Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA Noticia anterior
Noticia següent
“La literatura està feta de sentiments”
ACEC 8/3/2023
A
da Castells, amb cada nou llibre, demostra un domini més depurat de les eines literàries. Dit més clar, escriu molt bé. L’última mostra ens l’ofereix a la novel·la Solastàlgia (L’Altra) en què una troupe formada per la protagonista, el seu company i una tieta seva i la cirereta de la filla adolescent de la protagonista fugen d’una Barcelona ofegada per la crisi climàtica i busquen refugi a casa d’una amiga que viu al camp. Res serà fàcil i, amb sentit de l’humor, Castells ens planteja tot de temes universals mentre dispara una crítica contra les visions apocalíptiques que el món s’acaba i no podem fer res per evitar-ho. Sí, la cosa està magra, però Castells assegura que som a temps de canviar-ho.
Vostè es va formar com a periodista...No sabia què estudiar i la meva germana em va dir que estava molt polititzada i que m’agradava escriure, i que fes periodisme. I ho vaig fer. En aquella època jo era molt feminista, catalanista i ecologista, abans que estigués tan de moda.
Sempre ha escrit, doncs?Sí, des de petiteta. Escrivia un diari, però no per explicar el meu dia a dia; feia ficció. Al revés d’ara, que figura que faig ficció i parlo de mi [riu]. A l’escola vaig guanyar alguns Jocs Florals i tot...
Com veu la professió, la premsa?Vaig tenir la sort de treballar en una bona època del periodisme escrit, quan hi havia moltes pàgines de cultura i ens podíem permetre el luxe de fer entrevistes molt llargues, i fins i tot d’anar a l’estranger a fer-les, triant nosaltres, no limitant-nos a qui et porten les editorials. Una època daurada, amb el suplement Cultura de l’Avui, que era un referent. I ara els diaris s’han aprimat molt i les plataformes de comunicació són molt diferents... Me n’alegro molt, d’haver deixat de treballar en un diari, perquè no sé si hagués tingut la capacitat i la paciència d’adaptar-me a la tecnologia i a aquesta nova manera de comunicar-nos entre tots i amb els lectors.
No fa periodisme de manera permanent, però continua escrivint, oi?Des de sempre he necessitat la companyia de les paraules i m’he pres això d’escriure com un diàleg amb mi mateixa. Sense ser jo mateixa. A Solastàlgia passa que la protagonista necessita crear-se un personatge per tirar endavant, i no és ben bé ella, fins i tot hi ha moments en què no entén l’altra. I aquesta mena d’interlocutors de paper m’han acompanyat tota la vida.
El 1998, quan tenia 30 anys, va debutar en novel·la amb ‘El dit de l’àngel’...La idea d’El dit de l’àngel va sortir durant un sopar amb Jaume Vallcorba, editor aleshores de Quaderns Crema. Li va interessar molt que hi hagués protestants catalans genuïns i que jo en formés part, i em va dir que ho havia d’explicar. En comptes d’un reportatge o un assaig, però, em va sortir una novel·la, perquè quan vaig començar a escriure-ho em va semblar un rotllo fins que vaig crear un personatge a qui li fan l’encàrrec i explica la història del protestantisme a Catalunya, però dins d’una novel·la en què li passen moltes més coses.
En els darrers 25 anys ha publicat set novel·les, una bona mitjana, tot i que no sempre és fàcil escriure...En tinc set de publicades i dues més al calaix. M’hi barallo, amb elles, sovint, tot i que de vegades les oblido... Les he regirat de totes bandes: punt de vista, moment històric, ampliació de personatges, supressió de personatges... i no hi ha manera. Són el meu entrenament particular. No és fàcil escriure, és evident, i en algun moment hauré de reconèixer que no hi ha manera de salvar-les, però costa molt llençar-les del tot, per sempre.
Amb els temes de fons i l’estil vostè és molt autoexigent, oi?Ho soc molt, sí. I estic molt contenta d’haver trobat una editora com l’Eugènia Broggi, o abans la Isabel Martí, perquè són molt bones aliades de l’autoexigència. I això està molt bé perquè fa créixer els textos. Algú em publicaria alguna d’aquestes novel·les del calaix, però elles sé que no, perquè no et fa cap favor. De vegades, la publicació està sobrevalorada. No fem un producte, estem fent una cosa que ens prenem seriosament.
També ha publicat narracions i alguns divertiments com ‘N’estem fins als fogons’ i ‘Sortir de mare’. Això sí que eren productes...Totalment. Sortir de mare és un recull d’articles del diari que es va publicar durant l’època de vaques grasses en què hi havia calés a les editorials i no es filava gaire prim.
Parlant de mares, abans de ‘Solastàlgia’, el 2019, va publicar ‘Mare’, una obra ben personal... Com la definiria?Com la reconciliació tardana amb la meva mare. És un llibre que em provoca tristesa perquè la meva mare ja no hi és i parla d’un personatge que s’assembla molt a ella però, alhora, m’ha ajudat a entendre’m, a saber qui soc, com vaig ser com a filla i com he de fer de mare. Unes preguntes fonamentals per a la felicitat d’una persona. Per a mi és un llibre molt especial, sí.
De fet, en la seva narrativa, tendeix a utilitzar molt de material autobiogràfic.No tinc altre remei! Tinc molt poca memòria i si m’ho invento tot, al cap de dos dies no recordaria de què estic parlant. En canvi, si en comptes d’imaginar un pis amb una cuina i una nevera, parlo del meu pis, de la meva cuina i de la meva nevera, no haig de patir, perquè sempre tinc el model real present. D’altra banda, el caràcter i profunditat dels personatges, els sentiments i maneres de pensar, ho traiem de nosaltres mateixos perquè no tenim cap més material. Ens projectem i reinventem, ens mostrem exagerats i furguem en racons que potser ningú coneix però que estan en el nostre cervell.
I arribem a la novetat, a ‘Solastàlgia’. Com a neologisme està molt bé.És un terme que es va inventar Glenn Albrecht a principis del segle XXI per descriure el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. La novel·la es deia Fragilitat fins que vaig llegir aquest terme, solastàlgia, en un assaig d’aquest filòsof de moda coreà, Byung-Chul Han. Em vaig adonar que jo estava escrivint sobre això i el terme em va semblar preciós i poc conegut. Potser no ha triomfat com ecoansietat, però m’agrada més perquè denota una tristesa passiva, depressiva, i m’hi sento més identificada.
Realment, fa l’efecte que el món se’ns mor, que l’estem fent malbé...Ens l’estem carregant. No hi ha cap dubta que hi ha un canvi climàtic provocat per l’ésser humà. L’hem feta molt grossa, i això ens fa agafar consciència que som fràgils i diminuts, però alhora també ens fa aprendre que, si ho decidim col·lectivament, som capaços de posar-hi remei. De fet la novel·la és una crítica d’aquests vaticinis apocalíptics constants, d’aquestes Casandres que repeteixen que ens enfonsem, ens enfonsem, en enfonsem, i això no fa res més que paralitzar-nos. Funciona com Pere i el llop, que al final no ens creurem res.
Posar-nos d’acord, tots els humans, en el tema que sigui, és complicat...Doncs hem d’entendre que això només ho salvarem si canviem la nostra manera de viure. I que si ens ho prenem com un sacrifici no ho farem. Hem d’adonar-nos que hi ha altres maneres de viure i que poden ser plaents, sense haver de fer activitats contaminants, anant més lents i contemplant més la vida. I tinc l’esperança que això passarà.
A la novel·la barreja o combina la pandèmia amb el canvi climàtic. La protagonista, la filla, el company i una tieta d’ell fugen al camp i segueixen el caos de Barcelona de lluny. Un caos que els esquitxa igualment...Perquè les fugides mai són la solució. Tu fuges amb tot, amb tu mateix, amb els remordiments i coses per resoldre. I amb la sogra i la filla adolescent! [riu] A banda critico que hi ha una idealització de la vida al camp. Un urbanita al camp descobreix que tampoc era tan meravellós, que fa fred i calor, que et surten al·lèrgies, que l’estufa de llenya costa d’encendre, que hi ha insectes...
Però s’hi va adaptant, a tot...La deserció de Barcelona de la protagonista no és real, va a un lloc que percep com hostil. Tot i que de mica en mica es va reconciliant amb el món... Hem de descobrir que està bé contemplar les fulles d’unes alzines en comptes de fer cua en un aeroport per anar a Berlín a veure un museu que estarà ple i engolir una porqueria de menjar de turista.
Perdoni, però això costarà molt...Però es pot fer. Podem canviar i hem canviat i ja hem millorat coses del medi ambient, com el forat de la capa d’ozó. La mena d’oci dels nostres pares no té res a veure amb el nostre, i hi ha accions, com el reciclatge, que practiquem de manera natural, no perquè toqui fer-ho, perquè ja ho tenim assumit i no ens costa. Mira el fumar, no fa pas tants anys es fumava a tot arreu... Podem canviar, i confio que ho farem a temps.
A banda del tema global, hi ha tot de temes més personals, com ara les relacions amb els fills adolescents, amb la parella, amb les germanes, amb les amistats, amb la gent gran...La relació que més m’interessava era la de mare i filla adolescent, perquè no s’ha tractat mai i és un moment de la vida emocionalment complicat. De ser aquell referent estimat, aquella heroïna, de cop i volta passes a ser el monstre. I això és difícil d’assumir. Has d’entendre que ja és una persona independent, que no sempre pensareu igual, que havies projectat una sèrie de coses que no passaran... Per als mamífers és un repte molt bèstia quan les cries comencen a independitzar-se. I literàriament és molt ric perquè està ple de sentiments, i la literatura està feta de sentiments.
Com ja és habitual en les seves obres, hi ha tot de referents bíblics.Això és marca de la casa per l’educació que vaig rebre. M’he passat la vida llegint la Bíblia, des de ben petita. Ara no tan sovint, però encara la llegeixo. A més, en aquest llibre m’anava molt bé perquè parlo de l’Apocalipsi.
En els agraïments fa referència a autors de textos apocalíptics... Els va llegir per documentar-se o en llegir-los li van refermar la idea de la novel·la?Durant la pandèmia vaig creure que realment ens enfonsàvem i em vaig posar solastàlgica en llegir aquests llibres. Em sentia derrotada però vaig treure forces per defensar-me de la seva visió.
Es va empatxar de lectures apocalíptiques, doncs...Sí, i la protagonista és una mica quixotesca, en aquest sentit, perquè es creu tot el que ha llegit i surt al món amb aquestes ulleres de fatalisme. Ho fem tots, en part, perquè un titular apocalíptic té més clics i, al contrari de la Cassandra clàssica, que no se la creien, ens creiem el que diuen totes les Cassandres, i la majoria de cops s’equivoquen i no passa el que han anunciat.
I encara, entre d’altres, un tema més, el fet d’escriure. L’escriptura com a tema. No és una mica endogàmic?M’és igual... Durant un temps em vaig emmascarar en aquest sentit i feia protagonistes pintores, per mostrar que la creació et salva. Aquest cop em vaig deixar de bajanades i la vaig fer directament escriptora. A més, llegir, el fet que hi hagi un món paral·lel diferent al món real i hi puguem accedir, és meravellós, és com tenir un cel a la terra.
Escriure i somriureNascuda a Barcelona el 1968, Ada Castells és novel·lista, periodista i professora d’escriptura creativa. Va guanyar el premi Sant Joan de novel·la el 2012 per Pura sang (Edicions 62). També ha publicat El dit de l’àngel (Empúries i Anagrama, 1998), Mirada (Empúries, 2001), Tota la vida (Empúries, 2005), La primavera pendent (Comanegra, 2018) i Mare (La Campana, 2019). Altres textos seus són N’estem fins als fogons, amb Jordi van Campen (Columna, 2002), la narració llarga La crida del mar (Mòbil Books, 2002) i Sortir de mare: de l’última contracció a la primera reunió de l’escola bressol (Empúries, 2006). Castells és generosa en general, però en especial regalant somriures i empatia.
Lluís Llort - El Punt AVUI
Artícles relacionats :
ACEC 8/3/2023
Vostè es va formar com a periodista...No sabia què estudiar i la meva germana em va dir que estava molt polititzada i que m’agradava escriure, i que fes periodisme. I ho vaig fer. En aquella època jo era molt feminista, catalanista i ecologista, abans que estigués tan de moda.
Sempre ha escrit, doncs?Sí, des de petiteta. Escrivia un diari, però no per explicar el meu dia a dia; feia ficció. Al revés d’ara, que figura que faig ficció i parlo de mi [riu]. A l’escola vaig guanyar alguns Jocs Florals i tot...
Com veu la professió, la premsa?Vaig tenir la sort de treballar en una bona època del periodisme escrit, quan hi havia moltes pàgines de cultura i ens podíem permetre el luxe de fer entrevistes molt llargues, i fins i tot d’anar a l’estranger a fer-les, triant nosaltres, no limitant-nos a qui et porten les editorials. Una època daurada, amb el suplement Cultura de l’Avui, que era un referent. I ara els diaris s’han aprimat molt i les plataformes de comunicació són molt diferents... Me n’alegro molt, d’haver deixat de treballar en un diari, perquè no sé si hagués tingut la capacitat i la paciència d’adaptar-me a la tecnologia i a aquesta nova manera de comunicar-nos entre tots i amb els lectors.
No fa periodisme de manera permanent, però continua escrivint, oi?Des de sempre he necessitat la companyia de les paraules i m’he pres això d’escriure com un diàleg amb mi mateixa. Sense ser jo mateixa. A Solastàlgia passa que la protagonista necessita crear-se un personatge per tirar endavant, i no és ben bé ella, fins i tot hi ha moments en què no entén l’altra. I aquesta mena d’interlocutors de paper m’han acompanyat tota la vida.
El 1998, quan tenia 30 anys, va debutar en novel·la amb ‘El dit de l’àngel’...La idea d’El dit de l’àngel va sortir durant un sopar amb Jaume Vallcorba, editor aleshores de Quaderns Crema. Li va interessar molt que hi hagués protestants catalans genuïns i que jo en formés part, i em va dir que ho havia d’explicar. En comptes d’un reportatge o un assaig, però, em va sortir una novel·la, perquè quan vaig començar a escriure-ho em va semblar un rotllo fins que vaig crear un personatge a qui li fan l’encàrrec i explica la història del protestantisme a Catalunya, però dins d’una novel·la en què li passen moltes més coses.
En els darrers 25 anys ha publicat set novel·les, una bona mitjana, tot i que no sempre és fàcil escriure...En tinc set de publicades i dues més al calaix. M’hi barallo, amb elles, sovint, tot i que de vegades les oblido... Les he regirat de totes bandes: punt de vista, moment històric, ampliació de personatges, supressió de personatges... i no hi ha manera. Són el meu entrenament particular. No és fàcil escriure, és evident, i en algun moment hauré de reconèixer que no hi ha manera de salvar-les, però costa molt llençar-les del tot, per sempre.
Amb els temes de fons i l’estil vostè és molt autoexigent, oi?Ho soc molt, sí. I estic molt contenta d’haver trobat una editora com l’Eugènia Broggi, o abans la Isabel Martí, perquè són molt bones aliades de l’autoexigència. I això està molt bé perquè fa créixer els textos. Algú em publicaria alguna d’aquestes novel·les del calaix, però elles sé que no, perquè no et fa cap favor. De vegades, la publicació està sobrevalorada. No fem un producte, estem fent una cosa que ens prenem seriosament.
També ha publicat narracions i alguns divertiments com ‘N’estem fins als fogons’ i ‘Sortir de mare’. Això sí que eren productes...Totalment. Sortir de mare és un recull d’articles del diari que es va publicar durant l’època de vaques grasses en què hi havia calés a les editorials i no es filava gaire prim.
Parlant de mares, abans de ‘Solastàlgia’, el 2019, va publicar ‘Mare’, una obra ben personal... Com la definiria?Com la reconciliació tardana amb la meva mare. És un llibre que em provoca tristesa perquè la meva mare ja no hi és i parla d’un personatge que s’assembla molt a ella però, alhora, m’ha ajudat a entendre’m, a saber qui soc, com vaig ser com a filla i com he de fer de mare. Unes preguntes fonamentals per a la felicitat d’una persona. Per a mi és un llibre molt especial, sí.
De fet, en la seva narrativa, tendeix a utilitzar molt de material autobiogràfic.No tinc altre remei! Tinc molt poca memòria i si m’ho invento tot, al cap de dos dies no recordaria de què estic parlant. En canvi, si en comptes d’imaginar un pis amb una cuina i una nevera, parlo del meu pis, de la meva cuina i de la meva nevera, no haig de patir, perquè sempre tinc el model real present. D’altra banda, el caràcter i profunditat dels personatges, els sentiments i maneres de pensar, ho traiem de nosaltres mateixos perquè no tenim cap més material. Ens projectem i reinventem, ens mostrem exagerats i furguem en racons que potser ningú coneix però que estan en el nostre cervell.
I arribem a la novetat, a ‘Solastàlgia’. Com a neologisme està molt bé.És un terme que es va inventar Glenn Albrecht a principis del segle XXI per descriure el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. La novel·la es deia Fragilitat fins que vaig llegir aquest terme, solastàlgia, en un assaig d’aquest filòsof de moda coreà, Byung-Chul Han. Em vaig adonar que jo estava escrivint sobre això i el terme em va semblar preciós i poc conegut. Potser no ha triomfat com ecoansietat, però m’agrada més perquè denota una tristesa passiva, depressiva, i m’hi sento més identificada.
Realment, fa l’efecte que el món se’ns mor, que l’estem fent malbé...Ens l’estem carregant. No hi ha cap dubta que hi ha un canvi climàtic provocat per l’ésser humà. L’hem feta molt grossa, i això ens fa agafar consciència que som fràgils i diminuts, però alhora també ens fa aprendre que, si ho decidim col·lectivament, som capaços de posar-hi remei. De fet la novel·la és una crítica d’aquests vaticinis apocalíptics constants, d’aquestes Casandres que repeteixen que ens enfonsem, ens enfonsem, en enfonsem, i això no fa res més que paralitzar-nos. Funciona com Pere i el llop, que al final no ens creurem res.
Posar-nos d’acord, tots els humans, en el tema que sigui, és complicat...Doncs hem d’entendre que això només ho salvarem si canviem la nostra manera de viure. I que si ens ho prenem com un sacrifici no ho farem. Hem d’adonar-nos que hi ha altres maneres de viure i que poden ser plaents, sense haver de fer activitats contaminants, anant més lents i contemplant més la vida. I tinc l’esperança que això passarà.
A la novel·la barreja o combina la pandèmia amb el canvi climàtic. La protagonista, la filla, el company i una tieta d’ell fugen al camp i segueixen el caos de Barcelona de lluny. Un caos que els esquitxa igualment...Perquè les fugides mai són la solució. Tu fuges amb tot, amb tu mateix, amb els remordiments i coses per resoldre. I amb la sogra i la filla adolescent! [riu] A banda critico que hi ha una idealització de la vida al camp. Un urbanita al camp descobreix que tampoc era tan meravellós, que fa fred i calor, que et surten al·lèrgies, que l’estufa de llenya costa d’encendre, que hi ha insectes...
Però s’hi va adaptant, a tot...La deserció de Barcelona de la protagonista no és real, va a un lloc que percep com hostil. Tot i que de mica en mica es va reconciliant amb el món... Hem de descobrir que està bé contemplar les fulles d’unes alzines en comptes de fer cua en un aeroport per anar a Berlín a veure un museu que estarà ple i engolir una porqueria de menjar de turista.
Perdoni, però això costarà molt...Però es pot fer. Podem canviar i hem canviat i ja hem millorat coses del medi ambient, com el forat de la capa d’ozó. La mena d’oci dels nostres pares no té res a veure amb el nostre, i hi ha accions, com el reciclatge, que practiquem de manera natural, no perquè toqui fer-ho, perquè ja ho tenim assumit i no ens costa. Mira el fumar, no fa pas tants anys es fumava a tot arreu... Podem canviar, i confio que ho farem a temps.
A banda del tema global, hi ha tot de temes més personals, com ara les relacions amb els fills adolescents, amb la parella, amb les germanes, amb les amistats, amb la gent gran...La relació que més m’interessava era la de mare i filla adolescent, perquè no s’ha tractat mai i és un moment de la vida emocionalment complicat. De ser aquell referent estimat, aquella heroïna, de cop i volta passes a ser el monstre. I això és difícil d’assumir. Has d’entendre que ja és una persona independent, que no sempre pensareu igual, que havies projectat una sèrie de coses que no passaran... Per als mamífers és un repte molt bèstia quan les cries comencen a independitzar-se. I literàriament és molt ric perquè està ple de sentiments, i la literatura està feta de sentiments.
Com ja és habitual en les seves obres, hi ha tot de referents bíblics.Això és marca de la casa per l’educació que vaig rebre. M’he passat la vida llegint la Bíblia, des de ben petita. Ara no tan sovint, però encara la llegeixo. A més, en aquest llibre m’anava molt bé perquè parlo de l’Apocalipsi.
En els agraïments fa referència a autors de textos apocalíptics... Els va llegir per documentar-se o en llegir-los li van refermar la idea de la novel·la?Durant la pandèmia vaig creure que realment ens enfonsàvem i em vaig posar solastàlgica en llegir aquests llibres. Em sentia derrotada però vaig treure forces per defensar-me de la seva visió.
Es va empatxar de lectures apocalíptiques, doncs...Sí, i la protagonista és una mica quixotesca, en aquest sentit, perquè es creu tot el que ha llegit i surt al món amb aquestes ulleres de fatalisme. Ho fem tots, en part, perquè un titular apocalíptic té més clics i, al contrari de la Cassandra clàssica, que no se la creien, ens creiem el que diuen totes les Cassandres, i la majoria de cops s’equivoquen i no passa el que han anunciat.
I encara, entre d’altres, un tema més, el fet d’escriure. L’escriptura com a tema. No és una mica endogàmic?M’és igual... Durant un temps em vaig emmascarar en aquest sentit i feia protagonistes pintores, per mostrar que la creació et salva. Aquest cop em vaig deixar de bajanades i la vaig fer directament escriptora. A més, llegir, el fet que hi hagi un món paral·lel diferent al món real i hi puguem accedir, és meravellós, és com tenir un cel a la terra.
Escriure i somriureNascuda a Barcelona el 1968, Ada Castells és novel·lista, periodista i professora d’escriptura creativa. Va guanyar el premi Sant Joan de novel·la el 2012 per Pura sang (Edicions 62). També ha publicat El dit de l’àngel (Empúries i Anagrama, 1998), Mirada (Empúries, 2001), Tota la vida (Empúries, 2005), La primavera pendent (Comanegra, 2018) i Mare (La Campana, 2019). Altres textos seus són N’estem fins als fogons, amb Jordi van Campen (Columna, 2002), la narració llarga La crida del mar (Mòbil Books, 2002) i Sortir de mare: de l’última contracció a la primera reunió de l’escola bressol (Empúries, 2006). Castells és generosa en general, però en especial regalant somriures i empatia.
Lluís Llort - El Punt AVUI
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
