FES-TE'N SOCI
Català - Castellano
La fugida del mestre
Noticia anterior
Noticia següent
La fugida del mestre
ACEC  27/7/2020



M olt havíem par­lat amb Joan Marsé sobre la mort en els seus dife­rents pisos de Bar­ce­lona, on l’havia visi­tat des de jove, quan jo era un nen que volia escriure com ell. Des del pri­mer dia, quan li vaig tru­car a un telèfon que vaig tro­bar a la guia telefònica, Marsé em va rebre de manera hos­pi­talària. Si en alguna ocasió, però, el tro­bava de mala llet, em sal­tava els pro­to­cols i posava alguna excusa per mar­xar. L’última ocasió en què vam par­lar, en ple con­fi­na­ment, em va expli­car que estava bé, tot i que les ses­si­ons de diàlisi no eren una gran pana­cea per ser opti­mista. El Joan ja no podia anar a la seva casa de Cala­fell, la majo­ria dels amics havien des­a­pa­re­gut i, per a ell, no tenia gaire sen­tit man­te­nir la pro­pi­e­tat.

Molt havíem par­lat amb Marsé sobre la mort, sobre els seus morts, sobre les bom­bes de la guerra, sobre els anar­quis­tes exter­mi­nats, sobre la seva família dupli­cada i, sobre­tot, de la mort en la lite­ra­tura. L’impac­tant suïcidi del pare del Sar­nita, pen­jat en una por­te­ria del camp de l’Europa a Si te dicen que caí; els mis­te­ris i ava­tars de la mort de Car­men Broto Buil, rei­te­ra­tiva figura en algu­nes de les seves novel·les més cele­bra­des; l’acci­dent de moto al car­rer Bal­mes en la seva obra refu­sada, Esta cara de la luna; la figura del cotxe que es va pre­ci­pi­tar en un revolt de les cos­tes de Gar­raf, i els soter­ra­nis de l’hos­pi­tal de Sant Pau, esce­nari ben a tocar de la clínica Puig­vert, on l’ate­nien dels seus pro­ble­mes renals.

Molt havíem diva­gat amb Marsé sobre el país des­gra­ciat, sobre la militància del seu pare en l’orga­nit­zació radi­cal cata­la­nista Nosal­tres Sols i el que havia repre­sen­tat la mort de la mare biològica en la seva mateixa existència. A part de l’excel·lent bio­gra­fia de Josep Maria Cuenca, en la majo­ria de les seves novel·les els refe­rents per­so­nals eren ben pre­sents, tune­jats, que en dirien ara. D’exem­ples, no en fal­ten: la silu­eta monu­men­tal del Car­mel, pàtria de l’emblemàtic Pijo­a­parte i del Java­loyes, Java; les pla­ce­tes del seu barri de Gràcia, que coro­nen tan­tes obres com ara El embrujo de Shang­hai i Un día vol­veré, magnífica seqüela de Si te dicen que caí, en què el lli­ber­tari Jan Juli­bert Mon havia enter­rat també la seva pis­tola sota un roser i els nens –figu­res pica­res­ques de la seva obra– espe­ra­ven infruc­tu­o­sa­ment que la desen­terrés per posar una mica d’ordre davant totes aque­lles for­ces de la injustícia encar­na­des en la Falange, els fran­quis­tes i la ronya catòlica. La bur­ge­sia estúpida il·lus­trada també ocu­pava un punt cul­mi­nant en les seves crítiques explícites, no només a Últi­mas tar­des con Teresa, el pri­mer dels seus gran èxits, sinó també en la diver­tida El amante bilingüe, en què a par­tir d’un esbós del pin­tor Lluís Clara­munt dis­pa­rava amb bala con­tra un cata­la­nisme que actu­ava amb super­fi­ci­a­li­tat per sal­var la llen­gua.

Marsé, sem­pre mordaç, sor­ne­guer i agi­ta­nat, se situ­ava en l’òptica dels per­de­dors, dels fora de lloc de la història. Se sen­tia incòmode amb les meda­lles, però també amb qual­se­vol tipus de pro­to­col. En això man­te­nia una bel·ligerància pròpia del poeta que també era, i que es fil­tra dins de molts paràgrafs para­digmàtics de les seves nar­ra­ci­ons. Hi havia un moment en què els seus per­so­nat­ges vivien dins una epi­fa­nia, fins i tot com sig­nava la dedi­catòria al seu pare en una de les novel·les esmen­ta­des: “A Pep Marsé, el meu pare, que em va ense­nyar a com­bi­nar la cons­ci­en­ci­ació amb l’esca­li­vada.” Sem­pre genial, mai der­ro­tista, podia sen­tir-se més depri­mit pel fet de no poder-se tor­nar a banyar a la pis­cina de Cala­fell que per la diàlisi, ja que en això sabia que no hi hau­ria marxa enrere.

Marsé ado­rava Henry James, podia estar-se una bona estona elu­cu­brant esce­nes com­pli­ca­des sobre la mort en la lite­ra­tura de Hemingway i Fitz­ge­rald o assis­tir entu­si­as­mat a la des­co­berta de cada capítol en l’últim cicle de la nar­ra­tiva de Phi­lip Roth, a qui tant admi­rava. Tot això ama­nit, en l’última època, amb con­sells que li dema­nava sobre la vida quo­ti­di­ana. Per edat o per savi­esa, inten­tava no com­pli­car-se gaire la vida. Com la colla de brètols de la pro­hi­bida Si te dicen que caí, Marsé no supor­tava les bro­mes pesa­des de la vida, quan li cla­va­ven un dit pis­tola per dar­rere o li apun­ta­ven al cap. Ho dic perquè Marsé s’assem­blava molt a les seves cri­a­tu­res des­em­pa­ra­des. No espe­rava, quan el fran­quisme s’eter­nit­zava, que es publi­ques­sin algu­nes de les seves novel·les. Algu­nes van tenir pro­ble­mes seri­o­sos amb la cen­sura. A dins i a fora, quan va rebre una beca per estu­diar a París, es va sen­tir a dis­gust amb l’auto­ri­tat del seu temps. Evo­cava alguns amics com ara l’edi­tor Pepe Martínez de Ruedo Ibérico, i els poe­tes Car­los Bar­ral i Jaime Gil de Biedma, entre molts altres. Un dia tor­naràs, Joan, com al paràgraf final de la teva novel·la: “Bien. Esconde la pis­to­lita y vámonos.”

David Castillo
Punt/Avui




Artícles relacionats :

    Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat