DONAR-SE D’ALTA
Català - Castellano
Marta Pessarrodona: "Els catalans devem ser envejosos de mena"
Noticia anterior
Noticia següent
Marta Pessarrodona: "Els catalans devem ser envejosos de mena"
ACEC  22/11/2021



L a casa on viu Marta Pessarrodona, a Sant Cugat del Vallès, és un petit museu que aglutina tots els interessos que l'autora ha anat conreant al llarg de la vida. Hi ha centenars de llibres que evidencien la devoció per Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury, fotografies on apareix amb alguna de les seves nombroses amistats, retrats familiars, poesia –catalana i d'arreu– i diverses edicions de la Bíblia, que llegeix, a la manera de Borges, com "una història de la literatura". També, fent saltirons i deixant anar algun lladruc enèrgic, la Queta, la gossa que l'acompanya.

Dos anys després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes publiques Tot m'admira (Viena), la teva poesia completa, que va precedida per un extens pròleg biogràfic i intel·lectual. Comences recordant que vas tenir "una infantesa feliç".
Ho va ser. Vaig tenir molta sort, amb els pares. Tots dos van anar sols des del principi, es van haver d'espavilar. El pare va ser representant i després es va dedicar a comprar i vendre finques. La mare venia d'una família senzilla, però sempre va tenir una gran curiositat pels llibres i per la cultura. Va ser una nena de la República. Recordo que de petita, si jo demanava una cuineta als Reis, me la portaven, però acompanyada d'un llibre de Josep Maria Folch i Torres. Sempre dic que vaig passar sense transició de Folch i Torres a Espriu. No exagero.

Dius que els pares no et posaven fre en la compra de llibres. A Terrassa anaves sovint a la llibreria del senyor Grau, que tenia un soterrani amb literatura d'abans de la Guerra Civil.
 Era un gran venedor, sempre encertava el que volies. Va ser així que, una vegada, el senyor Grau em va regalar l'edició del 1938 de l'Aloma de Mercè Rodoreda. A casa, els llibres entraven perquè jo els hi portava. Abans de començar-ne a comprar teníem El Quixot, la Història de Catalunya de Ferran Soldevila i Ferran Valls i Taberner, i Vals, de Francesc Trabal.

Molts anys després de començar a llegir Rodoreda us vau conèixer i vau ser amigues.
Al documental que Mercè Vilaret li va fer poc abans de morir li deia: "Vostè és una dona que tria la gent". Vaig tenir la sort que Rodoreda em triés. Jo feia de pernil del sandvitx format per Mercè Rodoreda i Montserrat Roig. Una em preguntava per l'altra, i l'altra per l'una. Rodoreda em tenia per poeta. Si hagués sabut que també escrivia narrativa, no sé si ens hauria anat tan bé... Ara reedito el llibre que li vaig dedicar, Mercè Rodoreda i el seu temps [2005].

Acabes de fer 80 anys. Viena reuneix la teva poesia completa, editada per Àlex Susanna; Comanegra ha publicat Sobre Marta Pessarrodona, un volum amb una cinquantena de textos sobre la teva obra, editat per Isabel Graña i Marta Nadal, i Rosa dels Vents recupera Mercè Rodoreda i el seu temps. Treballes en res més?
Sí. Tinc dos poemaris en dansa, Admiracions i Geografies. El primer és el que està més madur, però trigaré un parell d'anys a publicar-lo. He sigut molt crítica amb la meva generació, la dels radicals chic d'esquerres, però pensant-hi molt crec que tenim una qualitat que ens salva: hem sabut admirar. Ara, això s'ha perdut. El segon llibre, Geografies, està motivat per llocs on he estat i que m'han inspirat, des de Camprodon fins a un cementiri de vikings a Malmö.

Els viatges són una constant en la teva poesia, des de Londres a Nova York, passant per Berlín, Alexandria i Nottingham.
Soc més de tornar que d'anar als llocs. L'únic viatge turístic que he fet va ser el 1993. Vaig anar a Tunísia amb uns amics. Vam voltar per tot el país en cotxe. Devíem fer 4.000 quilòmetres. Sempre que vaig a algun lloc per feina demano de quedar-m'hi uns dies més per visitar llocs que m'interessen. Quan em van portar a Amman no podia deixar de visitar Petra, un lloc meravellós.

El primer viatge que et va marcar va ser a Londres, el 1967. Llavors ja escrivies poesia. Si ho vas començar a fer en català va ser gràcies a Paulina Pi de la Serra.
 Els pares volien que estudiés farmàcia per tenir-me encarrilada, i m'hi vaig posar, molt obedient, però una pleuritis em va fer perdre una part del curs, i gràcies a la malaltia vaig poder llegir molt, més i tot que de costum. Quan em vaig recuperar vaig decidir que faria qualsevol cosa abans que acabar de farmacèutica. Vaig acabar estudiant filosofia i lletres. Escrivia en castellà, llavors, però l'amistat amb Paulina Pi de la Serra va ser molt important perquè canviés d'idea. Ella em parlava de Josep Carner, de Carles Riba, de l'àngel de la mort de Màrius Torres... Sense fer pressió, va aconseguir que acabés veient que no podia escriure poesia en cap altra llengua que el català.

Setembre 30 va aparèixer el 1969, amb pròleg de Ferrater.
Com que les coses havien anat ràpid amb ell, em feia cosa que escrigués el pròleg. Però l'Esther Tusquets em va dir que li demanés igualment: les relacions s'acaben, però els pròlegs queden.

En un dels poemes, Londres 1967, escrius: "També t'agafaria de la mà i en el reading-room del British / t'ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres, / que expliqui l'enveja del nostre poble". ¿L'enveja catalana continua viva?
 Sí. Aquesta és la part emprenyadora de Catalunya. Som un poble que sempre ens limitem. O t'agrada Espriu, o Pere Quart. O Tàpies, o Cuixart. El que està bé d'una cultura és la seva varietat, però això encara no ho hem après. Els catalans devem ser envejosos de mena.

Al pròleg de Tot m'admira recordes que el 1971 moria el Marià, el 1972 en Gabriel i el 1973 el teu pare.
En tres anys vaig perdre tres persones molt importants. La mort del Marià, que va ser molt injusta –tenia 26 anys– em va canviar la vida. Em va fer entrar en l'edat madura. Poc després es va suïcidar en Gabriel. No tinc cap problema per fer servir aquesta paraula.

L'any que ve en farà 50 anys.
Se'n tornarà a parlar molt. L'últim dia del Gabriel devia tenir 80 hores, perquè tothom el va veure, suposadament. Hi ha algun poca-solta que m'ha dit que l'acompanyava borratxo cada nit a casa. És curiós, perquè no el vaig veure mai. I també hi ha gent de lletra que m'han assegurat que el dia abans li van portar una ampolla de whisky... Tampoc hi era, ni plena ni buida, quan vam netejar el pis. El mateix Carlos Barral va escriure sobre l'enterrament, però no hi va anar!

El món literari on vas començar a publicar era molt d'homes.
Totalment. Arribava a les dones gairebé de casualitat. Vaig llegir la Clementina Arderiu perquè en Gabriel em va deixar un exemplar dels seus poemes. I vaig aconseguir els llibres de Maria Antònia Salvà comprant, a canvi, i a terminis, el Diccionari català-valencià-balear de l'editorial Moll. La Rosa Leveroni, una altra poeta que em va interessar molt, la vaig conèixer al recital del Price, el 1970. Va ser l'única dona que va llegir poemes seus, però no surt a la pel·lícula de Pere Portabella.

En un dels teus últims poemes, Samizdat,  escrit el 2017, recordes i enyores Montserrat Roig. Escrius: "Qui més cridava volia ofegar-te". 
Se la volia ofegar perquè era guapa i brillant. Quan va morir, resulta que tothom era íntim d'ella. Això em sembla una imprudència, una mostra de vanitat i també de poc respecte... Al meu enterrament no vull que parli ningú. Aquests actes són un carnaval.

Aquell mateix 2017 vas escriure un poema sobre el referèndum de l'1 d'Octubre i la posterior repressió. W.B. Yeats et va inspirar el títol, Una bellesa terrible ha nascut.
La independència de Catalunya arribarà com la caiguda del Mur de Berlín. No serà una cosa dels polítics, sinó que serà la mateixa societat qui farà el canvi. El dia 1 d'octubre del 2017 va demostrar que la societat catalana és extraordinària. Recordo com aquí mateix, que és un lloc pijo, aquell matí hi havia gent als col·legis a quarts de sis per assegurar que es pogués votar. Tinc una gran confiança en la societat catalana.



Jordi Nopca ARA




Artícles relacionats :

    Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat