Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
L’estudi de la literatura de l’era audiovisual
4/5/2025
E
ls nous mitjans poden generar una producció literària diferent, però sobretot transformen les sensibilitats i les capacitats dels lectors provocant canvis substancials en les formes anteriors que sobreviuen
En un article de 1990, David Foster Wallace analitzava la narrativa postmoderna nord-americana com aquella que s’havia produït en relació amb la televisió. L’omnipresència adquirida per aquest mitjà des dels anys seixanta havia modificat completament l’escriptura, difusió i percepció de continguts literaris, l’articulació del mercat cultural i la imatge pública dels escriptors. Semblava que la televisió havia portat fins a les últimes conseqüències canvis iniciats més tímidament amb la fotografia i la ràdio i aprofundits amb el cinema, però acabà esdevenint tan sols un episodi més de la mutació social i literària provocada pel desenvolupament tecnològic cada cop més accelerat dels segles XX i XXI. És la narrativa d’avui la de l’era dels smartphones? La poesia, la de l’època d’Instagram? La crítica, la de la comunicació per BookTok? Els nous mitjans poden generar una producció literària diferent, però sobretot transformen les sensibilitats i les capacitats dels lectors provocant, en última instància, canvis substancials en les formes anteriors que sobreviuen. Tots aquests fenòmens són essencials a l’estudi de la literatura contemporània. És per això que des del projecte de recerca Usos i transformacions dels gèneres paraliteraris en la literatura catalana de la postmodernitat (1968-2021) estem potenciant aquestes línies de pensament. El passat 24 d’abril vam celebrar a la UAB el seminari Paraula, imatge i mitjans de comunicació en la literatura catalana de la postmodernitat.
Diversos especialistes hi van tractar qüestions centrals sobre les relacions entre escriptura i audiovisuals. Núria F. Rius (UPF) va analitzar la manera com en la segona meitat del segle XX la literatura es converteix en mitjà de legitimació de la fotografia: s’estableixen dinàmiques de reconeixement entre iguals per part d’un gremi, el literari, que gaudeix d’estatus artístic i intel·lectual indiscutit i un altre, el fotogràfic, que tot just l’està construint. Maria Moreno (UB) va estudiar la revifalla que viu el teatre radiofònic a través dels pòdcasts. Des de la pròpia experiència, Màrius Serra va plantejar com, des de l’arribada de TV3, s’ha establert en el món cultural català una tensió irresolta entre dos llenguatges que es desitgen i es repel·leixen mútuament, el literari i el televisiu. Teresa Iribarren (UOC) es va enfrontar a l’estel fugaç del blog, una forma hipertextual que a principis de segle va crear expectatives tan grans com ràpidament va perdre implantació.
Al llarg de ponències i debats es van proposar nous espais d’escrutini i nous enfocaments per a uns estudis literaris adaptats a les problemàtiques de l’omnipresència dels mitjans audiovisuals. El que en temps de ràdio estava més o menys delimitat com a teatre radiofònic, acaba imbricant-se amb altres gèneres i formes més narratius i menys fàcilment emmarcables que defineixen un objecte d’estudi divers. Als anys vuitanta TV3 va acabar de fer possible la implantació d’un model d’escriptor que actua també a través de la televisió, però en dècades posteriors ha derivat cap a un model nascut ja en la hibridació de mitjans i codis. En aquest espai sovint es fa difícil determinar si l’autor aprofita televisió i xarxes socials per fer visible, enriquir i actualitzar l’obra escrita o, a la inversa, aquesta sorgeix com a conseqüència de la visibilitat adquirida en aquests mitjans i per això és percebuda com a actual i diversa.
Si el nucli de l’art modern va consistir a delimitar fronteres i establir llenguatges autònoms, sembla que la literatura postmoderna es defineix cada cop més per posar en crisi aquells confins, tant en les realitzacions concretes com en els àmbits d’actuació dels escriptors. El que els moderns consideraven despectivament com a baixa cultura o paraliteratura ha acabat assaltant el cor de la literarietat. Aquesta situació requereix una obertura dels estudis literaris. Però també han de mantenir certes especificitats de base per no deixar de relacionar-se amb les eres anteriors a la dels mitjans audiovisuals ni amb tot allò que perdura d’aquelles. O que n’hauria de perdurar si no volem que la literatura, més que obrir-se i créixer, es redueixi fins a la insignificança a què la marginen tantes funcions teatrals, còmics, programes de televisió, pel·lícules, pòdcasts o instapoemes que podrien guanyar molt si aprenguessin de l’era de l’autonomia literària.
Jordi Marrugat- Quadern
Artículos relacionados :
4/5/2025
En un article de 1990, David Foster Wallace analitzava la narrativa postmoderna nord-americana com aquella que s’havia produït en relació amb la televisió. L’omnipresència adquirida per aquest mitjà des dels anys seixanta havia modificat completament l’escriptura, difusió i percepció de continguts literaris, l’articulació del mercat cultural i la imatge pública dels escriptors. Semblava que la televisió havia portat fins a les últimes conseqüències canvis iniciats més tímidament amb la fotografia i la ràdio i aprofundits amb el cinema, però acabà esdevenint tan sols un episodi més de la mutació social i literària provocada pel desenvolupament tecnològic cada cop més accelerat dels segles XX i XXI. És la narrativa d’avui la de l’era dels smartphones? La poesia, la de l’època d’Instagram? La crítica, la de la comunicació per BookTok? Els nous mitjans poden generar una producció literària diferent, però sobretot transformen les sensibilitats i les capacitats dels lectors provocant, en última instància, canvis substancials en les formes anteriors que sobreviuen. Tots aquests fenòmens són essencials a l’estudi de la literatura contemporània. És per això que des del projecte de recerca Usos i transformacions dels gèneres paraliteraris en la literatura catalana de la postmodernitat (1968-2021) estem potenciant aquestes línies de pensament. El passat 24 d’abril vam celebrar a la UAB el seminari Paraula, imatge i mitjans de comunicació en la literatura catalana de la postmodernitat.
Diversos especialistes hi van tractar qüestions centrals sobre les relacions entre escriptura i audiovisuals. Núria F. Rius (UPF) va analitzar la manera com en la segona meitat del segle XX la literatura es converteix en mitjà de legitimació de la fotografia: s’estableixen dinàmiques de reconeixement entre iguals per part d’un gremi, el literari, que gaudeix d’estatus artístic i intel·lectual indiscutit i un altre, el fotogràfic, que tot just l’està construint. Maria Moreno (UB) va estudiar la revifalla que viu el teatre radiofònic a través dels pòdcasts. Des de la pròpia experiència, Màrius Serra va plantejar com, des de l’arribada de TV3, s’ha establert en el món cultural català una tensió irresolta entre dos llenguatges que es desitgen i es repel·leixen mútuament, el literari i el televisiu. Teresa Iribarren (UOC) es va enfrontar a l’estel fugaç del blog, una forma hipertextual que a principis de segle va crear expectatives tan grans com ràpidament va perdre implantació.
Al llarg de ponències i debats es van proposar nous espais d’escrutini i nous enfocaments per a uns estudis literaris adaptats a les problemàtiques de l’omnipresència dels mitjans audiovisuals. El que en temps de ràdio estava més o menys delimitat com a teatre radiofònic, acaba imbricant-se amb altres gèneres i formes més narratius i menys fàcilment emmarcables que defineixen un objecte d’estudi divers. Als anys vuitanta TV3 va acabar de fer possible la implantació d’un model d’escriptor que actua també a través de la televisió, però en dècades posteriors ha derivat cap a un model nascut ja en la hibridació de mitjans i codis. En aquest espai sovint es fa difícil determinar si l’autor aprofita televisió i xarxes socials per fer visible, enriquir i actualitzar l’obra escrita o, a la inversa, aquesta sorgeix com a conseqüència de la visibilitat adquirida en aquests mitjans i per això és percebuda com a actual i diversa.
Si el nucli de l’art modern va consistir a delimitar fronteres i establir llenguatges autònoms, sembla que la literatura postmoderna es defineix cada cop més per posar en crisi aquells confins, tant en les realitzacions concretes com en els àmbits d’actuació dels escriptors. El que els moderns consideraven despectivament com a baixa cultura o paraliteratura ha acabat assaltant el cor de la literarietat. Aquesta situació requereix una obertura dels estudis literaris. Però també han de mantenir certes especificitats de base per no deixar de relacionar-se amb les eres anteriors a la dels mitjans audiovisuals ni amb tot allò que perdura d’aquelles. O que n’hauria de perdurar si no volem que la literatura, més que obrir-se i créixer, es redueixi fins a la insignificança a què la marginen tantes funcions teatrals, còmics, programes de televisió, pel·lícules, pòdcasts o instapoemes que podrien guanyar molt si aprenguessin de l’era de l’autonomia literària.
Jordi Marrugat- Quadern
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
