductor Jaume Creus en el pròleg, la poesia de Muntané, entre altres coses, ens encara amb la nostra poquesa. Ens podríem preguntar si cap exercici poètic rigorós deixa mai de fer-ho, això. Segurament que no, ens serà llegut de respondre. Aquest article, però, pretén revelar la manera, les claus, que té el poeta d’aïllar el que el príncep dels poetes catalans va anomenar la guspira anònima de llum de la condició humana. La poquesa, en definitiva (però una poquesa, certament, conscient d’ella mateixa: per això escriu).


Creus esgrimeix els conceptes d’humilitat i austeritat com a fonament moral de la poesia de l’autor. Qui conegui la poesia de Muntané ho deu haver constatat en títols anteriors: la seva és una lírica de l’observació atenta, de la destil·lació verbal d’aquesta mirada. Fa uns quants anys, vaig tenir l’oportunitat de prologar un altre dels seus llibres, Migdia a l’obrador (2003), i la majoria de coses que deia en aquell text serien aplicables a les poesies d’ara mateix. Per exemple: “Una llengua segura i rica, del color i del gust de les coses de sempre que, com que són bones, ja no cal substituir ni maquillar”. També destacava en aquell pròleg que la poesia de l’autor “és essencialment lírica, i mai no l’assalta cap vel·leïtat èpica […] Agraeixo que sigui una poesia basada en el detall”. I, finalment, feia referència a “un dels trets més característics de la poesia de Muntané: la serenor”. Tot això que deia dels seus versos fa disset anys ho subscric respecte del llibre que comento.


D’entrada, el títol, Passatges, sembla que faci referència, ni que sigui veladament, a una de les preocupacions de sempre de la seva poesia: la del temps, entesa com a misteri i com a enriquiment. “El temps ets tu”, llegim en una de les primeres poesies del llibre; això és, el temps és cada un de nosaltres. Passatge, però, és un concepte que associem sobretot a l’espai: és aquell carrer curt entre dos carrers de més entitat (i també és, encara, un fragment de text). Aquesta mateixa associació implícita entre temps i espai apareix, igualment, en altres conceptes que substancien l’obra: el de paradís o edèn, per exemple, uns espais idíl·lics que l’autor sol vincular amb el període de la infantesa: “L’edèn pot ser qualsevol lloc: | posem un pati gris, | mig ocult entre dos blocs de pisos, | que la màgia d’uns nens ha convertit | en estadi nacional”. Jaume Creus subratlla, també, el pes que en aquestes primeres composicions té el món de la infància. En una altra poesia llegim: “Allò que més s’assembla al paradís | és la memòria”.


No deixem, encara, l’anàlisi del temps. El poema “Per se” fa servir una fórmula enumerativa que no resultarà gens estranya als lectors habituals d’aquest autor, que ha escrit més d’un poema amb llistes de coses que estima. Aquí, però, el text segueix un esquema d’oració adversativa (negació i, tot seguit, afirmació), calcat al de la recordada poesia de Vinyoli “No la cançó perfecta”, de Les hores retrobades (1951): “No el març com a llindar | de futures bonances delejades, | sinó el gust de l’aire carregat de pluja”. N’hi ha dues més, d’afirmacions programàtiques del que podríem anomenar la filosofia particular del poeta, abans d’arribar als dos versos finals, que fan: “De port en port, la llum ens mostra | que només l’instant és fonament de vida” (el subratllat és meu). I, per acabar aquest apartat —però ara sobre un temps específicament immesurable—, voldria citar tres versos d’una poesia, “Obra nova”, que també pondera el prologuista: “Impossible saber | com en pot ser, de breu, l’eternitat | pastada entre dos cossos”.


Un altre dels interessos del llibre és deixar constància de la bellesa, fins quan aquesta sorgeix d’un entorn impensat (o, en aquest cas, potser encara més que mai!). Torno a Vinyoli: quan recordava els amics que havien mort —els insubstituïbles—, confessava: “em torno un gira-sol que puja d’un femer”. L’avidesa de llum de la planta —aquell cercle esclatant, del tot esbadellat, de la corol·la—, com arrelada en la descomposició, en el no-res orgànic, té un corresponent en el poema “Col·lecció permanent” d’aquest llibre, que celebra el naixement ubic de la bellesa. En cito els set versos finals: “a la banda de l’ombra | i al clos de les deixalles, | emergint de la terrissa esmicolada, | la flor vermella del gerani | repta l’oblit del temps | i la desídia dels homes. | No hi ha racons vedats a la bellesa”. Malgrat tot, doncs, la flor vermella del gerani esdevé un símbol portentós d’allò que no se’ns pot arrabassar mai del tot. No són pas peces consecutives, però a parer meu la que acabo de glossar s’hauria de llegir costat per costat de la titulada “Perspectiva”. El pretext d’aquesta poesia consisteix en la descripció d’un bell paisatge natural, en què la llum i els verderols troben esplai (tant com la mirada admirada del jo). El punt de vista, però, se situa darrere el vidre d’un “finestral del tanatori”. El tema, per tant, és la contigüitat de la bellesa i la mort: “Deixar-se seduir | per les sanefes càlides de llum, | traçar el dibuix dels verderols | que pessigollegen el front de la tarda, | recórrer antics vials | que menen a les places del delit. | No han deixat d’esclatar les hortènsies, | i la gespa somriu en la cita de l’aigua. | Deixar-se seduir | pels himnes a la vida | que canta la natura, vidre enllà | del finestral del tanatori”. La poesia, la bona poesia, ens sedueix per raons diverses i amb ardits també diversos. Ara bé, quan vius un poema en primera persona, l’efecte acostuma a ser molt fondo: dijous passat, vaig anar a acomiadar al tanatori de Vilafranca un veí i amic meu. Davant les sales de vetlla, un immens finestral —de fet, una llarga paret de vidre— s’obre esplèndidament a tot de vinyes i camps que hi ha per sota del turó de Sant Pau, en el terme municipal d’aquesta vila. L’estricta emoció descrita per la poesia, jo la vaig viure —però no la vaig escriure!— amb prou feines tres dies abans de llegir-ne els versos.


I qui diu la bellesa, podria dir la vida: el seu impuls incontenible. En “Convencions” no tenim, com en l’anterior poesia, un tanatori, sinó un parc públic, urbà. El cito in extenso: “A l’hora en punt, un guarda displicent | clou la reixa del parc | i passa el forrellat. Ho mana l’ordenança. | Però el garbí no renuncia | a esvalotar les capçades, | la lluna acut a abraçar els caminals, | un muriac s’esmuny entre els baladres, | xipollegen els peixos | a l’aigua de l’estany | i calquegen, en corrua, les formigues. | No han comprès el sentit del mot Tancat”. Garbí, lluna, muriac, peixos i formigues s’encarreguen de traslladar el missatge de la vida, tot i el tancament del parc, a la nit.


I hi ha, entre altres qüestions, la confiança plena en la paraula, en la poesia. Hi ha versos que són “com l’última trinxera”. I, per altra banda, una curiosa subversió rubrica la poesia “A cel obert”: “els poemes sempre fan el mateix poeta”. En el cas de Miquel-Lluís Muntané això és, per sort, evident.


Jordi Llavina / Núvol


       
Presentació el dia 11 de gener de 2021 a les 18,30 / Ateneu Barcelonès, carrer Canuda, núm. 6 Barcelona

Miquel-Lluís Muntané

Jaume Creus

Víctor Obiols

Roger Costa-Pau


Conmemoració del centenari Miquel Arimany


L'aforament estarà limitat a les mesures COVID-19 i l'ús de màscareta serà obligatori





   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2