HAZTE SOCIO
Català - Castellano
En record de lady Brett
Noticia anterior
Noticia siguiente
En record de lady Brett
ACEC  21/7/2021



P er als que ens hem acostumat a llegir les seves cròniques –i fins i tot les llegim recordant el to de veu, com si fos un poeta– l’anunci de la retirada del periodista Joan de Sagarra és una notícia que ens afecta gairebé en la intimitat. És ben cert que no hi ha ningú imprescindible, però les cròniques, o les crítiques, de Sagarra ens han acompanyat, i també ensenyat, a través dels paisatges del seu adorat París i d’infinitat de personatges vius o de la memòria. Aquest final, per a mi equivocat, però cal respectar tothom que decideix baixar del tren, coincideix amb la reedició del volum mític Las rumbas de Joan de Sagarra, els seus articles al desaparegut Tele/eXpres, i que recupera Librosdevanguardia, amb homenatges i semblances de José Martí Gómez, Enrique Vila-Matas, Miquel Molina i Begoña Gómez Urzaiz.

A Joan de Sagarra el vaig conèixer personalment gràcies a Joan Marsé, amic comú i que Sagarra va enyorar el dia que ens vam trobar al bar Bauma. Havíem quedat gràcies a Josep Roca. Va aparèixer amb la seva neta Mercedes, filla del seu fill Josep Maria, traductor i col·laborador del nostre diari. Sagarra no em va voler signar el llibre, tot i que tinc signat l’original de Kairós del 1971, fa exactament mig segle de l’edició actual. El mestre estava seriós, com és habitual, però també pròxim en les confidències i en l’explicació del perquè del final, la Barcelona que ja no reconeix i que pensa abandonar per retirar-se prop del mar. Sagarra ha estat personatge i subjecte de la Barcelona desapareguda, també un entremaliat que va batejar icones com la gauche divine, que ha acabat sent una etiqueta gairebé sociològica abandonant la denominació gamberra que el nostre home li va col·locar com una llufa. 

El llibre té, des de la dedicatòria, l’angle més entranyable i poètic de Sagarra. El dedica a una noia, veïna de la Bonanova i de la nit, que va morir d’accident de cotxe un any abans de la publicació del llibre original: “En recuerdo de lady Brett –yo la quise, muchachos, y la quiero... y de los trescientos veintitrés martinis que nos bebimos en el bar del Ritz, plaza Vedôme–”. En el pròleg recorda que Salvador Pániker, editor de Kairós, li va donar 25.000 pessetes com a avançament per a un altre llibre que va acabar descartant després d’un accident nocturn sortint de la casa d’Albert Boadella del carrer Girona. Amb trenta punts de sutura a la cara i dues setmanes de baixa, Sagarra va perdre l’interès i es va inventar com a torna la recuperació de les rumbes. També explica que la intenció és que els joves periodistes que s’hi han sentit atrets i no el poden adquirir de segona mà perquè està a preus impossibles, puguin disposar d’una edició moderna i que no s’hagi d’agafar amb una goma de pollastre com la de Kairós, que es desfeia a trossos. M’hauria agradat que alguna altra editorial hagués reeditat La horma de mi sombrero, del 1997, que es pot trobar, però, de segona mà a un preu raonable.

Alguna cosa deixarà d’existir quan Sagarra ens abandoni desemparats en aquesta ciutat plena de virus i de barricades sinistres per al trànsit. Ens quedaran, però, la ploma sarcàstica de Sagarra parlant del patufetisme-leninisme, de la cultureta, dels grans col·legues desapareguts, com Josep Maria Lladó o Eugenio Trías explicant en què consisteix el que és camp. Ho descobriran si aconsegueixen el llibre, amb la Floquet de Neu i la model que encara resisteix a l’aparador del restaurant Flash Flash. No voldria signar aquest article de retirada. Sé que a ell no li agradarà, però Sagarra ens ha ensenyat moltes coses. Sobretot a dir-les amb gràcia i puteria.


David Castillo
El punt/Avui
Foto: Alberto Gamazo





Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat