Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
La singular guia de viatges de Flavia Company
1/10/2026
E
l to de faula que adquireixen les experiències narrades a ‘La clau’, ens porta a pensar que el que motiva el periple no és la recerca pusil·lànime d’una felicitat miserable, sinó l’afany de despertar l’energia humana
A l’illa d’Okinawa, la viatgera passeja per platges plenes de cargols de mar errants i queda admirada en veure “tantes closques caminant”; a Moorea, cridant per dins i sense obrir la boca, s’adona que neda entremig de taurons; a Hong Kong, se li fa impossible no caminar mirant cap amunt, als gratacels de formes geomètriques impossibles, però no s’oblida de dirigir la vista “als laterals per anar descobrint carrerons insòlits com portes secretes que connectaven amb realitats paral·leles”. Navega pel llac Titicaca, creua els Andes a peu, des de l’Argentina fins a Xile, i l’esfondrament d’una carretera l’obliga a travessar un desert, en contra de la por o la prudència —“el que és necessari és que és útil”—, “un mar de sorra sota la llum solar, idèntic a ell mateix pels quatre costats i on les aparences no et deixen saber de cap manera si vas endavant, cap al costat o en plena marxa enrere”, però res d’advers o funest s’esdevé perquè “calia arribar a l’altre costat. I com que calia arribar-hi, hi vam arribar”. A Nazca, presencia una baralla de galls i se’n va del recinte quan “un dels galls havia mort i l’altre continuava picotejant-lo per matar-lo i matar-lo”; al monestir de Santa Catalina, a Arequipa, aconsegueix parlar amb una monja de clausura, i quan visita Chilibroste i Bigand, a les províncies de Córdoba i Santa Fe, els llocs on havia nascut i viscut l’àvia materna de l’autora de La clau, Flavia Company (Buenos Aires, 1963), s’endú de record una clau rovellada que no es correspon amb el pany de l’armari d’on penja —l’armari on es guarda la roba de la seva familiar—, una clau “d’uns tres centímetres i mig de llargada, amb un oval al cap i a l’altre costat tres dents desiguals. Què havia obert?”.
La resposta es troba en l’interior de la viatgera, en el seu esperit, en l’equilibri heroic entre el moviment i la calma del seu estar a la terra, en el seu sentir en les cèl·lules i en els glòbuls, en els nervis i en les articulacions de l’ànima, l’embat de l’aventura, és a dir, en el llibre que llegim. La clau és el relat dels viatges al voltant del món que va emprendre Flavia Company, tota sola, tal com fan els viatgers de debò, per escoltar i explicar-nos els estats d’ànim de la gent —mentrestant, ens descriu els esclats de bellesa elemental que els paisatges li regalaven a la manera d’un do sagrat—, amb què l’atzar favorable va fer que coincidís, i per descobrir, sobretot, el que ja sabia d’una forma diferent abans de partir: “Vaig pensar com n’era d’important recordar que l’única manera de viure sencera era estar on s’era a cada instant”. Situada al costat contrari de la guia de viatges convencional i ordinària, el to d’apòleg o de faula que adquireixen les experiències o les peripècies narrades a La clau, gens lluny del que llegim quan Flavia Company es transforma en Haru i escriu o escriuen Els nou llibres, per exemple, ens porta a pensar que el que motiva el periple de l’autora no és la recerca pusil·lànime d’una felicitat miserable, sinó l’afany de despertar l’energia humana, la riquesa empobrida per la monotonia quotidiana, el somni de recuperar la força, la fecunditat, la duresa i la facultat de crear, curant-nos, si fos possible, de la malaltia de l’adotzenada civilització.
Segons Baudelaire, els viatges ens deixen un pòsit “d’amarga saviesa” en “enfrontar-nos amb un món petit i monòton, que ahir, avui i demà ens retorna la imatge del nostre propi ésser: un oasi d’horror en un desert de tedi”. Vist des d’aquesta perspectiva, diu Cees Nooteboom, un altre viatger de debò, qui fuig de la realitat és el que es queda a casa sotmès a la rutina de la vida diària perquè no pot suportar l’“amarga saviesa” que proporciona el viatge. Per a sort nostra, Flavia Company ha sigut prou valenta per fer-ho.
Ponç Puigdevall-Quadern
Artículos relacionados :
1/10/2026
A l’illa d’Okinawa, la viatgera passeja per platges plenes de cargols de mar errants i queda admirada en veure “tantes closques caminant”; a Moorea, cridant per dins i sense obrir la boca, s’adona que neda entremig de taurons; a Hong Kong, se li fa impossible no caminar mirant cap amunt, als gratacels de formes geomètriques impossibles, però no s’oblida de dirigir la vista “als laterals per anar descobrint carrerons insòlits com portes secretes que connectaven amb realitats paral·leles”. Navega pel llac Titicaca, creua els Andes a peu, des de l’Argentina fins a Xile, i l’esfondrament d’una carretera l’obliga a travessar un desert, en contra de la por o la prudència —“el que és necessari és que és útil”—, “un mar de sorra sota la llum solar, idèntic a ell mateix pels quatre costats i on les aparences no et deixen saber de cap manera si vas endavant, cap al costat o en plena marxa enrere”, però res d’advers o funest s’esdevé perquè “calia arribar a l’altre costat. I com que calia arribar-hi, hi vam arribar”. A Nazca, presencia una baralla de galls i se’n va del recinte quan “un dels galls havia mort i l’altre continuava picotejant-lo per matar-lo i matar-lo”; al monestir de Santa Catalina, a Arequipa, aconsegueix parlar amb una monja de clausura, i quan visita Chilibroste i Bigand, a les províncies de Córdoba i Santa Fe, els llocs on havia nascut i viscut l’àvia materna de l’autora de La clau, Flavia Company (Buenos Aires, 1963), s’endú de record una clau rovellada que no es correspon amb el pany de l’armari d’on penja —l’armari on es guarda la roba de la seva familiar—, una clau “d’uns tres centímetres i mig de llargada, amb un oval al cap i a l’altre costat tres dents desiguals. Què havia obert?”.
La resposta es troba en l’interior de la viatgera, en el seu esperit, en l’equilibri heroic entre el moviment i la calma del seu estar a la terra, en el seu sentir en les cèl·lules i en els glòbuls, en els nervis i en les articulacions de l’ànima, l’embat de l’aventura, és a dir, en el llibre que llegim. La clau és el relat dels viatges al voltant del món que va emprendre Flavia Company, tota sola, tal com fan els viatgers de debò, per escoltar i explicar-nos els estats d’ànim de la gent —mentrestant, ens descriu els esclats de bellesa elemental que els paisatges li regalaven a la manera d’un do sagrat—, amb què l’atzar favorable va fer que coincidís, i per descobrir, sobretot, el que ja sabia d’una forma diferent abans de partir: “Vaig pensar com n’era d’important recordar que l’única manera de viure sencera era estar on s’era a cada instant”. Situada al costat contrari de la guia de viatges convencional i ordinària, el to d’apòleg o de faula que adquireixen les experiències o les peripècies narrades a La clau, gens lluny del que llegim quan Flavia Company es transforma en Haru i escriu o escriuen Els nou llibres, per exemple, ens porta a pensar que el que motiva el periple de l’autora no és la recerca pusil·lànime d’una felicitat miserable, sinó l’afany de despertar l’energia humana, la riquesa empobrida per la monotonia quotidiana, el somni de recuperar la força, la fecunditat, la duresa i la facultat de crear, curant-nos, si fos possible, de la malaltia de l’adotzenada civilització.
Segons Baudelaire, els viatges ens deixen un pòsit “d’amarga saviesa” en “enfrontar-nos amb un món petit i monòton, que ahir, avui i demà ens retorna la imatge del nostre propi ésser: un oasi d’horror en un desert de tedi”. Vist des d’aquesta perspectiva, diu Cees Nooteboom, un altre viatger de debò, qui fuig de la realitat és el que es queda a casa sotmès a la rutina de la vida diària perquè no pot suportar l’“amarga saviesa” que proporciona el viatge. Per a sort nostra, Flavia Company ha sigut prou valenta per fer-ho.
Ponç Puigdevall-Quadern
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
