DONAR-SE D’ALTA
Català - Castellano
Sergio Ramírez, escriptor i vicepresident de Nicaragua
Noticia anterior
Noticia següent
Sergio Ramírez, escriptor i vicepresident de Nicaragua
ACEC  3/8/2022



E xi­liat a Madrid, el nica­ragüenc Ser­gio Ramírez (Masa­tepe, 1942) rep aquest diari per abor­dar el pas per la revo­lució san­di­nista i com Ton­go­lele no sabía bai­lar (Alfa­guara), la seva novel·la sobre les pro­tes­tes con­tra el dic­ta­dor Daniel Ortega que el 2018 van aca­bar amb 400 crims, l’ha por­tat a l’amenaça d’arrest i a l’expa­tri­ació.

Com es viu la cir­cumstància insòlita, en ple 2022, de ser autor d’una novel·la que és cen­su­rada i requi­sada a la duana?
I no només això, sinó haver de viure a l’exili com a con­seqüència d’això. En les cir­cumstàncies de l’Amèrica Lla­tina, el que sem­bla arcaic o obso­let és sem­pre vigent. El fet que una tira­nia decreti de manera arbitrària con­fis­car un lli­bre, expul­sar les mon­ges de Maria Teresa de Cal­cuta, supri­mir l’Acadèmia de la Llen­gua... És una esco­peta apun­tant con­tra dife­rents blancs, a la recerca d’exer­cir el con­trol total d’una soci­e­tat en ter­mes polítics i soci­als. I que no hi hagi veus dis­si­dents, que la cre­ació literària no res­soni com una amenaça. És una espècie de deliri de poder que es tra­du­eix en una suma d’arbi­tra­ri­e­tats incon­ne­xes i incon­gru­ents però que no ho són, tenen una lògica.

Per rela­tar el que passa a Nica­ra­gua, hi ha la via de la crònica periodística, però amb ‘Ton­go­lele no sabía bai­lar’ vostè escull la via de la novel·la.
A mi l’ofici de cro­nista i de peri­o­dista em fas­cina, però una crònica sobre els fets que tracto en la novel·la només té cer­ti­fi­cat d’auten­ti­ci­tat si el cro­nista també fa el tre­ball de camp. Ser al lloc dels fets, par­lar amb els ferits i amb els fami­li­ars dels morts, res­pi­rar aquell aire car­re­gat de gasos lacrimògens i de pólvora, això és el que fa el cro­nista de debò. El cro­nista que no és allà i reta­lla dia­ris i agafa el que més li convé i ho tras­llada al seu llen­guatge fa un refre­git. Pot ser molt bo, però és un refre­git. En la novel·la no hi ha refre­git. Enmig de la trama de la novel·la, puc aga­far com a font les cròniques d’altres, que són reals i no estan des­ti­na­des a ser ficció, i uti­lit­zar-les i trans­for­mar-les. Hi ha un punt d’hones­te­dat intel·lec­tual.

Hi ha autors que pre­fe­rei­xen fer una novel·la abans que un relat periodístic perquè així s’evi­ten les que­re­lles fàcils. En el seu cas i el de Nica­ra­gua...
No es pot fer aquesta dis­tinció, no. El diari La Prensa està ocu­pat mili­tar­ment i l’únic que sobre­viu és una edició digi­tal que es fa des de l’exili. La veri­tat del peri­o­disme i la ficció d’una novel·la tenen el mateix pes ofen­siu per al règim. Sobre­tot perquè la novel·la no només des­pu­lla uns fets que des de la pers­pec­tiva ofi­cial s’han vol­gut fer pas­sar com un cop d’estat davant el qual l’únic que va fer l’estat és defen­sar-se. I els fets bru­tals que s’hi nar­ren estan aga­fats de la rea­li­tat i són veri­tat: l’incendi d’una casa amb tota una família a dins, l’atac a una església que aco­llia refu­gi­ats des­ar­mats... També revela la natu­ra­lesa esotèrica del règim de Daniel Ortega i que entra en la novel·la com a ficció però que no ho és: la mà de Fàtima, l’arbre de la vida, l’estel de cinc pun­tes, la pro­tecció davant els mals espe­rits i el mal d’ull. Tots aquests símbols bar­re­jats amb un llen­guatge i un mar­xisme pri­mi­tiu són molt atrac­tius. A mi em sem­bla atrac­tiu, però a ells els sem­bla ofen­siu perquè ho fan però no volen que ningú els asse­nyali el que fan com a befa.

Defensa, això sí, que la novel·la no pot ser un vehi­cle de pro­pa­ganda.
Si la novel·la queda en una denúncia que no trans­cen­deix les fron­te­res de Nica­ra­gua i algú la lle­geix i pensa que el que passa a Nica­ra­gua és molt injust i prou, la novel·la no està fun­ci­o­nant. La novel·la ha de ser lle­gida com a tal fins i tot en el cas en què s’ignori d’on venen els fets que s’hi nar­ren, ha de tenir un pes més enllà de les fron­te­res on pas­sen els fets. És per això que per a mi una novel·la com a denúncia deli­be­rada no té cap valor. És molt difícil acon­se­guir una obra literària basada en un propòsit de denúncia.

La trama con­tra­posa Ton­go­lele amb Dolo­res Mora­les, que és un ‘alter ego’ seu.
És un anta­go­nisme de poder, entre el bé i el mal, si ho reduïm de manera mani­quea. L’ins­pec­tor Dolo­res Mora­les lluita per uns vells ide­als, reviu en la seva memòria sem­pre els vells ide­als, i els com­para amb el pre­sent i es rebel·la. La seva rebel·lió, però, no és oberta: viu al marge de la política, ho veu tot amb ulls crítics, però no és un home d’acció política i ho resol amb humor negre. Ton­go­lele és el mal­vat, però un mal­vat que alhora és enga­nyat, i hi ha una trama en marxa i no acon­se­gueix des­co­brir-la tot i ser dels ser­veis secrets. Ell és la peça d’un meca­nisme de poder que no con­fia en ningú i que juga a enfron­tar els uns con­tra els altres com a única manera de pro­var lle­ial­tats.

Li agra­den els per­so­nat­ges que tenen poder a l’ombra, entre bas­ti­dors.
A l’Amèrica Lla­tina la novel·la dels dic­ta­dors està una mica res­su­ada, esgo­tada ja fa temps. Des de Tirano Ban­de­ras [de Valle-Inclán], el dic­ta­dor estrany, soli­tari, folklòric, que viu el dete­ri­o­ra­ment del seu palau, tot això em sem­bla que ja està molt ben dit. A mi m’interessa explo­rar com es viu sota el poder abso­lut i com es paga el preu de viure sota el poder abso­lut, se sigui cul­pa­ble o inno­cent. Algú pot ser un cons­pi­ra­dor o no ser-ho i sem­pre viurà sota el risc de ser repri­mit i de ser exi­liat, empre­so­nat, assas­si­nat. A mi m’interes­sen molt els per­so­nat­ges secun­da­ris. La pri­mera vegada que jo vaig lle­gir Ham­let, en qui em vaig fixar va ser en els cor­te­sans Rosen­crantz i Guil­dens­tern. Per­so­nat­ges del poder que por­ten l’encàrrec d’entre­gar un home perquè el matin i que aca­ben sent ells les vícti­mes. I qui els rei­vin­dica? Tenen unes línies a Ham­let i prou. El per­so­natge menor sota l’ombra del poder és el que m’interessa.

Així que en l’òrbita de dic­ta­dors com ara Anas­ta­sio Somoza i Daniel Ortega hi ha per­so­nat­ges que reflec­tei­xen millor tot aquest món que els matei­xos dic­ta­dors?
Els tirans s’assem­blen molt. For­men un mateix arque­tip. Daniel Ortega cada cop es dife­ren­cia menys de Somoza. Però ima­gini’s: si jo em poso a escriure un lli­bre de ficció sobre en què s’assem­blen Ortega i Somoza, això seria un al·legat. Estic con­vençut que és així, he vist de prop el procés de tots dos, i no vull dir que no es pugui fer una novel·la d’això, però no és la meva novel·la.

El que sem­bla propi d’un serial és la pare­lla pre­si­den­cial de Nica­ra­gua for­mada per Daniel Ortega i Rosa­rio Muri­llo.
És una pare­lla que no va ser mai afec­tiva. Torno a Shakes­pe­are, ara amb Mac­beth: és el poder i l’ànsia de poder el que uneix. Una filla de Rosa­rio Muri­llo es va pre­sen­tar davant les càmeres a denun­ciar que el seu padras­tre, Daniel Ortega, l’havia vio­lat des que era una nena de 12 anys. I l’endemà Muri­llo com­pa­reix al cos­tat del marit i de la resta dels fills per dir que aque­lla nena és una men­ti­dera i una enve­josa. És dramàtic! I és això el que defi­neix la seva entrada en el cer­cle de poder. Això sí que és una novel·la! Ella can­via la seva filla pel poder. I tot en una com­pa­rei­xença de premsa. I després acom­pa­nya el marit davant una jut­gessa amb qui ja ho tenen tot acor­dat i que ara és magis­trada de la Cort Suprema de Justícia, que li pren decla­ració i al cap de mitja hora deter­mina que el cas està pres­crit. Si hi sumem les brui­xes, aquí ja hi tenim Mac­beth! [riu amb un pòsit d’amar­gor] Es diu que, si Ortega des­a­pa­reix, ningú farà cas a Muri­llo, però jo ja ho dubto! El negoci de la fusta, la mine­ria, tot el que s’extreu del país és en mans d’ells.

Què és El Chi­pote, dit sarcàsti­ca­ment “direcció d’auxili judi­cial”? És de debò el par­la­ment paral·lel de Nica­ra­gua de tants pre­sos polítics que té?
El Chi­pote és un nom mític en la història del san­di­nisme: va ser el quar­ter gene­ral del gene­ral San­dino. Ara és un cen­tre de detenció i se suposa que és un lloc de trànsit on s’és inter­ro­gat i es passa a dis­po­sició judi­cial, però allà estan retin­guts els pre­sos polítics i hi són jut­jats i no en sur­ten mai. I tots estan en règim de càstig, no els per­me­ten veure el sol, alguns tenen un dete­ri­o­ra­ment de la vista, no els dei­xen rebre lli­bres, el règim de visi­tes és arbi­trari... I com­plei­xen les penes allà, la qual cosa va con­tra la llei. Però, és clar, què és el que no va con­tra la llei a Nica­ra­gua? És una vio­lació dels drets humans. Allà hi ha empre­so­na­des per­so­nes molt valu­o­ses de tota la soci­e­tat civil i de totes les tendències: antics guer­ri­llers, una heroïna de la revo­lució com Dora María Téllez, Hugo Tor­res hi va ser empre­so­nat i al final va aca­bar morint a l’hos­pi­tal on va ser tras­lla­dat...

El cas d’Hugo Tor­res és espe­ci­al­ment dramàtic: par­lem d’un guer­ri­ller que al seu dia alli­bera Daniel Ortega i que al final acaba morint per la seva repressió!
Sí, és un altre incís novel·lesc, d’aque­lles coin­cidències fatals que tant agra­den als novel·lis­tes. Hugo Tor­res és l’únic guer­ri­ller que en la lluita con­tra Somoza està en dues grans ope­ra­ci­ons, i en les dues oca­si­ons és entre­vis­tat per Gabriel García Márquez. El 22 d’agost del 1978 par­ti­cipa en l’espec­ta­cu­lar presa del Palau Naci­o­nal: hi havia 3.000 per­so­nes i ells hi entren dis­fres­sats de fal­ses tro­pes d’elit de Somoza en un dis­po­si­tiu en què Edén Pas­tora era el coman­dant número u i Tor­res era el número dos. I abans, el 27 de desem­bre del 1974, Tor­res és part del comando que pren una festa nada­lenca a casa d’un minis­tre de Somoza, José María Cas­ti­llo, i aga­fen els con­vi­dats com a ostat­ges a canvi de l’alli­be­ra­ment de pre­sos polítics i de diners. I Somoza va accep­tar perquè en la festa hi havia fami­li­ars seus i alts càrrecs. I els pre­so­ners són envi­ats a Cuba en un avió de la com­pa­nyia aèria pro­pi­e­tat de Somoza, i entre ells hi ha Ortega, con­dem­nat a set anys de presó per l’assalt a un banc. García Márquez va arri­bar a escriure un guió sobre els fets, Lle­ga­ron los que no esta­ban invi­ta­dos, però la pel·lícula no es va arri­bar a fil­mar mai.

Va conèixer de prop el mític guer­ri­ller san­di­nista Edén Pas­tora, mort el 2020.
Un per­so­natge: un pobre home, molt valent i molt medi­o­cre política­ment, molt his­triònic. T’expli­cava un com­bat i es llançava a terra per il·lus­trar-t’ho, et feia riure. Era molt volu­ble i molt egocèntric. I quan tri­omfa la revo­lució, l’única cara visi­ble de la revo­lució és la seva. Perquè ell es treu el pas­sa­mun­ta­nyes. El coman­dant zero que lidera la presa de la casa del minis­tre Cas­ti­llo el 1974 es deia Edu­ardo Con­tre­ras, i ningú no va saber mai qui era fins que el van matar, perquè mai es va treure el pas­sa­mun­ta­nyes. I això és novel·lesc també, perquè en aque­lla festa nada­lenca hi havia fun­ci­o­na­ris i empre­sa­ris amb les pare­lles, i per allò de la síndrome d’Esto­colm tots que­den enci­sats amb Con­tre­ras, que era molt culte i par­lava anglès i ale­many. A Nica­ra­gua el mis­teri era qui era el coman­dant zero i cor­rien les lle­gen­des. Fins que el 1976 el maten en un dis­po­si­tiu de Somoza i es va saber qui era. I Edén Pas­tora, el nou coman­dant zero, en el moment de pujar a l’avió es treu el pas­sa­mun­ta­nyes i alça el fusell i la seva cara és la de la revo­lució, una espècie de Che Gue­vara de Nica­ra­gua sense ser el Che Gue­vara, és clar.

Quin record té de l’experiència de ser vice­pre­si­dent de Nica­ra­gua (1985-1990)?
Va ser una experiència molt alliçona­dora. M’agra­dava ser al cap­da­vant de la revo­lució, perquè cada dia hi havia una nove­tat cons­tant, no hi havia agenda. Era una vida molt intensa i amb poc espai per a la reflexió. La der­rota elec­to­ral del 1990 va ser una gran sor­presa, ningú ho espe­rava. No és que m’agradés l’exer­cici del poder, perquè si hagués estat així m’hau­ria que­dat llui­tant en aquest ter­reny i quan vaig tro­bar una sor­tida late­ral ho vaig dei­xar. Perquè aque­lla no era la meva vocació, amb allò estava pro­vant una experiència; la meva vocació era ser escrip­tor. A pocs escrip­tors se’ls obre la pos­si­bi­li­tat de viure una experiència direc­ta­ment amb el poder. Crec que si algú vol escriure una novel·la d’amor, ha hagut d’estar apas­si­o­na­da­ment ena­mo­rat alguna vegada. I si vols escriure sobre el poder, és millor haver-hi estat a dins. Va ser una gran experiència, però no addic­tiva. Vam voler can­viar el front san­di­nista, donar-li un per­fil democràtic, obrir-lo, i no vaig poder, ho vaig inten­tar amb Dora María Téllez i vam fun­dar un nou par­tit i vam fra­cas­sar, i en vaig sor­tir sense trauma i vaig retor­nar al meu ofici. Escric Adiós, muc­hac­hos com a reflexió del que és l’ideal i el que és el poder real, i allà cito una frase de Borís Pas­ter­nak a Doc­tor Jivago: “Quan l’ideal es con­ver­teix en llei, perd alguna cosa de si mateix. I quan aquesta llei es posa en pràctica, perd encara més.” I aquesta és la veri­tat. L’ideal veri­ta­ble només exis­teix el pri­mer dia. Després, el risc més inno­cent que corre el poder és la burocràcia, però ja la burocràcia el dete­ri­ora, perquè intro­du­ei­xes l’ideal en un meca­nisme de poder i burocràtic i de jerar­quia. El pri­mer dia de revo­lució ho vols tocar tot. Els pri­mers dies jo em pas­sava dia i nit reu­nit amb els nome­nats pro­vi­si­o­nals als governs muni­ci­pals; venien dels llocs més llu­nyans i els rebia a tots i par­lava molt amb ells. Era la manera de tocar el país i d’escol­tar el que la gent volia. I després t’ado­nes que l’agenda pública et va sepa­rant de la gent, i aquest és el pri­mer dete­ri­o­ra­ment per­so­nal que notes. Al prin­cipi tenia una lli­bre­teta groga en què ano­tava tot el que em deien, després ja tenia algú que pre­nia les notes per mi. I ja no era el mateix. I després ja vaig tenir una agenda en què entrava el cri­teri del pro­to­col i es rebien algu­nes per­so­nes abans que d’altres... Tot això era part del que després es torna la rutina i un dia t’ado­nes que ets en una cam­bra de buit i al vol­tant només hi ha actes i agen­des, i la gent és molt lluny.

Als 79 anys i amb tot el patri­moni emo­ci­o­nal i la bibli­o­teca de tota una vida, posar rumb cap a l’exili deu ser molt dur.
Vaig sor­tir de Nica­ra­gua a l’exili el maig del 2021 i ara al setem­bre farà un any que em vaig esta­blir a Madrid. I després de més d’un any, no m’he pogut treure el sen­ti­ment de la pro­vi­si­o­na­li­tat. Entre hotels i cases d’amics, sem­pre tenia la maleta oberta. I encara avui l’exili és la sen­sació de tenir sem­pre la maleta oberta. Al pres­tatge dels lli­bres, gai­rebé no hi ha lli­bres, el meu estudi no és el meu estudi... Tinc una petita habi­tació i m’hi aco­modo i escric sem­pre, però, és clar, jo a casa hi tenia una autèntica bibli­o­teca. L’escrip­tor mexicà Alfonso Reyes sem­pre recor­dava que quan l’arqui­tecte li va pre­gun­tar com volia la casa, ell li va res­pon­dre que el que volia era una bibli­o­teca i una habi­tació per dor­mir [riu]. Ens havíem aca­bat de tras­lla­dar a una casa de Mana­gua dis­se­nyada per la filla, on jo tenia una bibli­o­teca de dos pisos i 8.000 lli­bres, i una cam­breta on em podia tan­car a escriure. Jo he estat arren­cat d’aquest hàbitat i per recons­truir aquest hàbitat he fet tard.

Que fàcil haver callat i tria ser valent.
Sem­pre et sents muti­lat. Abans de venir aquí per a l’entre­vista amb vostè, estava lle­gint un lli­bre sobre el riure a l’antiga Roma i veia la referència a la cin­quena sàtira de Vir­gili... Si jo estigués lle­gint aquest lli­bre a la meva casa de Mana­gua, sé a quin pres­tatge tro­bar-hi la cin­quena sàtira i hau­ria pogut relle­gir el lli­bre, que és un viatge a Bríndisi. Això és el que no pots fer a l’exili. És una muti­lació del teu hàbitat. No vol dir que no puguis tirar enda­vant, perquè l’escrip­tura no és això, l’escrip­tura és una mecànica que has de com­plir en qual­se­vol cir­cumstància. A l’exili, un no s’hi acaba d’acos­tu­mar mai, però ho has de fer. Sem­pre et pre­gun­tes: “Tor­naré? No tor­naré?” I crec que aquesta pre­gunta és millor no fer-se-la. Quan em pre­gun­ten per la rea­li­tat de l’Amèrica Lla­tina, sem­pre dic que m’agra­da­ria ser un escrip­tor danès o suec per un dia per saber què se sent.


Exsandinista a l’exiliPremi Cervantes el 2017, Sergio Ramírez (79 anys) forma part dels escriptors posteriors al boom, però és amic de tots ells. És part de la revolució sandinista que a Nicaragua derroca el dictador Somoza i ara viu l’exili per la crueltat d’un vell company d’ideals, el president Daniel Ortega.



David Castillo - ElPunt/AVUI     




Artícles relacionats :

    Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat