Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Adan Kovacsics: «La traducció té el paper d’obrir mons inaccessibles»
31/7/2026
C
onversem amb Adan Kovacsics, escriptor i traductor del darrer premi Nobel de Literatura, László Krasznahorkai, per explorar el sentit de la seva professió.
Adan Kovacsics, que ha publicat la novel·la Invitación a la Casona (Ediciones del Subsuelo, 2026), s’asseu a la cafeteria de l’hotel Pulitzer disposat a entaular conversa. Seiem amb ell enmig d’un ambient amable, serè i procliu a meditacions detingudes. Kovacsics, amb una extensa trajectòria al darrere com a filòleg, escriptor i traductor, s’explica amb el temperament i la lucidesa dels homes de lletres del passat, però emfatitza en les constants vitals del present.
Has traduït al castellà a escriptors com Imre Kertész, Karl Kraus, Arthur Schnitzler o László Krasznahorkai, el primer i el darrer guardonat amb el Nobel de Literatura. En Acaece, sin embargo, lo verdadero (Acantilado, 2025) escrius que traduir és “una excavació a la cerca de diamants”. Exercir aquest ofici implica entrellaçar visions diferents del món?
Sens dubte. Cada autor és un món, i a cada autor el separa una considerable distància respecte a un altre, més enllà que comparteixin època, com Kraus i Schnitzler. El primer em va influir molt quan jo vivia a Viena i, de fet, Kraus, com també explica Elias Canetti, rebutjava Schnitzler i el considerava un escriptor a qui no s’havia de llegir. Després, però, vaig traduir Schnitzler i, per fer-ho, vaig haver d’entrar a fons en el seu imaginari. Vaig agrair que fos completament diferent, i va ser alliberador separar-me de Kraus, perquè se’m va obrir una finestra cap a un paisatge nou.
Acantilado ha publicat la novel·la Herscht 07769, de Krasznahorkai, original del 2021. De nou t’has enfrontat al desafiament de traduir els seus densos paràgrafs sense respir, els quals capturen realitats que semblen suspeses en el temps. Hi ha en ell un alè extemporani?
Sí, busca amb afany transcendir allò local. Les seves novel·les succeeixen en localitats reconeixibles: per exemple, la ciutat de Melancolía de la resistencia (1989) recorda, amb algun matís, a la de El barón Wenckheim vuelve a casa (2016), i Herscht 07769 transcorre específicament a Turíngia. Emperò, aquests espais podrien ser alhora qualsevol indret, com reconeixen els lectors. Recordo que, ja a principis dels anys noranta, els lectors de Tango Satánico (1985) de Sèrbia, de Polònia, d’Ucraïna o de qualsevol país de l’est europeu reconeixien com a propis els ambients retratats. A tothom ens pot passar en algun nivell, però en el cas concret de Herscht 07769 i, veient el món convuls que tenim, aquest reconeixement s’ampliarà.
L’obra de Krasznahorkai transmet un esperit de derrota, i a cada història es palpa la impossibilitat d’un recomençament, o també l’espera d’un miracle que mai ocorre. Escrivim per alliberar-nos de fantasmes interiors?
Sí, la literatura sempre els fa aflorar. L’autor convida a pensar que l’esperança és un error, però també hi ha llum en la seva obra. La bellesa està present en la seva escriptura, i també certa força ritual. Pot no haver-hi sortida, però sí que potser n’hi ha en la cura absoluta que demostra en la seva extensa frase. Herscht 07769 és un desplegament total d’això, i s’evidencia en una frase monumental de quatre-centes pàgines. Hi ha bellesa i això és llum.
Apropar-nos a la prosa d’un escriptor d’aquestes característiques exigeix un coneixement detallat de la seva manera de fer, en virtut de la qual cada capítol esdevé un estrany teixit d’impressions compartides. Com et sents amb aquest multiperspectivisme?
Dins d’aquest teixit que esmentes, en molts passatges s’obre una nova perspectiva només amb un gir lleu de la frase; hi ha un gran esforç d’expressió i de subtilesa per part de l’escriptor. Sense anar més lluny, la presència del cap, del senyor Köhler o del mateix protagonista en Herscht 07769 nodreixen des de dins el món de Krasznahorkai, que no jutja les seves criatures.
Amb el director Béla Tarr, Krasznahorkai formava un tàndem creatiu de renom en l’art europeu de les darreres dècades. Com valores la seva col·laboració?
Krasznahorkai es va implicar molt en el trasllat de les seves novel·les al cinema, escrivia els guions i estava present en els rodatges. Quan el 2007 Tarr va estrenar L’home de Londres, Krasznahorkai se’n va separar, i en El cavall de Torí ja no hi va ser. Em va dir un dia que aquesta va ser la millor pel·lícula de Tarr perquè ell va estar absent (riu). Més enllà de l’anècdota, en l’obra de Krasznahorkai sempre es percep el pas cap a les altres arts, com el cinema o la música o les arts plàstiques. Hi ha un sortir-se de la literatura, com pot apreciar-se a la col·laboració Animalinside (2010), empresa amb Max Neumann, o a llibres com Y Seiobo descendió a la Tierra (2008), en què incorpora, a més de dissertacions artístiques, un panegíric sobre música barroca, un àmbit que coneix molt bé. La prosa de Krasznahorkai és molt musical, de fet.
Des del teu punt de vista, l’estil d’un escriptor es percep en el còmput global de les seves contribucions o més aviat es detecta en el detall?
Si parlem de Krasznahorkai, en el conjunt de la seva obra hi ha un estil i una voluntat marcada d’estil, com Imre Kertész, que lluitava molt per obtenir la frase adequada. Crec que Krasznahorkai ha assolit una transparència neta, com els escriptors més reconeguts. Des de Tango Satánico fins a Herscht 07769 hi ha una evolució molt coherent i encaminada cap a la nuesa. Per aquest motiu, l’he comparat amb Jorge Luis Borges o amb Thomas Bernhard i, tot i que Herscht 07769 pugui semblar embrollada, vista en perspectiva, està molt més destil·lada que les seves primeres obres.
En el teu darrer llibre, Invitación a la Casona, descrius la cerca del bé del protagonista, en Bodo, com un itinerari que no es redueix a converses intel·lectuals. En una de les seves interaccions al·ludeixes a les raons del cor, remetent-nos a Pascal. La via sensible concedeix accés al bé?
Si és que hi ha una via, crec que aquesta només passa per allà, és a dir, per la compassió, la pietat i la consciència del patiment aliè. No sabem si l’innocent protagonista del llibre, un jove que arriba a una casa per auxiliar un altre home amb anhel de bondat, complirà els seus objectius, però el camí que esmentes és el camí, i ens hauria d’interpel·lar en qualsevol circumstància.
Pel que fa a la nostra actual concepció d’Europa, un terme que des d’Oswald Spengler orbita en totes les discussions és el de decadència. És just?
Si es comença a furgar en la història, sempre es poden trobar aquells moments en què tot va començar a fallar i, en funció de l’autor, se cerca més a prop o més lluny. Béla Hamvas, a qui també he traduït, es remunta fins als segles V i VI a. de C., però per molta decadència que hi trobem en totes les èpoques, sigui o no la nostra, el món segueix i transcorre.
La nostra realitat s’ha tornat massa complexa per descriure-la només amb paraules, i potser és per aquest motiu que vivim en una època de simulacres. Com ens poden ajudar Karl Kraus o Ludwig Wittgenstein, als quals has estudiat amb deteniment, per recuperar un llenguatge verbal amb capacitat de discerniment?
Wittgenstein era un gran lector de Kraus. Residia a Noruega i sempre demanava exemplars de la seva revista, ‘Die Fackel’ (la Torxa). El que uneix a ambdós, un sent filòsof analític i l’altre un escriptor molt implicat en l’actualitat, és l’impuls d’adquirir una puresa en el llenguatge i la voluntat que s’escrigui menys i es parli menys, perquè hi ha massa paraules impensades i informació. Anaven per un camí relacionat amb la reducció, i curiosament ens apropem més a la natura o a l’univers a través d’aquest treball de nuesa o d’essencialitat en la comunicació.
En un món cada cop més corcat per la indiferència i regit per l’automatització dels processos comunicatius, la traducció ha de retrobar un lloc de rellevància?
Per si sola no ho sé, depèn de quin camí segueixin la literatura i l’escriptura. La traducció té un paper transmissor i de difusió, és a dir, d’obrir mons que per a molta gent són inaccessibles, i així eixamplar mirades. Personalment, m’estimula que el món centreeuropeu i l’hispanoparlant trobin punts de confluència, però soc prudent a l’hora de romantitzar la professió, perquè hi ha conseqüències positives, però també se’n poden desencadenar de negatives.
