Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Pinxo de barri
12/4/2026
D
’uns anys ençà ha sortit a la llum un problema, potser endèmic, a les aules: el bullying. Aquesta paraula anglesa, que podríem traduir per assetjament, anomena una acció de maltractament sistemàtic, ja sigui físic o psicològic, sobre un nen o nena o sobre un grup. Els qui exerceixen aquesta intimidació són escolars de l’aula, generalment capitanejats per un pinxo o una pinxa (en cursiva perquè els diccionaris no en donen el femení). És un conflicte gravíssim, que té conseqüències molt serioses per a la salut física i mental de les víctimes, que poden ser arrossegades a un desenllaç fatal.
Quan en un centre es produeix una situació d’aquesta mena, és vital no mirar cap a una altra banda sinó intentar aturar-la immediatament. La novel·la Ull de gat de Margaret Atwood permet posar-se a la pell d’una dona que reviu una suposada amistat adolescent, marcada pel control psicològic, la humiliació i l’exclusió.
Les famílies, els llocs de treball, els barris, els països no estan lliures de situacions de bullying.
A l’esfera internacional, durant molts anys –sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial– s’havia aconseguit una relativa cooperació internacional per mitjà del multilateralisme. El multilateralisme és una manera de combatre problemes comuns a tots els estats, però que, individualment, resulten impossibles de resoldre perquè superen les capacitats pròpies. La màxima expressió del fair play han estat les Nacions Unides, que han treballat segons els principis del dret internacional i atenent-se al diàleg i a la diplomàcia.
Els últims anys, ha aparegut un pinxo poderós que, amb les seves fanfarronades, ha desbaratat l’escena internacional.
Europa, en Canadà i altres aliats s’haurien d’unir davant Trump per “construir una cosa millor”
Aquest pinxo, com qualsevol, es caracteritza per accions de fustigació sostingudes en el temps. Per al pinxo el poder és una qüestió central, en conseqüència, necessita fer servir la intimidació per marcar la jerarquia, i gaudeix sotmetent els altres. Fa servir la violència verbal: “Si l’Iran vol lluitar, serà el final oficial de l’Iran. No tornin a amenaçar mai més els Estats Units”. Fa servir la violència física: ataca l’Iran saltant-se totes les regles internacionals. Fa servir la intimidació: amenaça amb pujades brutals dels aranzels si un país no se sotmet als seus dictats.
Com qualsevol pinxo no té consciència (i, si en té, li és igual) del mal que causa. Justifica el mal: el president de Veneçuela és un narcoterrorista, i per això calia capturar-lo. El minimitza: bah!, Europa és decadent i feble.
Des del punt de vista psicològic, es considera que el pinxo és una persona amb una autoestima fràgil, que compensa mitjançant la validació externa dels llepaculs. I també millora la seva autoestima a còpia de rebaixar l’altre, cosa que, per contraposició, l’eleva a ell mateix. A més, té una resistència escassa a la frustració i tendència a transformar en ira qualsevol emoció que el deixi en un estat vulnerable. És a dir, psicològicament no és un paio fort ni competent, encara que pretengui semblar-ho. El que sí que té clar també, i en això no s’equivoca, és que hi ha formes de poder acceptades socialment, i que dominar dona estatus.
Agenollar-se davant del pinxo no fa que senti empatia. No resol el problema, sinó que l’agreuja i el cronifica, perquè la víctima li diu exactament el que vol sentir: tu guanyes, tu manes i jo obeeixo.
Enfrontar-s’hi i vèncer-lo és possible sempre que es faci en grup i no individualment. El grup trenca la sensació de control del pinxo ja que deixa de ser ell qui marca la norma i això deriva en sensació de ridícul o incomoditat. Sovint posar límits socials sense usar les seves mateixes armes (humiliació, violència…) sol provocar la seva retirada.
Europa –i altres aliats, per exemple, el Canadà– s’haurien d’unir davant Trump. “Construir una cosa millor”, com va dir el primer ministre canadenc, Mark Carney. D’altra banda, Europa hauria de pensar que no ha estat escollida víctima a l’atzar, sinó que compleix una sèrie de requisits: no encaixa amb la norma dominant (no és Trump, ni Putin, ni Xi Jinping), té poc pes geopolític i és dependent en molts aspectes, tant industrials com tecnològics. Europa necessita pensar com recuperar el seu pes polític sense renunciar als seus valors.
Gemma Lienas - Lavanguardia
Foto: Getty Images
Artícles relacionats :
12/4/2026
Quan en un centre es produeix una situació d’aquesta mena, és vital no mirar cap a una altra banda sinó intentar aturar-la immediatament. La novel·la Ull de gat de Margaret Atwood permet posar-se a la pell d’una dona que reviu una suposada amistat adolescent, marcada pel control psicològic, la humiliació i l’exclusió.
Les famílies, els llocs de treball, els barris, els països no estan lliures de situacions de bullying.
A l’esfera internacional, durant molts anys –sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial– s’havia aconseguit una relativa cooperació internacional per mitjà del multilateralisme. El multilateralisme és una manera de combatre problemes comuns a tots els estats, però que, individualment, resulten impossibles de resoldre perquè superen les capacitats pròpies. La màxima expressió del fair play han estat les Nacions Unides, que han treballat segons els principis del dret internacional i atenent-se al diàleg i a la diplomàcia.
Els últims anys, ha aparegut un pinxo poderós que, amb les seves fanfarronades, ha desbaratat l’escena internacional.
Europa, en Canadà i altres aliats s’haurien d’unir davant Trump per “construir una cosa millor”
Aquest pinxo, com qualsevol, es caracteritza per accions de fustigació sostingudes en el temps. Per al pinxo el poder és una qüestió central, en conseqüència, necessita fer servir la intimidació per marcar la jerarquia, i gaudeix sotmetent els altres. Fa servir la violència verbal: “Si l’Iran vol lluitar, serà el final oficial de l’Iran. No tornin a amenaçar mai més els Estats Units”. Fa servir la violència física: ataca l’Iran saltant-se totes les regles internacionals. Fa servir la intimidació: amenaça amb pujades brutals dels aranzels si un país no se sotmet als seus dictats.
Com qualsevol pinxo no té consciència (i, si en té, li és igual) del mal que causa. Justifica el mal: el president de Veneçuela és un narcoterrorista, i per això calia capturar-lo. El minimitza: bah!, Europa és decadent i feble.
Des del punt de vista psicològic, es considera que el pinxo és una persona amb una autoestima fràgil, que compensa mitjançant la validació externa dels llepaculs. I també millora la seva autoestima a còpia de rebaixar l’altre, cosa que, per contraposició, l’eleva a ell mateix. A més, té una resistència escassa a la frustració i tendència a transformar en ira qualsevol emoció que el deixi en un estat vulnerable. És a dir, psicològicament no és un paio fort ni competent, encara que pretengui semblar-ho. El que sí que té clar també, i en això no s’equivoca, és que hi ha formes de poder acceptades socialment, i que dominar dona estatus.
Agenollar-se davant del pinxo no fa que senti empatia. No resol el problema, sinó que l’agreuja i el cronifica, perquè la víctima li diu exactament el que vol sentir: tu guanyes, tu manes i jo obeeixo.
Enfrontar-s’hi i vèncer-lo és possible sempre que es faci en grup i no individualment. El grup trenca la sensació de control del pinxo ja que deixa de ser ell qui marca la norma i això deriva en sensació de ridícul o incomoditat. Sovint posar límits socials sense usar les seves mateixes armes (humiliació, violència…) sol provocar la seva retirada.
Europa –i altres aliats, per exemple, el Canadà– s’haurien d’unir davant Trump. “Construir una cosa millor”, com va dir el primer ministre canadenc, Mark Carney. D’altra banda, Europa hauria de pensar que no ha estat escollida víctima a l’atzar, sinó que compleix una sèrie de requisits: no encaixa amb la norma dominant (no és Trump, ni Putin, ni Xi Jinping), té poc pes geopolític i és dependent en molts aspectes, tant industrials com tecnològics. Europa necessita pensar com recuperar el seu pes polític sense renunciar als seus valors.
Gemma Lienas - Lavanguardia
Foto: Getty Images
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
