Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Pobresa infantil
3/7/2026
A
quest mes de juny passat, Francisco Martínez Peñaranda, un pretès especialista, va intervenir a petició de Vox en una comissió parlamentària a les Canàries, on va afirmar que “la pobresa infantil no existeix”.
No es la primera vegada –segur que tampoc serà l’última– que algú proper a Vox o representant d’aquest partit deixa anar una barbaritat com aquesta. També acostumen a qualificar les polítiques socials de “parasitisme social” i a criticar les entitats que treballen contra la pobresa.
Segons Vox, no hi ha menors pobres; només famílies que ho són. I la seva recepta per resoldre-ho és consolidar l’ocupació i reforçar les estructures familiars. En relació amb aquest últim punt s’embullen usant arguments que no tenen res a veure amb la pobresa sinó amb el seu menyspreu o la seva animadversió cap a famílies homoparentals o monoparentals.
La pobresa infantil sí que existeix. Precisament, els organismes europeus usen aquest terme perquè analitzen l’impacte de la pobresa en els menors. I fan servir –fem servir– per mesurar-la el que es coneix com a taxa Arope, un indicador que avalua el risc de pobresa i d’exclusió social de manera més àmplia que si només se centrés en els ingressos.
I és que, quan parlem d’una criatura que pateix pobresa, no parlem necessàriament –o no només– d’algú que passa gana sinó de qui viu una altra mena de privacions, per exemple, les socials. Privacions que no es resolen amb la recepta de consolidar l’ocupació. Vox hauria de llegir l’informe de CC.OO. de Catalunya Una aproximació a la pobresa en el treball 2025, que analitza la pobresa que experimenten persones –un 10% de la població– amb ocupació remunerada, que, tot i proporcionar-los un salari, no els permet traspassar aquest llindar de penúria. Vox hauria de considerar urgent parlar amb la patronal perquè incrementi els salaris de manera digna.
És imprescindible reforçar l’escola com a motor obligatori per a l’ascensor social
Tornem a la pobresa infantil i juvenil. L’enquesta de Condicions de vida 2025 d’Idescat (taxa Arope) dona els resultats següents: 490.900 menors de 18 anys estan en risc de pobresa o d’exclusió social. Aquesta xifra, que ha augmentat respecte a l’any anterior, representa el 36,5% de tots els menors catalans: més d’un de cada tres!
Segons Olga Cantó, catedràtica a la Universitat d’Alcalá i experta en desigualtat, aquesta pobresa té ara un caràcter estructural, que es va iniciar amb la crisi financera del 2008. ¿Ho recordeu?: la bombolla immobiliària als Estats Units, la fallida del banc americà Lehman Brothers, el contagi global, els rescats financers dels bancs, que paguem entre tots… Res d’això no va ser responsabilitat dels menors i, no obstant, són els que han entomat els efectes de la crisi.
La pobresa es tradueix per a aquests menors en més possibilitats de fracàs i abandonament escolar. I, sense formació, és difícil que puguin escapolir-se de la situació de pobresa en què viu la seva família. En altres paraules, la situació econòmica en què es neix és determinant per al futur d’una persona. Per això és imprescindible, d’una banda, pal·liar les situacions de vulnerabilitat amb polítiques públiques i, de l’altra, reforçar l’escola com a motor obligatori per a l’ascensor social, que, a Catalunya i des de fa alguna dècada, s’ha alentit considerablement. Les raons són diverses i no totes imputables als centres escolars.
Per exemple, segons l’informe Education at a Glance 2018, el 55% de joves els pares dels quals no havien completat l’educació secundària superior (batxillerat o grau mitjà) no aconseguien assolir aquest nivell educatiu. Un altre exemple, l’estudi d’Esade Importància de l’ús de llibres a l’educació assenyala que la manca de llibres impresos contribueix al baix rendiment en matemàtiques i ciències. Segons l’estudi, les llars amb més de 50 llibres han caigut del 34 al 31%. Segons la meva experiència personal, a molts centres més de la meitat de cada aula en té menys de cinc.
Digui el que digui Vox, cal continuar apostant per les polítiques socials que permeten escurçar les diferències per naixement, no fos cas que tinguéssim –i segur que així és– menors amb talent i interès per als estudis i els perdéssim com li passa a Elwood, el protagonista de Els nois de la Nickel, la novel·la de Colson Whitehead.
Gemma Lienas-Lavanguardia
Artículos relacionados :
3/7/2026
No es la primera vegada –segur que tampoc serà l’última– que algú proper a Vox o representant d’aquest partit deixa anar una barbaritat com aquesta. També acostumen a qualificar les polítiques socials de “parasitisme social” i a criticar les entitats que treballen contra la pobresa.
Segons Vox, no hi ha menors pobres; només famílies que ho són. I la seva recepta per resoldre-ho és consolidar l’ocupació i reforçar les estructures familiars. En relació amb aquest últim punt s’embullen usant arguments que no tenen res a veure amb la pobresa sinó amb el seu menyspreu o la seva animadversió cap a famílies homoparentals o monoparentals.
La pobresa infantil sí que existeix. Precisament, els organismes europeus usen aquest terme perquè analitzen l’impacte de la pobresa en els menors. I fan servir –fem servir– per mesurar-la el que es coneix com a taxa Arope, un indicador que avalua el risc de pobresa i d’exclusió social de manera més àmplia que si només se centrés en els ingressos.
I és que, quan parlem d’una criatura que pateix pobresa, no parlem necessàriament –o no només– d’algú que passa gana sinó de qui viu una altra mena de privacions, per exemple, les socials. Privacions que no es resolen amb la recepta de consolidar l’ocupació. Vox hauria de llegir l’informe de CC.OO. de Catalunya Una aproximació a la pobresa en el treball 2025, que analitza la pobresa que experimenten persones –un 10% de la població– amb ocupació remunerada, que, tot i proporcionar-los un salari, no els permet traspassar aquest llindar de penúria. Vox hauria de considerar urgent parlar amb la patronal perquè incrementi els salaris de manera digna.
És imprescindible reforçar l’escola com a motor obligatori per a l’ascensor social
Tornem a la pobresa infantil i juvenil. L’enquesta de Condicions de vida 2025 d’Idescat (taxa Arope) dona els resultats següents: 490.900 menors de 18 anys estan en risc de pobresa o d’exclusió social. Aquesta xifra, que ha augmentat respecte a l’any anterior, representa el 36,5% de tots els menors catalans: més d’un de cada tres!
Segons Olga Cantó, catedràtica a la Universitat d’Alcalá i experta en desigualtat, aquesta pobresa té ara un caràcter estructural, que es va iniciar amb la crisi financera del 2008. ¿Ho recordeu?: la bombolla immobiliària als Estats Units, la fallida del banc americà Lehman Brothers, el contagi global, els rescats financers dels bancs, que paguem entre tots… Res d’això no va ser responsabilitat dels menors i, no obstant, són els que han entomat els efectes de la crisi.
La pobresa es tradueix per a aquests menors en més possibilitats de fracàs i abandonament escolar. I, sense formació, és difícil que puguin escapolir-se de la situació de pobresa en què viu la seva família. En altres paraules, la situació econòmica en què es neix és determinant per al futur d’una persona. Per això és imprescindible, d’una banda, pal·liar les situacions de vulnerabilitat amb polítiques públiques i, de l’altra, reforçar l’escola com a motor obligatori per a l’ascensor social, que, a Catalunya i des de fa alguna dècada, s’ha alentit considerablement. Les raons són diverses i no totes imputables als centres escolars.
Per exemple, segons l’informe Education at a Glance 2018, el 55% de joves els pares dels quals no havien completat l’educació secundària superior (batxillerat o grau mitjà) no aconseguien assolir aquest nivell educatiu. Un altre exemple, l’estudi d’Esade Importància de l’ús de llibres a l’educació assenyala que la manca de llibres impresos contribueix al baix rendiment en matemàtiques i ciències. Segons l’estudi, les llars amb més de 50 llibres han caigut del 34 al 31%. Segons la meva experiència personal, a molts centres més de la meitat de cada aula en té menys de cinc.
Digui el que digui Vox, cal continuar apostant per les polítiques socials que permeten escurçar les diferències per naixement, no fos cas que tinguéssim –i segur que així és– menors amb talent i interès per als estudis i els perdéssim com li passa a Elwood, el protagonista de Els nois de la Nickel, la novel·la de Colson Whitehead.
Gemma Lienas-Lavanguardia
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
