DONAR-SE D’ALTA
Català - Castellano
La primera dibuixant feminista
Noticia anterior
Noticia següent
La primera dibuixant feminista
ACEC  31/12/2021



E l 25 de desembre es van complir cinc anys de la mort de Núria Pompeia, escriptora, periodista i dibuixant, i per a alguns la Claire Brétecher catalana. La seva obra gràfica, introbable en l’actualitat amb l’excepció de la propera reedició de Maternasis per part de Kairós, és clau en l’educació sentimental i sobretot en el feminisme de la generació de dones de la postguerra, de les conegudes com a emancipades, i, per què no, també de les filles d’aquestes.

El seu discurs feminista, en la línia de la segona onada del moviment i que potser per això avui ens pot semblar superat, tanmateix no ha perdut la vigència. No sols pels aires d’involució sempre amenaçant els drets que considerem adquirits, sinó també com a recordatori de les vides que van viure les nostres àvies i de la lluita que van dur a terme les nostres mares.

Núria Pompeia, que en realitat es deia Núria Vilaplana Buixons, era filla de la burgesia catalana catòlica i conservadora. El pare no volia que la filla estudiés, i la va enviar a l’Escola Massana perquè aprendre a dibuixar feia bonic en una senyoreta. Aviat es va casar amb Salvador Pàniker, que després amb l’ajuda de la seva dona va fundar l’editorial Kairós, i va dedicar 15 anys de la seva vida a tenir cura d’una família més que nombrosa. Fins aquí una dona comme il faut. Però Núria Pompeia no en va tenir prou.

Tot i que sempre va dibuixar, va començar a publicar el 1967 a la revista Triunfo. El seu primer llibre, el ja citat Maternasis, és una valenta mirada crítica cap a la mística de la maternitat del període franquista. Una mística que en certa manera encara perdura en l’actualitat, tot i que atenuada. L’obra recorre els nou mesos d’embaràs de la protagonista, una dona que apareix sempre amb la boca tapada amb una mà i una mirada d’astorament corprenedora. Representada sempre en soledat i amb un aire apàtic i avorrit, l’embarassada sols apareix acompanyada al final del llibre per la figura del nadó, en un collage en què la figura d’aquest la desborda i la supera, com molt possiblement succeïa amb una primera maternitat completament en solitari. A través de les pàgines de Maternasis es deixen sentir sobretot la por i la tristesa, i també el dolor de les dones durant l’embaràs i el part. Una realitat de la qual encara avui es parla poc.

A diferència de la literatura i dels còmics per a noies de l’època, que s’acabaven amb el conegut “i foren feliços i menjaren anissos”, és a dir, amb el missatge indirecte que l’objectiu vital de la dona era pescar marit per casar-se, el que interessava a Núria Pompeia era descriure quina era la vida de la dona després del matrimoni. Així, el 1970 va publicar Y fueron felices y comieron perdices, una visió negativa del matrimoni retratada a través de l’experiència de tres generacions diferents de dones d’una mateixa família i en què predomina l’humor negre.

Més enllà de la maternitat i el matrimoni
Pompeia pretenia alliberar les dones de la creença socialment establerta que la seva realització personal s’aconseguia a través del matrimoni i de la maternitat. Ella mateixa va passar de mestressa de casa a periodista i dibuixant. Arran del reconeixement dels seus llibres (abans a França que a Espanya, tot s’ha de dir) i del seu prestigi creixent com a dibuixant a la premsa, es va convertir en la redactora en cap de Por favor, la revista creada el 1974 per Forges, Jaume Perich i Manuel Vázquez Montalbán, just de la mà d’aquest darrer, amb qui ja havia col·laborat en la creació de La educación de Palmira (1972). A Por favor té una secció permanent pionera, el títol de la qual és un clar joc de paraules, Nosotras: las mujeres objeto-ras, en què fa una anàlisi de l’actualitat cultural i política del moment des d’una mirada feminista.

Quan ens trobem amb els còmics de Núria Pompeia se’ns fa evident la lectura atenta que havia fet l’autora d’obres de la segona onada del moviment feminista com La mística de la feminitat (1963), de Betty Friedan, i de clàssics com El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir. Moltes de les idees d’aquestes autores, com l’alienació femenina en el cas de la primera o la construcció del gènere en el cas de la segona, es troben clarament als dibuixos de Núria Pompeia representant situacions en què clarament es podien sentir reflectides les seves contemporànies.

A Mujercitas (1975), parodiant el títol de Louisa May Alcott, qüestiona totes les imposicions que s’inculquen a les dones des del moment de la seva naixença i que les condueixen a adoptar el rol submís que s’espera d’elles. Encara que ens pugui semblar una història del passat, els missatges sobre el que s’espera d’una dona se’ns segueixen transmetent avui dia, inoculats, sobretot, per la cultura audiovisual, les cançons i la publicitat.

Temes com la despenalització de l’adulteri (sovint s’oblida, però l’adulteri estava castigat amb presó sols si el cometien les dones), l’equiparació de drets laborals entre homes i dones (i encara seguim aquí) i la planificació familiar estan presents en el seus dibuixos, d’una estètica molt naïf i en què en alguns casos s’utilitza el collage (Maternasis) i en d’altres una estètica pop molt marcada i típica de l’època (Las metamorfosis ). El seu feminisme practica l’autocrítica amb les dones, ja que és conscient que moltes no havien desenvolupat encara la consciència de gènere necessària per lluitar pels seus drets.

Una veu contundent
Un discurs tan manifestament feminista com el de Núria Pompeia és difícil de trobar avui dia en el còmic, malgrat la proliferació d’autores, moltes de les quals amb un discurs més o menys de gènere. Poques veus tindrien la seva contundència més enllà de la de la sueca Liv Strömquist, i a casa nostra, salvant les distàncies, l’obra de Raquel Gu i la de Flavita Banana.

Tot i ser afortunada per provenir d’un entorn privilegiat que no compartien moltes de les dones del seu temps, Núria Pompeia, igual que Claire Brétecher, tenia una mirada irònica i crítica vers la seva classe social, els progres i intel·lectuals de classe mitjana, molt d’esquerres menys en l’àmbit que tenia a veure amb l’alliberament de la dona. L’autora despulla sovint les misèries i contradiccions d’aquesta classe.

Pompeia utilitzava l’humor perquè, tal com afirmava, és “una defensa davant l’agressivitat del món i de tot allò dolent i desagradable... L’humor és una arma, però no una arma d’atac, sinó de defensa davant de com d’estúpid, terrible i grotesc que pot arribar a ser el món”. Potser per aquesta raó l’humor és atacat per l’onada conservadora que sembla estar guanyant terreny en l’actualitat i per això, també, l’esperit, la mirada i l’humor d’autores com Núria Pompeia i Claire Brétecher continuen sent tan necessaris en l’actualitat.

Esperem no haver-nos de trobar aviat tornant a haver de fer algunes de les reivindicacions que van caracteritzar la segona onada del moviment feminista del qual Núria Pompeia formava part. Sempre lúcida i directa, en algun moment va afirmar que “o et rebel·les o et resignes”. Ja ens podem imaginar quina va ser la seva elecció.



Montserrat Terrones  - ARA


Foto: Pilar Aymerich




Artícles relacionats :

    Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat