L’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) és autora d’una llista extensa d’obres, de què destaquen Habitacions tancades, Desig de xocolata (premi Ramon Llull) o Diamant blau, en què partia de la història de la seva àvia materna per construir una novel·la de ficció. Ara torna a pouar en la història familiar a L’amor que passa (Columna), una novel·la amb molt poca ficció, que és basada en les cartes que el seu pare, Antonio Santos, va enviar a la seva mare, Claudina Torres, durant un llarg festeig epistolar, entre Sevilla i Mataró, i com aquesta relació improbable va arribar a bon port, malgrat tenir-ho tot en contra.

—Va ser una emoció enorme, perquè les havia donades per perdudes, la veritat. La mare, de tant en tant, em deia que ja les havia llençades i quan, després d’haver mort ella, vaig començar a buidar el pis, va ser la primera cosa que vaig anar a buscar. I no les vaig trobar. Vaig trigar molt, gairebé dos mesos, havia esgotat tots els llocs on buscar-les, però finalment les vaig trobar. En aquell moment tenia molta feina amb el buidatge del pis i amb tota la paperassa, però quan vaig poder, m’hi vaig posar amb calma. Primer vaig fer una lectura molt emocionant de filla, vaig poder retrobar el pare, ara que farà trenta-cinc anys que és mort. Després vaig fer una segona lectura de novel·lista…

—La novel·lista va haver de tenir a ratlla la filla. Era un material tan emotiu per a mi que era facilíssim que se me n’anés la mà. Era facilíssim caure en la carrincloneria, en l’excés, en l’anècdota repetida. Per a mi eren emocionats fins i tot les comes, però el lector no en tenia la culpa. La novel·lista va haver de posar ordre, deixar coses fora, apostar per una novel·la més àgil, convèncer-se que no passava res si quedaven coses fora. I, alhora, endreçar un material difícil d’endreçar.

—De fet, feia anys que volia escriure aquesta història i, de fet, ho vaig intentar. És una història d’amor tan bona que la volia escriure d’ençà que en vaig ser conscient. Quan vaig començar a ser gran, vaig dir que un dia l’escriuria. En vaig fer un intent fa vint anys, però llavors la mare era viva, vaig optar per ficcionar-ho i no acabava de funcionar. Era tan inversemblant, amb aquestes caramboles que té la història, que no es podia explicar com una ficció i prou. Quedava una novel·la d’amor carrinclona i ximple. Vaig arribar a signar-ne un contracte, però la vaig deixar a mitges. Me n’alegro molt, de no haver-la acabat.

—Llegir les cartes, i tenir més edat. L’amor que passa s’ha beneficiat de totes dues coses.

—Tota l’estona en parlaven. Per ells era una història tan divertida que en presumien. Per exemple, el pare explicava com va fugir quan va descobrir que dues bessones amb les quals sortia alhora havien descobert que les simultaniejava i l’esperaven. Faig servir històries que he sentit tota la vida, però també cal novel·lar, perquè et falten els detalls. Tens l’esquelet de la història, però l’has d’omplir com a novel·lista. Fer-ne una narració versemblant.

—Sento que m’ha deixat les cartes i m’ha donat permís perquè l’escrivís. Ella sabia que les volia llegir, l’hi havia dit moltes vegades fins a fer-me pesada. I sabia que les volia per escriure’n una novel·la, perquè ja ho havia intentat. De fet, d’aquell intent, en va ser còmplice. Però en realitat necessitava la llibertat absoluta del novel·lista. No podia ser que ella opinés sobre la novel·la. Necessitava la llibertat que no tenia si els protagonistes eren vius. A més, ella sabia que, si em deixava les cartes, la mataria a preguntes, i crec que no volia fer una tertúlia de la seva vida.

—Descobrir els pares de joves és un abisme. Un dels efectes d’aquesta novel·la és que fa pensar en els teus pares abans que ho fossin. Els reconeixes, però són molt diferents de com els has conegut. També és un abisme mirar d’imaginar la història que cap fill podem conèixer de primera mà, de l’amor d’on provenim.

—El meu fill té vint-i-tres anys i el meu pare quan va començar a escriure’s amb la meva mare en tenia vint-i-cinc. Podia ser el meu fill perfectament. De fet, quan llegia les cartes, sovint pensava, però com pot fer això? Que és boig? Em sorprenien decisions de la joventut que no són raonables. Ell tenia vint-i-cinc anys i se sentia molt gran, perquè els vint-i-cinc d’ara no són els d’abans, però llegint-lo em feia posar les mans al cap.

—Ja sabíem que ho era, però tan forassenyat? Hi havia hagut d’haver una cosa molt poderosa perquè deixés tot el que tenia a Sevilla i vingués cap a Mataró. I ho va deixar, sense tenir res segur, perquè no hi havia ni matrimoni res a la vista. Va venir deixant-ho tot perquè estava enamorat. Pensava que hi havia hagut d’haver algun altre motiu, una baralla familiar o alguna cosa així, però quan vaig llegir les cartes em vaig adonar que no. Que el motiu era un enamorament desbordant, que a mi em sembla una mica injustificat, perquè no s’havien pràcticament ni vist. Si fos el meu fill, l’hi hauria mirat de treure del cap!

—Es coneixen en persona durant set hores, però ja feia mesos i mesos que s’escrivien. Al principi, la mare es va inventar una personalitat, amb un altre nom, amb una edat més gran que la que tenia realment, i no li diu res personal perquè no estava bé escriure a un desconegut explicant segons què. De fet, la primera carta el tracta de vostè. Però el pare se n’enamora. És un amor galopant, sense cap motiu, perquè no només no en sap res d’ella, sinó que el poc que sap és mentida. Però, quan es van conèixer ja s’havien confessat tot, fins i tot coses que el pare no explicaria a ningú més, perquè era d’aquella generació en què els homes no tenien facilitat per a obrir-se.

—I el pare es beu l’enteniment, i només viu per a tornar amb ella.

—Aquestes fotos havien de formar part del llibre, i hi són, perquè són protagonistes tant de les cartes, com de la història. A la primera carta, el pare ja li demana una foto, que la mare no li vol enviar, però es posa tan pesat, i quan el pare es posava pesat, era molt persistent, que finalment n’hi envia una, on pràcticament no se la veu. Però, a partir d’aquí, es van enviant fotografies viatgeres, que es trameten, es miren i es retornen. Les fotos eren objectes valuosos, que sovint eren l’única còpia, i s’havien de robar dels calaixos de les mares. Quan es coneixen a Sevilla, el pare hi va amb una càmera de fotos, i li fa tot un reportatge que revela a casa d’un amic que té un estudi.

—Tot el seu cercle de Sevilla va fer carrera literària, tots tenien els mateixos mentors i publicaven allà mateix i ell hauria continuat la mateixa inèrcia. N’hi ha que van guanyar el Planeta o en van ser finalistes. Ell va renunciar a la carrera literària, però no pas a escriure.

—No és escriptor aquell qui publica, sinó aquell que escriu tota la vida. I ell ho va fer. Va renunciar a buscar editor, a la vida literària. Va presentar-se a un parell de premis, i com que no guanyar, ho va deixar estar. Escrivia al Diari de Mataró i va deixar algunes novel·les inèdites. Vaig trobar per sorpresa una obra de teatre escrita en català, titulada Pa amb tomàquet.

—Una de les discussions que la parella té mentre festeja és sobre si el català és un idioma o un dialecte.

—És curiós veure l’evolució que va fer el meu pare, des de jove, quan parteix d’un anticatalanisme molt tòpic que expressava amb humor, quan deia que els catalans li eren antipàtics però les catalanes no, a aprendre català i estimar Catalunya com el que més. Recordo la il·lusió que li feia quan un pacient li ensenyava una paraula nova, com als seus pacients els feia il·lusió trobar que aquell metge andalús els atenia en català. De fet, abans de marxar de Sevilla la mare ja li va enviar un diccionari. Ell té clar que, per convèncer els seus futurs sogres, ha d’aprendre català i oblidar l’accent andalús.

—Són els anys de la gran emigració a Catalunya des d’Andalusia i no tenien bona fama, els andalusos. A la meva àvia no li quadrava que es pogués ser andalús i seriós.

—Quan triem una persona, triem una vida. I ell, triant la meva mare, va triar una altra vida diferent de la que tenia, en què va poder acabar la carrera de medicina. Si s’hagués quedat a Sevilla hauria continuat treballant al banc o potser hauria estat novel·lista, però no hauria estat metge. En canvi, a Catalunya es reenganxa als estudis, i de quina manera! De fet, els amics sevillans amb què vaig parlar, els estranyava molt que hagués estat metge i tots em preguntaven, com va acabar allò d’aquella noia?

—Penso que era una idealització romàntica, perquè no crec que n’hagués conegut mai cap. Li semblava que, per les cobles que sentia a la ràdio, havien de ser més apassionats que cap home català que ella coneixia, i que sempre va considerar que no tenien ni suc ni bruc. A més, el seu entorn masculí era molt particular, de carnissers i escorxadors. La mare volia fugir d’aquest entorn d’homes bruts de sang, i la idea del sevillà va ser una pensada de bomber, que només es pot tenir quan tens quinze anys. Perquè, quan comencen a escriure’s, el que menys podia imaginar era que li sortís bé. Enviar cartes de Mataró a Sevilla era com fer-ho a la Lluna, una cosa irreal i tan fantasiosa. De cap manera podia imaginar que trobaria un home disposat a seguir-la allà on fos.

—En paral·lel a l’escriptura del llibre, he viscut una història d’amor molt pròxima, d’un parell de jovenets que estan en la mateixa situació. I ara tot són videoconferències. Jo pensava, i això es pot gravar perquè algú ho guardi i ho llegui als seus fills? No podrem escriure novel·les sobre els enamoraments d’avui perquè la immediatesa és poc solemne, parlen tant que les paraules són poc transcendentals. L’espera feia que hi pensessis molt, que et posessis solemne i pensessis a dir-ho bonic. Les cartes del pare estan tan ben escrites que era un gust llegir-les. Però també és peculiar la manera que es coneixen, l’espurna, com avui pot ser que una parelleta es conegui en un canal per aprendre alemany.

—Penso que ens enamorem del que tenim al cap, de l’ideal que projectem. Quan t’enamores, això s’ha de correspondre amb el que has trobat, i si allò que trobes no s’assembla a allò que vols trobar, segurament no funcionarà.

—Totalment, però si la realitat no hagués encaixat amb el que s’havien imaginat, no hauria funcionat. També he arribat a la conclusió que qualsevol altre home s’hauria rendit i hauria claudicat davant de tants impediments i tantes distàncies, però el pare no era raonable. Tenia claríssim que res, ni ningú s’hi posaria pel mig.

—És com li agradava que li diguessin. En presumia i marcava molt les distàncies. Li agradava que li parlessin de vostè, ho volia tenir tot controlat i no feia concessions. De vegades era molt antipàtica. També era tot un personatge: es barallava amb la gent si no caminaven per la seva dreta, i no sortia mai de casa abans de les 11.

—Vivint del record, que també va idealitzar. De fet, quan perds una persona la idealitzes i és com si tornessis a la fase inicial de l’enamorament. Ella va començar imaginant aquell andalús que no es podia imaginar d’una altra manera, i va acabar idealitzant aquell andalús, molt a la seva manera, que sovint no es corresponia al record que nosaltres teníem d’ell.

—Havia patit un daltabaix familiar, que li va canviar la vida. Va haver de deixar els estudis, posar-se a treballar. Ell li diu que ha viscut molt i que ha recorregut molts camins. Per això vol trobar alguna cosa que sigui només seva. Penso que a ell l’ajudava a donar més importància als moments bons que als dolents. I això sempre em va agradar del meu pare.

—Hauria pogut fer una altra novel·la, una biografia familiar, allargant-la més i arribant als moments més complicats. La mare no era una dona fàcil, i podria haver aprofitat per ajustar comptes. O haver buscat la meva identitat a través de les vides dels meus pares. Però no volia fer res d’això. Vaig llegir moltes històries de pares i fills i vaig descobrir que volia fer tota una altra cosa. Tenia una història per explicar, que era la dels inicis, i no carregaria les tintes en el que va venir més tard o en les parts negatives. De fet, tinc un amic que diu que totes les històries acaben malament, depèn de com les allarguis. A vegades ens fixem molt en els finals, però sovint hi ha moments més importants que acaben redimint tot el que ve després. I, per mi, aquest enamorament inicial, redimeix la resta de la història.

—Podia haver acabat amb el casament, que fins i tot seria més lògic, però no volia deixar al lector amb l’interrogant sobre si aquest home se n’acabava sortint. Em va semblar que havia de tancar-la amb la culminació d’aquest projecte seu que era tenir una família i la seva obsessió de tenir una noia. Doncs, vet aquí la noia.

—N’hi ha cap més? La família és un univers del qual acabes parlant encara que no parlis de la família. Yasmina Reza diu que és l’únic tema que hi ha. La família ho conté tot, tant sigui feliç com infeliç. Hi ha tantes històries dins una família que ens podríem passar tota la vida escrivint de la nostra família i no acabaríem el tema.