Quan tenia uns cinc anys, cap al 1956, em sorprenia sentir la meva mare parlar amb orgull i nostàlgia de la feina que feia abans de casar-se. Aleshores ignorava que Franco pretenia afavorir la dedicació de les dones a la llar i un model de família sostingut pel salari del marit, motiu pel qual es va oposar al treball femení.

La llei de Contracte de Treball del 1944 els imposava el cessament obligatori de l’activitat laboral en molts sectors, que és el que li va passar a la meva mare. També exigia l’autorització del marit perquè l’esposa pogués signar un contracte i permetia que ella cobrés directament el seu salari si el marit no s’hi oposava.

Si amb tot això no quedava clar que Franco estava soscavant l’autonomia de les dones, a més va mantenir vigents articles del Codi Civil del 1889 en què es determinava que la dona necessitava protecció, igual que els infants i les persones amb discapacitat. Per exemple, aquells que establien que l’esposa necessitava la llicència marital per comprar o vendre béns, obrir un compte corrent, acceptar herències…

Aviat vaig viure en la meva pròpia pell aquell ideal franquista de tancar les dones a casa i privar-les d’independència econòmica: a diferència del batxillerat dels nois, el de les noies incloïa costura i economia domèstica. L’article 11 de la llei d’Educació Primària del 1945 deia: “L’educació primària femenina prepararà especialment per a la vida de la llar, l’artesania i les indústries domèstiques”.

Afortunadament per a tothom, però sobretot per a les dones, el dictador no va ser etern i vam aconseguir implantar la democràcia al nostre país.

La Constitució va garantir la igualtat jurídica i va prohibir la discriminació per raó de sexe. Es van retirar els ensenyaments de la llar del batxillerat, l’escolarització va tornar a ser mixta, com durant la Segona República, i la llei orgànica 1/1990 va exigir que s’afavorissin mate­rials didàctics que superessin els estereotips discriminatoris i subratllessin la igualtat de sexes.

Des del punt de vista del dret al treball, l’article 35 de la Constitució reconeixia el dret a triar professió, a la promoció professional i a una remuneració suficient, sense discriminació per raó de sexe. La dona havia recuperat legalment l’autonomia. 

Com diu Amelia Valcárcel a Ahora, feminismo : “La política d’una democràcia desenvolupada és la força més gran de què disposen les llibertats de les dones per continuar existint i el millor corrector del sistema immemorial d’abusos que, en part, encara pateixen”.

Imatge; Elmostrador