FES-TE'N SOCI
Català - Castellano
La cicatriu invisible
Noticia anterior
Noticia següent
La cicatriu invisible
ACEC  14/9/2021



Q uan Louise Glück va gua­nyar la dar­rera edició del premi Nobel, la majo­ria es van pre­gun­tar qui era aque­lla pro­fes­sora de lite­ra­tura que havia comès el gran pecat d’escriure ver­sos. El premi a Glück no era el pri­mer, perquè la poeta de Nova York ja havia estat llo­re­jada amb els més grans dels Estats Units: el Pulit­zer, el Nati­o­nal Book Cri­tics Cir­cle, el Bollin­gen de poe­sia, el Wallace Ste­vens de l’Aca­demy of Ame­ri­can Poets. La poe­sia de Glück té aquells ins­tants de mirada del seu pai­satge de Mas­sac­hu­setts i també el ressò de la lite­ra­tura que fa anys impar­teix a Yale.

Una altra de les sor­pre­ses va ser qui l’havia publi­cat al nos­tre país: cap de les edi­to­ri­als que no s’afar­ten de bus­car best sellers i con­vo­car rodes de premsa per des­co­brir la nova espe­rança blanca la tenien al seu catàleg. En català, va ser una petita edi­to­rial valen­ci­ana, Edi­ci­ons del Buc. La podríem ano­me­nar micro­e­di­to­rial amb seu a la Pobla de Far­nals, a l’Horta Nord, i va ser fun­dada el 2014 pels poe­tes Rubén Luzón, Josep Martínez, Fran­cesc Bono­nad i Pau Sif, amb Dídac Balles­ter de dis­se­nya­dor. El lli­bre de Glück, Nit fidel i vir­tu­osa, traduït super­ba­ment per l’escrip­tora Núria Bus­quet, va sal­var el petit segell. Amb els matei­xos pro­ta­go­nis­tes ens arriba Avern, del 2006, en aquesta ocasió amb pròleg de D. Sam Abrams. Hem de dir que estem d’enho­ra­bona, i més coin­ci­dint amb la Set­mana.

El lli­bre conté molts extres, com un epíleg de la tra­duc­tora i el dis­curs d’accep­tació del Nobel 2020. En el dis­curs fa referència a mes­tres que la van influir des de petita, com Blake, Shakes­pe­are i Dickin­son, i també la sor­presa que va sig­ni­fi­car per a la seva vida un guardó tan popu­lar: “Se suposa que els que escri­vim lli­bres volem arri­bar al màxim de gent pos­si­ble. Alguns poe­tes, però, no veuen el fet d’arri­bar a molta gent en ter­mes d’espai, com ara omplir un audi­tori. Ho veuen en ter­mes de temps, seqüenci­al­ment, molta gent al llarg del temps, en el futur; però d’alguna manera pro­funda, aquests lec­tors sem­pre arri­ben indi­vi­du­al­ment, un per un. Em fa l’efecte que, en donar-me aquest premi, l’Acadèmia Sueca ha vol­gut hono­rar la veu íntima i pri­vada que, en fer-se pública, pot, de vega­des, aug­men­tar-se o expan­dir-se, però mai ser subs­tituïda.”

En el seu text, el crític Sam Abrams des­taca que els dotze lli­bres de Louise Glück “han cons­tituït una con­tri­bució de pri­mer ordre al pano­rama de la poe­sia nord-ame­ri­cana i inter­na­ci­o­nal des de diver­sos ves­sants com­ple­men­ta­ris i suple­men­ta­ris: la llen­gua redes­co­berta en la seva ple­ni­tud fun­da­ci­o­nal per a con­tra­res­tar la tendència actual de bana­lit­zació, degra­dació; el vers lliure redreçat des d’una pers­pec­tiva musi­cal i rítmica per a asso­lir noves altu­res d’excel·lència artística; la divisió estròfica replan­te­jada per a poten­ciar l’alter­nança entre silenci i veu i pau­tar amb força més sub­til el des­ple­ga­ment con­cep­tual del dis­curs; la rede­fi­nició de la lírica amb més altes dosis d’auten­ti­ci­tat i vera­ci­tat, defi­ni­des a Sin­ce­rity and Aut­hen­ti­city (1972), de Lio­nel Tri­lling; la con­fecció d’una nova pro­posta del poema llarg modern a par­tir d’un punt de tensió entre lirisme i nar­ra­ti­vi­tat; l’alta con­cen­tració tex­tual que inten­si­fica el valor de tot el poema; el rea­pro­fun­di­ment intel·lec­tual del dis­curs sense que això sig­ni­fi­qui un menys­te­ni­ment de la rea­li­tat, i una redo­si­fi­cació ben sana dels con­tin­guts emo­tius que poten­cia la pro­funda huma­ni­tat dels tex­tos.”

