Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
La marea del dol
3/5/2026
É
s divertit veure com el president dels Estats Units es col·loca medalles mentre li fan punteria. Som davant del líder d’un país absurd, que s’està quedant sense munició mentre els xinesos continuen treballant en la seva indústria, sorpresos per la insuficiència americana. Nosaltres també estem perplexos del que es veu per la ciutat, en les obres impulsades pel nostre alcalde tecnòcrata, que tan recorda el virrei Porcioles, que no deu saber ni qui és. Li podríem resumir el llegat porciolista en el d’apujar i abaixar voreres. Al meu petit barri, quatre carrers entre el parc Güell, la Creueta del Coll i el Putxet, han canviat tota la pavimentació per col·locar una exactament idèntica. Quan li vaig preguntar a un dels manobres que hi treballen em va explicar que era el mateix que havia vist al Camp Nou, on també havia treballat. El president del Barcelona té, així mateix, característiques de megalomania idèntiques a les de Trump: victimisme i treure pit, infantilisme amb deliris de grandesa, ambició desmesurada pel poder i egocentrisme narcisista. El problema de Laporta són els canapès, que ingereix indiscriminadament com si fos un afamat ós polar. El dia que se li dispari un dels botons de l’americana serà pitjor que un projectil del calibre 38.
El més divertit de Trump, com el de tots els nens malcriats menors de deu anys, és que canvia contínuament de parer i de joguines, salta més que Milei. Els seus raonaments cartesians fan esclatar tota lògica: «No tinc obligació de preservar la pau perquè no m’han donat el premi Nobel». Això s’eximeix de tota responsabilitat pacifista. Diríem que l’autoanomenada nació més important de la terra té un teleñeco al capdavant, amb mentalitat de comissionista, votat per masses d’estats agrupats en la bandera de les estrelles, un error més de l’imprevisible imperi espanyol del segle XIX, que perdia immensos territoris mentre els carlins feien la cabra per les muntanyes del Priorat i la Garrotxa. L’única cosa bona de tota la pel·lícula grotesca d’aquests últims mesos va ser l’eliminació de Khamenei, líder suprem dels iranians, responsable moral de la república islàmica, que els israelians van enviar al paradís. El líder moral dels xiïtes considerava la igualtat de gènere com una conspiració sionista, l’objectiu de la qual és «corrompre el paper de la dona a la societat.» Israel el va arxivar en el passat, tot i que té milers de successors.
És com un canvi de sort de la tauromàquia. Tot sembla transformar-se, però els comportaments són idèntics. També hi ha una necessitat de redimir-se que l’home modern no ha superat. Aquests dies de dolor per la mort del meu pare, he buscat els racons desconeguts de la ciutat per desaparèixer, i no donar la pallissa als amics. En la televisió d’un bar de Ciutat Meridiana vaig trobar la frase que condensava el que m’estava passant, com si la sèrie fos un oracle: «Com més ens aferrem al nostre dolor, més gran és l’ombra que projecta la pena al nostre pas.» La vaig processar en el viatge de retorn de metro pel nord de la ciutat. Era un aforisme, un poema que et dona les ales per volar, tot i que el dol és com una marea que torna, facis el que facis, com tan bé em va sintetitzar la meva amiga Mey Zamora, en circumstàncies paral·leles a la meva.
En una situació com l’actual, Ennio Flaiano hauria buscat l’essència del combat, «lluiten per les idees, tot i no tenir-les». Intento transferir-les al dolor amb un estudi sobre Martin Heidegger, pensador que mai m’havia cridat l’atenció. El pensament de Heidegger revela una reflexió sobre el dolor que afligeix l’home modern, així com una indicació per a la seva cura. El mateix dolor, la cura de l’incurable pot ser possible, així com la passió de la finitud humana, l’experiència del donament de l’ésser i la cura del no-res. Es fa tard, és cap de setmana i els joves es concentren amb les cerveses i els porros prop de la plaça Roja. Torno a Flaiano quan ens diu que el vici dels joves imposa respecte.
David Castillo-hanseligretel
Artículos relacionados :
3/5/2026
El més divertit de Trump, com el de tots els nens malcriats menors de deu anys, és que canvia contínuament de parer i de joguines, salta més que Milei. Els seus raonaments cartesians fan esclatar tota lògica: «No tinc obligació de preservar la pau perquè no m’han donat el premi Nobel». Això s’eximeix de tota responsabilitat pacifista. Diríem que l’autoanomenada nació més important de la terra té un teleñeco al capdavant, amb mentalitat de comissionista, votat per masses d’estats agrupats en la bandera de les estrelles, un error més de l’imprevisible imperi espanyol del segle XIX, que perdia immensos territoris mentre els carlins feien la cabra per les muntanyes del Priorat i la Garrotxa. L’única cosa bona de tota la pel·lícula grotesca d’aquests últims mesos va ser l’eliminació de Khamenei, líder suprem dels iranians, responsable moral de la república islàmica, que els israelians van enviar al paradís. El líder moral dels xiïtes considerava la igualtat de gènere com una conspiració sionista, l’objectiu de la qual és «corrompre el paper de la dona a la societat.» Israel el va arxivar en el passat, tot i que té milers de successors.
És com un canvi de sort de la tauromàquia. Tot sembla transformar-se, però els comportaments són idèntics. També hi ha una necessitat de redimir-se que l’home modern no ha superat. Aquests dies de dolor per la mort del meu pare, he buscat els racons desconeguts de la ciutat per desaparèixer, i no donar la pallissa als amics. En la televisió d’un bar de Ciutat Meridiana vaig trobar la frase que condensava el que m’estava passant, com si la sèrie fos un oracle: «Com més ens aferrem al nostre dolor, més gran és l’ombra que projecta la pena al nostre pas.» La vaig processar en el viatge de retorn de metro pel nord de la ciutat. Era un aforisme, un poema que et dona les ales per volar, tot i que el dol és com una marea que torna, facis el que facis, com tan bé em va sintetitzar la meva amiga Mey Zamora, en circumstàncies paral·leles a la meva.
En una situació com l’actual, Ennio Flaiano hauria buscat l’essència del combat, «lluiten per les idees, tot i no tenir-les». Intento transferir-les al dolor amb un estudi sobre Martin Heidegger, pensador que mai m’havia cridat l’atenció. El pensament de Heidegger revela una reflexió sobre el dolor que afligeix l’home modern, així com una indicació per a la seva cura. El mateix dolor, la cura de l’incurable pot ser possible, així com la passió de la finitud humana, l’experiència del donament de l’ésser i la cura del no-res. Es fa tard, és cap de setmana i els joves es concentren amb les cerveses i els porros prop de la plaça Roja. Torno a Flaiano quan ens diu que el vici dels joves imposa respecte.
David Castillo-hanseligretel
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
