Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Pornografia i monogàmia o el món hetero segons Montserrat Roig
9/8/2025
P
arlem de Món hetero de Montserrat Roig, reeditat per Edicions 62 amb pròleg de Betsabé Garcia
Les lectures dels setanta han envellit malament, però les preguntes que ens fem són les mateixes. Hi pensava mentre llegia Món hetero (Edicions 62) de Montserrat Roig, un recull d’articles que de fet estan traduïts del castellà, llengua en la qual es van publicar sota un títol diferent, menys sexi, però segurament més adequat a l’època, ¿Tiempo de mujer? –l’esquizofrènia lingüística d’aquest país que som i no som és notable, però no cal entrar a parlar-ne ara.
Feminista, comunista, antiracista: i ara què? La generació de la Roig, que tenia trenta anys l’any 77, va lluitar per fer caure Franco, per l’avortament, pel divorci, per la igualtat de recursos
Em sap greu no haver topat abans amb aquesta teoria feminista de la Roig abans, perquè és molt explícit. Roig es declara feminista, comunista, antiracista, anticlassista, molt abans que aquestes paraules s’utilitzessin fins a no poder més i perdessin una mica, a parer meu, el seu significat. La generació de la Roig, que tenia trenta anys l’any 77, va lluitar per fer caure Franco, per l’avortament, pel divorci, per la igualtat de recursos. Abans, les dones no podien ni obrir comptes bancaris. Encara no fa tant que Ana Orantes va anar a la tele a explicar que el marit li pegava –i li va pegar encara una vegada més, aquest cop fins a matar-la per haver airejat els draps bruts a la tele. Això (sobretot la qüestió dels comptes bancaris) és fàcil d’oblidar, però convé no oblidar-ho, tant per saber què no hem de repetir com per veure que hem aconseguit grans coses i que hem de ser fermes. Però tornem a la Roig. Quan publica aquest recull d’articles sobre heterosexualitat i feminisme era l’any 1980; la Unió Soviètica encara existia, i per tant es mantenia una esperança en el socialisme –que a Espanya té importància perquè és el somni que ens van prendre, que com que no vam arribar a viure tampoc no es va poder convertir en malson. Si us interessa l'URSS, llegiu L’agulla daurada, un llibre que va escriure quan els soviètics la van convidar a Moscou per parlar sobre l’entrada dels nazis a Rússia.
Què ha caducat, del Món hetero de la Roig?
Aquest envelliment o caducitat prematura del text, que com exposaré per sort és només parcial, es deu a la proximitat del franquisme. ¿Tiempo de mujer?, el que ara és Món hetero, va sortir el 1980. La Transició era tan recent que la sociologia no havia tingut temps de moure’s gaire de mentalitat, sobretot entre aquelles i aquells que passaven de la vintena –l’eufòria de la Transició i els seus alliberaments ja no podia transformar els matrimonis consolidats.
Durant l’era de Primo de Rivera primer i de Franco després, l’església i la Mare de Déu eren com l’exèrcit de les dones
Quan parla del subconscient i els desitjos sexuals, Roig ens recorda allò de “tota dona estima un feixista”, una referència a Sylvia Plath que us estic fent jo ara i que, amb el cos de Franco encara calent, devia tenir molt de sentit. No pel dictador en si mateix, és clar, sinó per tot el que va implicar el franquisme. A les fantasies eròtiques que té, ens diu l’assagista, se li apareixien monges. És natural, perquè Montserrat Roig va néixer el 1947, quan no feia ni deu anys que la guerra s’havia acabat. Per tant, va anar a una escola de monges: les escoles laiques aleshores eren coses del passat, del temps de la república. Betsabé Garcia ho explica bé al pròleg d’aquesta edició: durant l’era de Primo de Rivera primer i de Franco després, l’església i la Mare de Déu eren com l’exèrcit de les dones. Amb la figura de la Verge se’ls ensenyava el rol que els pertocava dins de la pàtria espanyola, essencialment com a mares i sempre després de passar pel sedàs del matrimoni catòlic. Avui, per sort, la Mare de Déu és una figura gairebé simpàtica, perquè a la meva generació ningú no ens l’ha imposada. Voldria fer un apunt: això no és vigent per mi, ni per la resta de ‘successores’ de Roig en català, però pot molt ben ser vigent encara en altres comunitats residents a Catalunya. Penso per exemple, en una referència que la Roig fa a la regla com a ritual de pas del qual cal amagar-se o avergonyir-se, la menstruació com la porta a la “coqueteria” i, per tant, la sexualitat. No ho vaig viure així, però sé de què parla. En definitiva, la queixa feminista de Roig té un fonament clar i distint encara en molts àmbits, i la meva intenció és celebrar que avui té menys fonament a l’àmbit d’on venia la Roig, no pas negar que les problemàtiques de fons que ella denunciava encara existeixen i poden tornar-se a imposar.
Avui cap intel·lectual defensaria la pornografia com a via per aprendre l’art noble de cardar, més aviat el contrari: cal desaprendre del sexe professional, que és artificiós i ens allunya de la connexió física en directe
El dilema de la pornografia
Aquesta “caducitat” relativa del contingut de Món hetero del també l’he trobada respecte del que diu sobre la pornografia. Avui ningú diria, com Roig diu que deia el també autor i assagista Joan Fuster, que “la pornografia és educativa”. La gent mira porno, potser més que mai, però cap intel·lectual defensaria la pornografia com a via per aprendre l’art noble de cardar, més aviat el contrari: cal desaprendre del sexe professional, que és artificiós i ens allunya de la connexió física en directe. Més que ensenyar a cardar, la pornografia ensenyar a actuar com si cardessis, i em sembla que tots ho intuïm. Però entenc des d’on venia Fuster, quan defensava la pornografia. Parlen del porno des de l’immediat franquisme. Espanya venia de la repressió sexual de les dones, però també dels homes. Per començar, ser gai (com era Joan Fuster) era il·legal, i per tant ja som al cap del carrer. Fins i tot dins del que és la normativitat hetero, els nostres avis anaven a veure porno a Perpinyà (amb la dona, amb altres matrimonis) perquè era la transgressió del seu temps.
Naveguem entre l’hedonisme frívol i la transcendència “natural”, entre la pulsió de ser racionalitat i cultura (com sempre han estat els homes) i l’instint d’engegar la racionalitat a rodar
Què és ben vigent, de la Roig?
Tot el que m’ha semblat una queixa antiga del llibre va bé recordar-ho, però encara és millor constatar que no tot “ha passat”. Les preguntes que es fa Montserrat Roig i, per tant, tota la generació de dones que representa, són les mateixes que ens hem fet nosaltres (les millenials, i també les dones més joves). La monogàmia, l’amor romàntic, la prostitució, la pornografia, la maternitat com a benedicció i com a llosa. Aquestes reflexions que fa Montserrat Roig ens les fem encara ara. I el més interessant és que les conclusions també s’assemblen molt. En aquest sentit, em penso que el feminisme hauria d’espolsar-se d’una sèrie de dicotomies i d’enfrontaments que en el fons són falsos. Tinc una intuïció (diuen que és molt femení, tenir intuïcions, però jo no hi acabo de creure) que em diu que les dones sabem què ens convé, què és feminista i què no ho és, i llegir la Roig m’ho confirma.
Tinc una intuïció (diuen que és molt femení, tenir intuïcions, però jo no hi acabo de creure) que em diu que les dones sabem què ens convé, què és feminista i què no ho és
El que diu sobre la pornografia com a manifestació eminentment masculina és vigent. Afirma que fins i tot les dones que fan pornografia la fan pels homes, perquè la libido femenina està menys compartimentada que la masculina. L’escissió d'arrel cristiana entre el cos i l’esperit, entre la puta i la Ramoneta, encara és vigent i ens fa la guitza a les dones d’ara. Naveguem entre l’hedonisme frívol i la transcendència “natural”, entre la pulsió de ser racionalitat i cultura (com sempre han estat els homes) i l’instint d’engegar la racionalitat a rodar i posar-nos a fer de dones en el sentit “natural” i en part submís de la paraula. Fins i tot quan parla del matrimoni l’encerta, Roig, si bé té al cap una tipologia de parelles de la generació dels meus avis. Parla de la dependència psicològica ferotge de la dona, de la llar, del rebuig que això provoca en l’home, ofegat per la presència d’algú tant depenent. Eren les regles del joc. No és ben bé així, això, però alguna cosa en queda.
Beauvoir va arribar a dir que l’èxit més gran de la seva vida havia estat la relació amb Sartre, i aquesta afirmació, vista amb perspectiva, fa una mica de pena
Quin problema personal tinc amb la teoria de la dona aranya?
M’ha passat una cosa ben personal, mentre llegia la Roig. Com si jo hagués deixat enrere alguns tics que ella explica i amb els quals jo mateixa em reconeixia, compungida, quan era més jove. Aquesta necessitat ferotge de ser estimada i escollida, de retenir l'home a casa com si jo fos una aranya. S’ha escolat, sense que ni jo mateixa entengui per què. M’ha fet gràcia constatar que els dones dels setanta pensaven tant en Simone de Beauvoir i Sartre com a possible referent de la parella ideal. Roig s’ho pregunta, són la parella ideal? Ella mateixa es respon que no, i jo hi afegiria que no, rotundament no: Sartre era més lleig que un pecat, i Simone havia de buscar-li jovenets i jovenetes. Beauvoir va arribar a dir que l’èxit més gran de la seva vida havia estat la relació amb Sartre, i aquesta afirmació, vista amb perspectiva, fa una mica de pena. Si això és l’amor femení venen ganes de compartimentar-se “com els homes”, realment –això de l’home que se sap “compartimentar” i estimar a mitges l’esposa ho diu Roig, no jo, però entenc per què ho diu; afegeix, i això m'ha colpit, que "algunes dones han après a estimar a mitges" i que en conseqüència "se salven més, però viuen menys".
En qualsevol cas, hem d’agrair a Sartre que torturés prou Beauvoir per a fer-li escriure la nouvelle La dona trencada, que possiblement reflecteix almenys en part la història d’ells dos: la dona madura embogida pel marit infidel és ella i som totes. Aquest text em va semblar magistral, només equiparable a Els dies de l’abandó d’Elena Ferrente, que és la història d’un divorci i d’una resurrecció amb un home a qui li fa pudor l’alè –ningú no és perfecte.
Júlia Bacardit-elnacional.cat
Artícles relacionats :
9/8/2025
Les lectures dels setanta han envellit malament, però les preguntes que ens fem són les mateixes. Hi pensava mentre llegia Món hetero (Edicions 62) de Montserrat Roig, un recull d’articles que de fet estan traduïts del castellà, llengua en la qual es van publicar sota un títol diferent, menys sexi, però segurament més adequat a l’època, ¿Tiempo de mujer? –l’esquizofrènia lingüística d’aquest país que som i no som és notable, però no cal entrar a parlar-ne ara.
Feminista, comunista, antiracista: i ara què? La generació de la Roig, que tenia trenta anys l’any 77, va lluitar per fer caure Franco, per l’avortament, pel divorci, per la igualtat de recursos
Em sap greu no haver topat abans amb aquesta teoria feminista de la Roig abans, perquè és molt explícit. Roig es declara feminista, comunista, antiracista, anticlassista, molt abans que aquestes paraules s’utilitzessin fins a no poder més i perdessin una mica, a parer meu, el seu significat. La generació de la Roig, que tenia trenta anys l’any 77, va lluitar per fer caure Franco, per l’avortament, pel divorci, per la igualtat de recursos. Abans, les dones no podien ni obrir comptes bancaris. Encara no fa tant que Ana Orantes va anar a la tele a explicar que el marit li pegava –i li va pegar encara una vegada més, aquest cop fins a matar-la per haver airejat els draps bruts a la tele. Això (sobretot la qüestió dels comptes bancaris) és fàcil d’oblidar, però convé no oblidar-ho, tant per saber què no hem de repetir com per veure que hem aconseguit grans coses i que hem de ser fermes. Però tornem a la Roig. Quan publica aquest recull d’articles sobre heterosexualitat i feminisme era l’any 1980; la Unió Soviètica encara existia, i per tant es mantenia una esperança en el socialisme –que a Espanya té importància perquè és el somni que ens van prendre, que com que no vam arribar a viure tampoc no es va poder convertir en malson. Si us interessa l'URSS, llegiu L’agulla daurada, un llibre que va escriure quan els soviètics la van convidar a Moscou per parlar sobre l’entrada dels nazis a Rússia.
Què ha caducat, del Món hetero de la Roig?
Aquest envelliment o caducitat prematura del text, que com exposaré per sort és només parcial, es deu a la proximitat del franquisme. ¿Tiempo de mujer?, el que ara és Món hetero, va sortir el 1980. La Transició era tan recent que la sociologia no havia tingut temps de moure’s gaire de mentalitat, sobretot entre aquelles i aquells que passaven de la vintena –l’eufòria de la Transició i els seus alliberaments ja no podia transformar els matrimonis consolidats.
Durant l’era de Primo de Rivera primer i de Franco després, l’església i la Mare de Déu eren com l’exèrcit de les dones
Quan parla del subconscient i els desitjos sexuals, Roig ens recorda allò de “tota dona estima un feixista”, una referència a Sylvia Plath que us estic fent jo ara i que, amb el cos de Franco encara calent, devia tenir molt de sentit. No pel dictador en si mateix, és clar, sinó per tot el que va implicar el franquisme. A les fantasies eròtiques que té, ens diu l’assagista, se li apareixien monges. És natural, perquè Montserrat Roig va néixer el 1947, quan no feia ni deu anys que la guerra s’havia acabat. Per tant, va anar a una escola de monges: les escoles laiques aleshores eren coses del passat, del temps de la república. Betsabé Garcia ho explica bé al pròleg d’aquesta edició: durant l’era de Primo de Rivera primer i de Franco després, l’església i la Mare de Déu eren com l’exèrcit de les dones. Amb la figura de la Verge se’ls ensenyava el rol que els pertocava dins de la pàtria espanyola, essencialment com a mares i sempre després de passar pel sedàs del matrimoni catòlic. Avui, per sort, la Mare de Déu és una figura gairebé simpàtica, perquè a la meva generació ningú no ens l’ha imposada. Voldria fer un apunt: això no és vigent per mi, ni per la resta de ‘successores’ de Roig en català, però pot molt ben ser vigent encara en altres comunitats residents a Catalunya. Penso per exemple, en una referència que la Roig fa a la regla com a ritual de pas del qual cal amagar-se o avergonyir-se, la menstruació com la porta a la “coqueteria” i, per tant, la sexualitat. No ho vaig viure així, però sé de què parla. En definitiva, la queixa feminista de Roig té un fonament clar i distint encara en molts àmbits, i la meva intenció és celebrar que avui té menys fonament a l’àmbit d’on venia la Roig, no pas negar que les problemàtiques de fons que ella denunciava encara existeixen i poden tornar-se a imposar.
Avui cap intel·lectual defensaria la pornografia com a via per aprendre l’art noble de cardar, més aviat el contrari: cal desaprendre del sexe professional, que és artificiós i ens allunya de la connexió física en directe
El dilema de la pornografia
Aquesta “caducitat” relativa del contingut de Món hetero del també l’he trobada respecte del que diu sobre la pornografia. Avui ningú diria, com Roig diu que deia el també autor i assagista Joan Fuster, que “la pornografia és educativa”. La gent mira porno, potser més que mai, però cap intel·lectual defensaria la pornografia com a via per aprendre l’art noble de cardar, més aviat el contrari: cal desaprendre del sexe professional, que és artificiós i ens allunya de la connexió física en directe. Més que ensenyar a cardar, la pornografia ensenyar a actuar com si cardessis, i em sembla que tots ho intuïm. Però entenc des d’on venia Fuster, quan defensava la pornografia. Parlen del porno des de l’immediat franquisme. Espanya venia de la repressió sexual de les dones, però també dels homes. Per començar, ser gai (com era Joan Fuster) era il·legal, i per tant ja som al cap del carrer. Fins i tot dins del que és la normativitat hetero, els nostres avis anaven a veure porno a Perpinyà (amb la dona, amb altres matrimonis) perquè era la transgressió del seu temps.
Naveguem entre l’hedonisme frívol i la transcendència “natural”, entre la pulsió de ser racionalitat i cultura (com sempre han estat els homes) i l’instint d’engegar la racionalitat a rodar
Què és ben vigent, de la Roig?
Tot el que m’ha semblat una queixa antiga del llibre va bé recordar-ho, però encara és millor constatar que no tot “ha passat”. Les preguntes que es fa Montserrat Roig i, per tant, tota la generació de dones que representa, són les mateixes que ens hem fet nosaltres (les millenials, i també les dones més joves). La monogàmia, l’amor romàntic, la prostitució, la pornografia, la maternitat com a benedicció i com a llosa. Aquestes reflexions que fa Montserrat Roig ens les fem encara ara. I el més interessant és que les conclusions també s’assemblen molt. En aquest sentit, em penso que el feminisme hauria d’espolsar-se d’una sèrie de dicotomies i d’enfrontaments que en el fons són falsos. Tinc una intuïció (diuen que és molt femení, tenir intuïcions, però jo no hi acabo de creure) que em diu que les dones sabem què ens convé, què és feminista i què no ho és, i llegir la Roig m’ho confirma.
Tinc una intuïció (diuen que és molt femení, tenir intuïcions, però jo no hi acabo de creure) que em diu que les dones sabem què ens convé, què és feminista i què no ho és
El que diu sobre la pornografia com a manifestació eminentment masculina és vigent. Afirma que fins i tot les dones que fan pornografia la fan pels homes, perquè la libido femenina està menys compartimentada que la masculina. L’escissió d'arrel cristiana entre el cos i l’esperit, entre la puta i la Ramoneta, encara és vigent i ens fa la guitza a les dones d’ara. Naveguem entre l’hedonisme frívol i la transcendència “natural”, entre la pulsió de ser racionalitat i cultura (com sempre han estat els homes) i l’instint d’engegar la racionalitat a rodar i posar-nos a fer de dones en el sentit “natural” i en part submís de la paraula. Fins i tot quan parla del matrimoni l’encerta, Roig, si bé té al cap una tipologia de parelles de la generació dels meus avis. Parla de la dependència psicològica ferotge de la dona, de la llar, del rebuig que això provoca en l’home, ofegat per la presència d’algú tant depenent. Eren les regles del joc. No és ben bé així, això, però alguna cosa en queda.
Beauvoir va arribar a dir que l’èxit més gran de la seva vida havia estat la relació amb Sartre, i aquesta afirmació, vista amb perspectiva, fa una mica de pena
Quin problema personal tinc amb la teoria de la dona aranya?
M’ha passat una cosa ben personal, mentre llegia la Roig. Com si jo hagués deixat enrere alguns tics que ella explica i amb els quals jo mateixa em reconeixia, compungida, quan era més jove. Aquesta necessitat ferotge de ser estimada i escollida, de retenir l'home a casa com si jo fos una aranya. S’ha escolat, sense que ni jo mateixa entengui per què. M’ha fet gràcia constatar que els dones dels setanta pensaven tant en Simone de Beauvoir i Sartre com a possible referent de la parella ideal. Roig s’ho pregunta, són la parella ideal? Ella mateixa es respon que no, i jo hi afegiria que no, rotundament no: Sartre era més lleig que un pecat, i Simone havia de buscar-li jovenets i jovenetes. Beauvoir va arribar a dir que l’èxit més gran de la seva vida havia estat la relació amb Sartre, i aquesta afirmació, vista amb perspectiva, fa una mica de pena. Si això és l’amor femení venen ganes de compartimentar-se “com els homes”, realment –això de l’home que se sap “compartimentar” i estimar a mitges l’esposa ho diu Roig, no jo, però entenc per què ho diu; afegeix, i això m'ha colpit, que "algunes dones han après a estimar a mitges" i que en conseqüència "se salven més, però viuen menys".
En qualsevol cas, hem d’agrair a Sartre que torturés prou Beauvoir per a fer-li escriure la nouvelle La dona trencada, que possiblement reflecteix almenys en part la història d’ells dos: la dona madura embogida pel marit infidel és ella i som totes. Aquest text em va semblar magistral, només equiparable a Els dies de l’abandó d’Elena Ferrente, que és la història d’un divorci i d’una resurrecció amb un home a qui li fa pudor l’alè –ningú no és perfecte.
Júlia Bacardit-elnacional.cat
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