Cer­ta­ment quan lle­gei­xes els poe­mes de Glück tens la sen­sació d’olo­rar l’herba, de veure pas­sar el pai­satge per la fines­tra del tren o de poder badar men­tre la pluja et deixa xop. La natu­ra­li­tat no exclou la tensió psi­cològica d’alguns moments. Del lli­bre titu­lat Avern, la poeta explica: “Avern. Anti­ga­ment, Aver­nus. Un petit llac volcànic a 16 quilòmetres de l’oest de Nàpols. Els antics romans el con­si­de­ra­ven l’entrada a l’infra­mon.” Fora de l’infra­mon, la poe­sia sor­geix, com en aquesta llarga pre­gunta d’un dels pri­mers poe­mes: “¿Torna a ser hivern, torna a fer fred, / no acaba en Frank de rellis­car damunt del gel, / no s’ha curat, no s’han plan­tat les lla­vors de pri­ma­vera, / no s’ha aca­bat la nit, / el gel que es fon no ha embus­sat / les canals estre­tes, / no m’han res­ca­tat / el cos, no he estat segura, / no s’ha for­mat la cica­triu, invi­si­ble / damunt de la ferida?”

L’inti­misme i el diàleg amb el lec­tor són con­ti­nu­ats, sem­blants amb els que un pin­tor pot repre­sen­tar des­cri­vint un retrat, un pai­satge o una natura morta, és a dir, la mirada i l’estat d’ànim. La lite­ra­tura clàssica i la mito­lo­gia se super­po­sen en un joc de nines matri­oix­ques dins del poema llarg, en alguns paràgrafs solemne, en altres més col·loquial. Glück t’atrapa i t’explica quina és la seva situ­ació men­tre el volcà amenaça i el des­as­tre escapa de les mans dels matei­xos déus: “Quan un déu està afli­git vol dir / que des­tru­eix els altres (com en la guerra) / i a la vegada envia deman­des / per can­viar acords (també com en la guerra): // si Zeus la fa tor­nar, / l’hivern s’aca­barà. // L’hivern s’aca­barà, la pri­ma­vera tor­narà. / Les bri­ses lleus i moles­tes / que tant m’esti­mava, les estúpides flors gro­gues… // La pri­ma­vera tor­narà, un somni / basat en una fal­se­dat: / que els morts tor­nen.”

La tra­duc­tora Núria Bus­quet ens diu que “Avern és la lava poètica quasi imper­cep­ti­ble que degota, empal·lideix amb la llum del dia i deixa anar l’aroma de la passió que sos­pi­tem que habita al fons del volcà. Hi ha, a les pàgines del lli­bre, el deix oníric que queda entre la rea­li­tat i el mite, el cos i l’ànima, l’amor i la mort. A Avern hi tro­bem la tríada: el marit, Hades, tor­tu­ra­dor invi­si­ble; l’esposa-filla, Persèfone rap­tada per la mort, per amor i ara cap­tiva, i la mare, Demèter, terra, vida, pro­tec­tora, que torna la terra estèril quan està sense la seva filla.” Aquests dies, pas­se­jant per les case­tes de la Set­mana, he tin­gut la sen­sació que orga­nit­zem saraus per acos­tar poe­mes tan deli­cats, i alhora tan enèrgics, com els de Louise Glück al sec­tor de la població sen­si­ble, que espera de la lite­ra­tura alguna cosa més que argu­ment i bana­li­tats sen­ti­men­tals. Són d’enho­ra­bona per poder entrar dins un avern de bellesa con­den­sada.



David Castillo
El Punt/AVUI




Artícles relacionats :

    Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat