El professor i escriptor Pere Maragall, per la seva part, va fer referència al moment històric en què sorgí el llibre: “Quan escriu aquest llibre Pla no fa gaire – just amb l'acabament de la Guerra-- que escrivia aquell article a La Vanguardia (Española) “Retorno sentimental de un catalán a Gerona” del 10 de febrer de 1939, on es reflecteix potser involuntàriament la infinita desolació que plana damunt del territori en aquell moment. Però el desencant real vindrà després i el portarà a recloure's definitivament al Mas Pla de Llofriu, després d'unes estades a Fornells i a Cadaqués. Aquest Pla que ja compta amb un bagatge immens de lectures i viatges per tot el món (Europa especialment) es retroba amb el petit món rural de l'Empordà i hi aboca tota la seva capacitat de descripció minuciosa: s'hi barregen l'atracció i la repulsió de les coses íntimes, d'aquell país, paisatge i paisanatge, que ell havia conegut de petit i que se'ns mostra amb una densitat tal, amb una contradictòria complexitat tal, que sembla que es vagin intercanviant virtuts i defectes, defectes que tornen virtuts i virtuts que tornen defectes.
Valentí Puig, conegut narrador, poeta i autor –entre altres molts llibres– del magnífic Diccionari Pla de literatura, va començar la seva intervenció senyalant que el Pla que escriu Viaje a pie, després de l’experiència dolorosa de la Guerra Civil, era ja l’escriptor que havia substituït el barreta per la modesta boina. Encara que això no significa, va advertir, que la seva obra literària fos més modera i menys profunda en introduir el paisatge en la seva prosa, en explicar i analitzar les petites coses de cada dia dels pobes i les seves gents, “les coses viscudes”, que ell convertia en gran literatura amb el seu poderós estil. I, més, tenint en compte aquella època, va afegir Puig, en què, per sobreviure, Pla deia: “S’ha d’anar a la processó, encara que sigui amb un misto”.
Per altra part, va destacar que Viaje a pie, així com altres llibres escrits en castellà, com Viaje en autobús, estan magníficament escrits, ja que, no en va, Pla va ser un formidable lector d’Azorín, Gabriel Miró, Baroja, etc., i va senyalar que les famoses catalanades de Pla quan escrivia en castellà eren “catalanades volgudes”, deliberades, amb les quals a vegades jugava i subvertia el llenguatge.
Així mateix, s’ha publicat un altre llibre de Josep Pla, Lo que hemos comido, en una edició de butxaca de la col·lecció Austral, sobre el qual Valentí Puig comenta en un article: “El seu bon amic, l’historiador Vicenc Vives, li suggereix que escrigui un llibre per ensenyar la gent a menjar. A la postguerra, escriu més de cuina que abans. És el Pla que deixa el barret al penja-robes i es posa la boina (Josep Pla y lo que hemos comido).
Va finalitzar l’acte amb una reivindicació per una nova i renovada entesa entre les literatures catalana i castellana, que també pateix les conseqüències de la crisi actual, van coincidir els tres presentadors.
A. T.