Arnau Martín-nuvol
Artículos relacionados :
31/7/2026
Adan Kovacsics, que ha publicat la novel·la Invitación a la Casona (Ediciones del Subsuelo, 2026), s’asseu a la cafeteria de l’hotel Pulitzer disposat a entaular conversa. Seiem amb ell enmig d’un ambient amable, serè i procliu a meditacions detingudes. Kovacsics, amb una extensa trajectòria al darrere com a filòleg, escriptor i traductor, s’explica amb el temperament i la lucidesa dels homes de lletres del passat, però emfatitza en les constants vitals del present.
Has traduït al castellà a escriptors com Imre Kertész, Karl Kraus, Arthur Schnitzler o László Krasznahorkai, el primer i el darrer guardonat amb el Nobel de Literatura. En Acaece, sin embargo, lo verdadero (Acantilado, 2025) escrius que traduir és “una excavació a la cerca de diamants”. Exercir aquest ofici implica entrellaçar visions diferents del món?
Sens dubte. Cada autor és un món, i a cada autor el separa una considerable distància respecte a un altre, més enllà que comparteixin època, com Kraus i Schnitzler. El primer em va influir molt quan jo vivia a Viena i, de fet, Kraus, com també explica Elias Canetti, rebutjava Schnitzler i el considerava un escriptor a qui no s’havia de llegir. Després, però, vaig traduir Schnitzler i, per fer-ho, vaig haver d’entrar a fons en el seu imaginari. Vaig agrair que fos completament diferent, i va ser alliberador separar-me de Kraus, perquè se’m va obrir una finestra cap a un paisatge nou.
Acantilado ha publicat la novel·la Herscht 07769, de Krasznahorkai, original del 2021. De nou t’has enfrontat al desafiament de traduir els seus densos paràgrafs sense respir, els quals capturen realitats que semblen suspeses en el temps. Hi ha en ell un alè extemporani?
Sí, busca amb afany transcendir allò local. Les seves novel·les succeeixen en localitats reconeixibles: per exemple, la ciutat de Melancolía de la resistencia (1989) recorda, amb algun matís, a la de El barón Wenckheim vuelve a casa (2016), i Herscht 07769 transcorre específicament a Turíngia. Emperò, aquests espais podrien ser alhora qualsevol indret, com reconeixen els lectors. Recordo que, ja a principis dels anys noranta, els lectors de Tango Satánico (1985) de Sèrbia, de Polònia, d’Ucraïna o de qualsevol país de l’est europeu reconeixien com a propis els ambients retratats. A tothom ens pot passar en algun nivell, però en el cas concret de Herscht 07769 i, veient el món convuls que tenim, aquest reconeixement s’ampliarà.
L’obra de Krasznahorkai transmet un esperit de derrota, i a cada història es palpa la impossibilitat d’un recomençament, o també l’espera d’un miracle que mai ocorre. Escrivim per alliberar-nos de fantasmes interiors?
Sí, la literatura sempre els fa aflorar. L’autor convida a pensar que l’esperança és un error, però també hi ha llum en la seva obra. La bellesa està present en la seva escriptura, i també certa força ritual. Pot no haver-hi sortida, però sí que potser n’hi ha en la cura absoluta que demostra en la seva extensa frase. Herscht 07769 és un desplegament total d’això, i s’evidencia en una frase monumental de quatre-centes pàgines. Hi ha bellesa i això és llum.
Apropar-nos a la prosa d’un escriptor d’aquestes característiques exigeix un coneixement detallat de la seva manera de fer, en virtut de la qual cada capítol esdevé un estrany teixit d’impressions compartides. Com et sents amb aquest multiperspectivisme?
Dins d’aquest teixit que esmentes, en molts passatges s’obre una nova perspectiva només amb un gir lleu de la frase; hi ha un gran esforç d’expressió i de subtilesa per part de l’escriptor. Sense anar més lluny, la presència del cap, del senyor Köhler o del mateix protagonista en Herscht 07769 nodreixen des de dins el món de Krasznahorkai, que no jutja les seves criatures.
Amb el director Béla Tarr, Krasznahorkai formava un tàndem creatiu de renom en l’art europeu de les darreres dècades. Com valores la seva col·laboració?
Krasznahorkai es va implicar molt en el trasllat de les seves novel·les al cinema, escrivia els guions i estava present en els rodatges. Quan el 2007 Tarr va estrenar L’home de Londres, Krasznahorkai se’n va separar, i en El cavall de Torí ja no hi va ser. Em va dir un dia que aquesta va ser la millor pel·lícula de Tarr perquè ell va estar absent (riu). Més enllà de l’anècdota, en l’obra de Krasznahorkai sempre es percep el pas cap a les altres arts, com el cinema o la música o les arts plàstiques. Hi ha un sortir-se de la literatura, com pot apreciar-se a la col·laboració Animalinside (2010), empresa amb Max Neumann, o a llibres com Y Seiobo descendió a la Tierra (2008), en què incorpora, a més de dissertacions artístiques, un panegíric sobre música barroca, un àmbit que coneix molt bé. La prosa de Krasznahorkai és molt musical, de fet.
Des del teu punt de vista, l’estil d’un escriptor es percep en el còmput global de les seves contribucions o més aviat es detecta en el detall?
Si parlem de Krasznahorkai, en el conjunt de la seva obra hi ha un estil i una voluntat marcada d’estil, com Imre Kertész, que lluitava molt per obtenir la frase adequada. Crec que Krasznahorkai ha assolit una transparència neta, com els escriptors més reconeguts. Des de Tango Satánico fins a Herscht 07769 hi ha una evolució molt coherent i encaminada cap a la nuesa. Per aquest motiu, l’he comparat amb Jorge Luis Borges o amb Thomas Bernhard i, tot i que Herscht 07769 pugui semblar embrollada, vista en perspectiva, està molt més destil·lada que les seves primeres obres.
En el teu darrer llibre, Invitación a la Casona, descrius la cerca del bé del protagonista, en Bodo, com un itinerari que no es redueix a converses intel·lectuals. En una de les seves interaccions al·ludeixes a les raons del cor, remetent-nos a Pascal. La via sensible concedeix accés al bé?
Si és que hi ha una via, crec que aquesta només passa per allà, és a dir, per la compassió, la pietat i la consciència del patiment aliè. No sabem si l’innocent protagonista del llibre, un jove que arriba a una casa per auxiliar un altre home amb anhel de bondat, complirà els seus objectius, però el camí que esmentes és el camí, i ens hauria d’interpel·lar en qualsevol circumstància.
Pel que fa a la nostra actual concepció d’Europa, un terme que des d’Oswald Spengler orbita en totes les discussions és el de decadència. És just?
Si es comença a furgar en la història, sempre es poden trobar aquells moments en què tot va començar a fallar i, en funció de l’autor, se cerca més a prop o més lluny. Béla Hamvas, a qui també he traduït, es remunta fins als segles V i VI a. de C., però per molta decadència que hi trobem en totes les èpoques, sigui o no la nostra, el món segueix i transcorre.
La nostra realitat s’ha tornat massa complexa per descriure-la només amb paraules, i potser és per aquest motiu que vivim en una època de simulacres. Com ens poden ajudar Karl Kraus o Ludwig Wittgenstein, als quals has estudiat amb deteniment, per recuperar un llenguatge verbal amb capacitat de discerniment?
Wittgenstein era un gran lector de Kraus. Residia a Noruega i sempre demanava exemplars de la seva revista, ‘Die Fackel’ (la Torxa). El que uneix a ambdós, un sent filòsof analític i l’altre un escriptor molt implicat en l’actualitat, és l’impuls d’adquirir una puresa en el llenguatge i la voluntat que s’escrigui menys i es parli menys, perquè hi ha massa paraules impensades i informació. Anaven per un camí relacionat amb la reducció, i curiosament ens apropem més a la natura o a l’univers a través d’aquest treball de nuesa o d’essencialitat en la comunicació.
En un món cada cop més corcat per la indiferència i regit per l’automatització dels processos comunicatius, la traducció ha de retrobar un lloc de rellevància?
Per si sola no ho sé, depèn de quin camí segueixin la literatura i l’escriptura. La traducció té un paper transmissor i de difusió, és a dir, d’obrir mons que per a molta gent són inaccessibles, i així eixamplar mirades. Personalment, m’estimula que el món centreeuropeu i l’hispanoparlant trobin punts de confluència, però soc prudent a l’hora de romantitzar la professió, perquè hi ha conseqüències positives, però també se’n poden desencadenar de negatives.
Arnau Martín-nuvol
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
