Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
“El discurs de Candel és totalment aplicable a la Catalunya actual”
10/5/2025
G
enís Sinca ha publicat un llibre que es presenta com “la primera i única biografia de Candel, i també de les seves últimes memòries”
Parteix d’una lectura profunda de l’obra de l’escriptor i periodista valencià i també d’algunes entrevistes que va fer-li
“Fes la meva biografia però no parlis de mi.” La frase anterior va deixar-la anar Paco Candel al periodista Genís Sinca (Manresa, 1970) la primera vegada que va visitar-lo. Afortunadament, no li va fer gaire cas, i d’aquella entrevista, d’altres que van venir i de la lectura de l’obra de l’escriptor, va sortir-ne Candel (Comanegra, 2025), el retrat d’una de les figures més influents de la Catalunya del segle passat.
Com es fa una biografia sense parlar del biografiat?
Comencem molt forts...! Candel portava la creativitat a tot arreu de la seva vida, fos una entrevista, fos una trucada telefònica. I anar-lo a veure va ser una autèntica revelació narrativa, per les frases que deia i per la manera que tenia de trobar-se amb un col·lega que també escrivia i que volia fer la seva biografia. Ell em va dir que tot el que pertocava a la seva vida ja es podia trobar en els seus llibres i que, per tant, no calia fer cap biografia. Però la meva insistència va ser tan gran que li devia saber greu i em va dir que expliqués alguna anècdota que no se sabés.
I quina li va explicar?
Li vaig dir que sabia l’anècdota més impressionant que mai m’haguessin explicat d’un escriptor i que l’afectava a ell. Li vaig parlar del mític doctor Ribes, Carles Ribas Magri, “el metge dels pobres”, un pediatre de la zona alta de Barcelona que durant els anys quaranta baixava a la falda de Montjuïc a donar assistència gratuïta a tota aquella bossa d’immigrants que ningú sabia ni qui eren ni com havien arribat. Li vaig dir que havia parlat amb un cosí seu, l’arquitecte Manuel Ribas, responsable de la construcció del dispensari (ara CAP Doctor Ribas Magri), i que m’havia explicat que un bon dia se li havia acostat un senyor prim i li havia fet una petició insòlita: li havia demanat si podia fer una petita habitació en el dispensari perquè el seu fill trobés el silenci i la calma que no trobava a la parròquia del Port, on vivien, per poder escriure. L’arquitecte li va dir que no podia ser, perquè allò era un dispensari mèdic. I també li va dir que dedicar-se a escriure allí, en aquell barri, era impossible. Per tant, que s’ho tragués del cap. Aquell fill era el Paco Candel! Quan vaig explicar-li això, en Candel es va posar a plorar i em va dir: “Ostres, ara m’adono que hi ha moltes coses de la meva vida que no he explicat, perquè jo no sabia que el meu pare hagués demanat una habitació al dispensari perquè jo em dediqués a escriure. Ara veig que m’he convertit en escriptor per la confiança que em van donar una sèrie de personatges.” I em va dir: “Fes la meva biografia però no parlis de mi. Parla del meu pare, del doctor Ribas, d’aquest arquitecte que va baixar a fer-nos el dispensari, de la Pepita Casanelles, una professora de Vilafranca que se’n va anar a la parròquia del Port a reconstruir l’escola. Parla de tota aquesta gent, de personatges secundaris que van fer de mi el Paco Candel.
Quan es va presentar a casa de Paco Candel, vostè coneixia a fons la seva obra. Si no vaig errat, era un personatge familiar a casa seva..
Jo ja tenia un coneixement molt profund i emocionalment format del Candel. El meu pare tenia Els altres catalans, la setena edició. I aquest llibre sempre l’ensenyava. Després, quan vaig estudiar periodisme, no tan sols em vaig llegir amb profunditat aquest llibre, sinó que vaig comprovar que la manera d’escriure del Candell era la clau del seu èxit. Em vaig adonar que. en una novel·la boníssima i massa desconeguda que es titula Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Candel trobava el secret per tenir èxit escrivint, que és fer-ho amb una sinceritat esborronadora. La seva vocació d’escriptor era tan forta que quan va enviar la novel·la a l’editor va oblidar, entenc que positivament, canviar els noms i els cognoms reals dels protagonistes. Va fer la descripció de les Cases Barates amb una vocació tan gran de realisme que els veïns s’hi van reconèixer i l’endemà van anar a buscar-lo amb pals i totxos amb la idea d’atonyinar-lo.
Les entrevistes va fer-les en els escenaris on va viure Candel. El personatge és indestriable del seu ecosistema?
És clar, ell mateix és un personatge de les seves novel·les. Ell mateix se situa sovint en tercera persona en les seves històries i, per tant, ell forma part d’això. Ell retrata amb una precisió perfecta els seus veïns i arriba a molts lectors que es fascinen amb una societat nova que ha arribat de diferents punts de l’Estat espanyol a una Catalunya que ignoren completament. Candel sap que s’està produint un fenomen social que canviarà la societat completament, i el descriu i l’explica. Amb la mateixa innocència i valentia amb què redacta Donde la ciudad cambia su nombre, explica un fenomen que ningú era capaç d’explicar, i ho fa amb exemples reals. Això és el que fa que Els altres catalans arribi tan bé a la societat catalana.
Diu que “la fascinació i eficàcia del discurs candelià encanta”, però el veu aplicable a la Catalunya actual?
Soc molt dràstic en això. Totalment! Les dificultats d’aleshores eren molt diferents de les actuals: estaven sota una dictadura, la llengua catalana estava marginada i el tipus d’immigrant era molt diferent. Però el fenomen que explica, la solució que dona, és un missatge de respecte, de voluntat de coneixement de l’altre, de dignitat i d’empatia, que són inapel·lables. La fórmula és aquesta. Empatia, una voluntat de respecte molt gran i de dignitat que acaba desactivant l’agressivitat d’ambdues parts. Candel actua com a desactivador de la violència. És una obra literària que pacifica. I aquesta pacificació és la que dona a Candel aquest to medicinal, gairebé.
Pere Bosch i Cuenca - elpuntavui
Artícles relacionats :
10/5/2025
Parteix d’una lectura profunda de l’obra de l’escriptor i periodista valencià i també d’algunes entrevistes que va fer-li
“Fes la meva biografia però no parlis de mi.” La frase anterior va deixar-la anar Paco Candel al periodista Genís Sinca (Manresa, 1970) la primera vegada que va visitar-lo. Afortunadament, no li va fer gaire cas, i d’aquella entrevista, d’altres que van venir i de la lectura de l’obra de l’escriptor, va sortir-ne Candel (Comanegra, 2025), el retrat d’una de les figures més influents de la Catalunya del segle passat.
Com es fa una biografia sense parlar del biografiat?
Comencem molt forts...! Candel portava la creativitat a tot arreu de la seva vida, fos una entrevista, fos una trucada telefònica. I anar-lo a veure va ser una autèntica revelació narrativa, per les frases que deia i per la manera que tenia de trobar-se amb un col·lega que també escrivia i que volia fer la seva biografia. Ell em va dir que tot el que pertocava a la seva vida ja es podia trobar en els seus llibres i que, per tant, no calia fer cap biografia. Però la meva insistència va ser tan gran que li devia saber greu i em va dir que expliqués alguna anècdota que no se sabés.
I quina li va explicar?
Li vaig dir que sabia l’anècdota més impressionant que mai m’haguessin explicat d’un escriptor i que l’afectava a ell. Li vaig parlar del mític doctor Ribes, Carles Ribas Magri, “el metge dels pobres”, un pediatre de la zona alta de Barcelona que durant els anys quaranta baixava a la falda de Montjuïc a donar assistència gratuïta a tota aquella bossa d’immigrants que ningú sabia ni qui eren ni com havien arribat. Li vaig dir que havia parlat amb un cosí seu, l’arquitecte Manuel Ribas, responsable de la construcció del dispensari (ara CAP Doctor Ribas Magri), i que m’havia explicat que un bon dia se li havia acostat un senyor prim i li havia fet una petició insòlita: li havia demanat si podia fer una petita habitació en el dispensari perquè el seu fill trobés el silenci i la calma que no trobava a la parròquia del Port, on vivien, per poder escriure. L’arquitecte li va dir que no podia ser, perquè allò era un dispensari mèdic. I també li va dir que dedicar-se a escriure allí, en aquell barri, era impossible. Per tant, que s’ho tragués del cap. Aquell fill era el Paco Candel! Quan vaig explicar-li això, en Candel es va posar a plorar i em va dir: “Ostres, ara m’adono que hi ha moltes coses de la meva vida que no he explicat, perquè jo no sabia que el meu pare hagués demanat una habitació al dispensari perquè jo em dediqués a escriure. Ara veig que m’he convertit en escriptor per la confiança que em van donar una sèrie de personatges.” I em va dir: “Fes la meva biografia però no parlis de mi. Parla del meu pare, del doctor Ribas, d’aquest arquitecte que va baixar a fer-nos el dispensari, de la Pepita Casanelles, una professora de Vilafranca que se’n va anar a la parròquia del Port a reconstruir l’escola. Parla de tota aquesta gent, de personatges secundaris que van fer de mi el Paco Candel.
Quan es va presentar a casa de Paco Candel, vostè coneixia a fons la seva obra. Si no vaig errat, era un personatge familiar a casa seva..
Jo ja tenia un coneixement molt profund i emocionalment format del Candel. El meu pare tenia Els altres catalans, la setena edició. I aquest llibre sempre l’ensenyava. Després, quan vaig estudiar periodisme, no tan sols em vaig llegir amb profunditat aquest llibre, sinó que vaig comprovar que la manera d’escriure del Candell era la clau del seu èxit. Em vaig adonar que. en una novel·la boníssima i massa desconeguda que es titula Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Candel trobava el secret per tenir èxit escrivint, que és fer-ho amb una sinceritat esborronadora. La seva vocació d’escriptor era tan forta que quan va enviar la novel·la a l’editor va oblidar, entenc que positivament, canviar els noms i els cognoms reals dels protagonistes. Va fer la descripció de les Cases Barates amb una vocació tan gran de realisme que els veïns s’hi van reconèixer i l’endemà van anar a buscar-lo amb pals i totxos amb la idea d’atonyinar-lo.
Les entrevistes va fer-les en els escenaris on va viure Candel. El personatge és indestriable del seu ecosistema?
És clar, ell mateix és un personatge de les seves novel·les. Ell mateix se situa sovint en tercera persona en les seves històries i, per tant, ell forma part d’això. Ell retrata amb una precisió perfecta els seus veïns i arriba a molts lectors que es fascinen amb una societat nova que ha arribat de diferents punts de l’Estat espanyol a una Catalunya que ignoren completament. Candel sap que s’està produint un fenomen social que canviarà la societat completament, i el descriu i l’explica. Amb la mateixa innocència i valentia amb què redacta Donde la ciudad cambia su nombre, explica un fenomen que ningú era capaç d’explicar, i ho fa amb exemples reals. Això és el que fa que Els altres catalans arribi tan bé a la societat catalana.
Diu que “la fascinació i eficàcia del discurs candelià encanta”, però el veu aplicable a la Catalunya actual?
Soc molt dràstic en això. Totalment! Les dificultats d’aleshores eren molt diferents de les actuals: estaven sota una dictadura, la llengua catalana estava marginada i el tipus d’immigrant era molt diferent. Però el fenomen que explica, la solució que dona, és un missatge de respecte, de voluntat de coneixement de l’altre, de dignitat i d’empatia, que són inapel·lables. La fórmula és aquesta. Empatia, una voluntat de respecte molt gran i de dignitat que acaba desactivant l’agressivitat d’ambdues parts. Candel actua com a desactivador de la violència. És una obra literària que pacifica. I aquesta pacificació és la que dona a Candel aquest to medicinal, gairebé.
Pere Bosch i Cuenca - elpuntavui
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
