DARSE DE ALTA
Català - Castellano
Cròniques de guerra en femení
Noticia anterior
Noticia siguiente
Cròniques de guerra en femení
ACEC  4/12/2022



E l relat coral de les estrangeres que van passar per Barcelona rescata la mirada des del costat republicà
Les dones periodistes i corresponsals estrangeres són les que es fixen en els dipòsits de cadàvers, en els bombardejos a la població civil

Elsa Tri­o­let (1986-1970) va per­dre el cor al Voló, un dia plujós d’hivern. Ho deixa escrit en una crònica a la publi­cació fran­cesa Regards del 9 de febrer del 1939. La nar­ració se cen­tra en una nena d’uns 4 anys que des­criu prima, amb els cabells more­nos des­co­lo­rits pel sol i el vent i amb una “pre­ci­osa carona fràgil, d’ulls verds i llar­gues pes­ta­nyes estre­lla­des, amb una mica de rosa a les gal­tes”. La peri­o­dista russa es deté en el relat, i en l’espai temps d’aquell moment de la reti­rada, en com la nena intenta lli­gar-se el cordó d’una sabata gas­tada. “Els seus dits, massa petits i entu­mits inten­ten en va tirar del cordó llarg que arros­se­gava pel terra. Desit­java impul­si­va­ment treure-la d’allà. Por­tar-la a un lloc on no plogués i posar-li unes saba­tes eixu­tes. I donar-li jogui­nes i una nina.” És un exem­ple d’una nar­ra­tiva dife­rent de la Guerra Civil, “una sen­si­bi­li­tat que com­ple­menta les cròniques més cone­gu­des fins ara”, segons des­taca l’inves­ti­ga­dor i catedràtic de peri­o­disme Ber­nardo Díaz Nosty, autor del minuciós i exhaus­tiu volum Peri­o­dis­tas extran­je­ras en la Guerra Civil (Edi­to­rial Rena­ci­mi­ento, 2022), en què iden­ti­fica gai­rebé dues-cen­tes peri­o­dis­tes, foto­pe­ri­o­dis­tes, col·labo­ra­do­res de premsa i auto­res de memòries, que, entre el 1936 i el 1939, van viat­jar a Espa­nya pro­ce­dents de més de vint-i-cinc naci­ons i van dei­xar tes­ti­moni de la seva experiència.

Són veus fins ara igno­ra­des, ni lle­gi­des ni escol­ta­des, “una coral de veus”, diu l’acadèmic, que apor­ten una mirada dife­rent, una pre­o­cu­pació sin­gu­lar per aspec­tes que, vui­tanta-cinc anys després, podem qua­li­fi­car de “crims de guerra”. Són elles les que es fixen en els bom­bar­de­jos de la població civil, una pràctica bèl·lica que s’ini­cia en la Guerra Civil espa­nyola. La peri­o­dista sueca Bar­bro Alving (1909-1987) visita els dipòsits de cadàvers de “dones i infants” que qua­li­fica com “un mal­son i on es pot olo­rar la sang” el 13 de desem­bre del 1936 al diari d’Esto­colm Dagens Nyhe­ter.

El lli­bre vol esme­nar una ano­ma­lia de la his­to­ri­o­gra­fia anglo­sa­xona que limita la presència feme­nina a un nom­bre molt reduït de peri­o­dis­tes quan la Guerra Civil es con­si­dera una “guerra molt mediàtica” i en un con­text tec­nològic d’auge de les càmeres fotogràfiques lleu­ge­res i del boom dels noti­ci­a­ris i la ràdio infor­ma­tiva. És així quan Ber­nardo Díaz Nosty comença a inves­ti­gar, a par­tir de la menció d’una desena de dones peri­o­dis­tes, britàniques i ame­ri­ca­nes, que l’his­to­ri­a­dor Paul Pres­ton situa a Ide­a­lis­tas bajo las balas. Cor­res­pon­sa­les extran­je­ros en la Guerra de España (2007) “Eren més, força més, les peri­o­dis­tes estran­ge­res que van viat­jar a Espa­nya durant la Guerra Civil i van arris­car la seva vida, perquè això no era una festa, per infor­mar sobre el con­flicte amb cròniques magnífiques”, recalca Ber­nardo Díaz Nosty, que ha pogut docu­men­tar, amb per­fils biogràfics i heme­ro­gra­fia bàsica, un total de 183 noms i cognoms, tot i que asse­gura que la llista és més extensa i que s’ha que­dat curt. L’acadèmic també recorda la difi­cul­tat, vui­tanta-cinc anys després, de docu­men­tar no només les seves peces periodísti­ques, sinó el relat vital d’aques­tes pro­fes­si­o­nals. És un nom­bre nota­ble i que amplia el cor­pus més enllà de les dues o tres sig­na­tu­res que la his­to­ri­o­gra­fia anglo­sa­xona ha popu­la­rit­zat, com Martha Gell­horn (1908-1998), pare­lla d’Ernest Hemingway, i Vir­gi­nia Co·les (1910-1983). El volum, de nou-cen­tes pàgines, ofe­reix una radi­o­gra­fia molt més deta­llada i com­pleta de la tribu de cor­res­pon­sals estran­gers en la Guerra Civil, un col·lec­tiu que les pel·lícules i la lite­ra­tura s’han encar­re­gat de roman­tit­zar –a Per qui toquen les cam­pa­nes (1940), Hemingway con­tri­bu­eix a for­mar un deter­mi­nat mite–. No només és impor­tant el nom­bre de dones peri­o­dis­tes que recu­pera aquesta recerca, sinó també el seu relat periodístic, dife­rent dels valors de la cul­tura de guerra, que és mas­cu­lina. L’inves­ti­ga­dor Ber­nardo Díaz Nosty recalca que és una mirada feme­nina “més empàtica amb la rea­li­tat social que la dels cro­nis­tes mas­cu­lins, més foca­lit­zats en els fronts de guerra; les cro­nis­tes sin­to­nit­zen amb els pro­ble­mes dels que patei­xen a la rere­guarda”. Són elles, les que es fixen en els dipòsits de cadàvers, en les mira­des dels infants esven­trats en un bom­bar­deig o en els crits de les mares. “És difícil tro­bar cap referència als models dels avi­ons o al tipus de munició emprada, però són molts els detalls dels seus efec­tes sobre les per­so­nes i la vida quo­ti­di­ana de la ciu­tat”, asse­nyala

Una veu coral
“Si en des­ta­quem unes, enter­rem les altres”, argu­menta quan se li demana que citi les que con­si­dera més relle­vants. “És la veu coral de totes elles, que sin­to­nit­zen alhora amb els matei­xos pro­ble­mes, que con­tras­ten amb la mirada de la guerra que conei­xem, com­ple­mentària, i que comença amb l’Olimpíada Popu­lar a Bar­ce­lona, el juliol del 1936, amb estam­pes de vida als cafès, fins als bom­bar­de­jos o la reti­rada i la situ­ació als camps d’inter­na­ment a França; són les cròniques de les dones que recu­llen el pati­ment dels repu­bli­cans”, rebla. Aquest relat coral de les peri­o­dis­tes estran­ge­res res­cata la mirada des del cos­tat repu­blicà i és també un peri­o­disme mili­tant. Només dues peri­o­dis­tes que van viat­jar a la capi­tal cata­lana es van estar a la zona fran­quista: Vir­gi­nia Cow­les (1910-1983), acre­di­tada per The New York Times, i la fran­cesa Clara Can­di­ani (1902-1996), de La Républi­que.

El novem­bre del 1938, Martha Gell­horn va escriure un dels seus millors arti­cles sobre la guerra The third win­ter is the har­der, que no li va publi­car la revista Collier’s: “A Bar­ce­lona hi feia un temps esplèndid per als bom­bar­de­jos. Els cafès de les Ram­bles eren plens de gom a gom. No hi havia gaire per beure, excepte un beu­ratge dolç i gasós ano­me­nat taron­jada i un líquid espantós que se supo­sava xerès. Per des­comp­tat, no hi havia men­jar. Tots esta­ven gau­dint al car­rer del fred sol de la tarda. No hi va haver cap bom­bar­deig durant almenys dues hores. Els llocs de flors il·lumi­na­ven i embe­llien la ram­bla. «Estan totes venu­des, senyors. Són per als fune­rals dels morts pel bom­bar­deig de les onze.»”

La fran­cesa Simone Téry (1897-1967) va donar compte del can­sa­ment de la població i del dete­ri­o­ra­ment pro­gres­siu de les con­di­ci­ons de vida a Bar­ce­lona. Al set­ma­nari Mes­si­dor escriu aquesta reflexió després d’una visita al dipòsit de cadàvers: “Tots en som res­pon­sa­bles. Per això avui cal que tin­gui el coratge de veure amb mi el que hauríem pogut evi­tar. Veure-ho per treure prou força d’aquest espec­ta­cle espantós, per fer impos­si­bles nous des­as­tres.” Téry acom­pa­nya el lec­tor amb una nar­ració amb què acon­se­gueix que s’olori el ferum a mort i en tras­passi la fre­dor: “Pren­gui el seu moca­dor, apli­qui’l sobre el nas, sobre la boca. Haurà de supor­tar aquesta olor un pèl dolça, repug­nant, que surt d’aquesta porta negra; entrar sense des­ma­iar-se –aquesta olor a mort–, una bafa­rada de mort sobre vostè s’adhe­reix a la pell, engan­xosa, i pene­tra fins al fons dels seus pul­mons. [...] Pas­sem davant d’ells [els cadàvers], sense atu­rar-nos. No tenim gaire temps i són tants que no podem mirar-los tots.”

COMUNICACIÓ I CONFLICTES ALS ‘QUADERNS DEL CAC’
El periodista i investigador Bernardo Díaz Nosty va ser la signatura convidada en el número 48 dels Quaderns del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) que s’ha presentat aquesta setmana, el dimarts 29 al Palau Robert de Barcelona. La temàtica del número 48 dels Quaderns del CAC és sobre comunicació de riscos, crisis i conflictes. En el seu article, Bernardo Díaz Nosty sintetitza la seva investigació posant èmfasi en el paper que les periodistes estrangeres van tenir durant la Guerra Civil en el seu pas per Barcelona. Moltes d’elles ja hi eren per cobrir l’Olímpiada Popular quan va començar el sollevament militar el 1936.



Gemma Busquets Ros - lrp.cat


De negro, Virginia Cowles. Fuente: La aventura de la Historia.







Artículos relacionados :

    No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat