La cita va ser durant els dies del covid. Havíem quedat a mitja distància des del Clot, on ell vivia, i el meu barri. Asseguts en un banc van ser interceptats per una parella de motoristes de la municipal, que no devien tenir res més a fer. El més agressiu em va etzibar en un  castellà del tipus pielnna: «Saben que esto no se puede hacer?» Li vaig respondre en català per desconcertar-lo i ell, mentre l’altre li picava el braç, em va exigir la documentació. Amb tota la parsimònia del món vaig treure el DNI, el carnet internacional de premsa i el salconduit que m’havia fet el diari. A l’acostar-m’hi, com si jo fos el comte Dràcula, em va manar que no em mogués ni un pam i que posés la documentació de cara. Els havia explicat que estava treballat –un eximent en la situació–, que havia estat en zones de guerra amb algun d’aquells documents, que érem a l’exterior i que guardàvem la distància de seguretat. Aquí va respondre amb sanya, «quin periodista! No sap que ahir van canviar la distància d’un metre i mig a dos?» Quan li vaig dir que em portava llibres de poesia, va posar cara de no entendre res. Vaig anar més enllà per dir-li que si li semblava, l’editor me’ls podia llençar com si fossin una pilota de bàsquet. Aquí va esclatar amb un imperatiu «lo voy a denunciar». L’altre policia no sabia ja com desaparèixer. «Faci el que hagi de fer», li vaig contestar. I sense constància que haguessin apuntat el meu número d’identitat, van encendre les motos i van marxar després d’exigir-nos que tornéssim a casa cadascú per un lloc. Quan vaig arribar a casa vaig trucar un regidor, res a veure amb Colau i Collboni, que em va dir que si m’arribava la multa li portés per anul·lar-la. Finalment, les van anul·lar totes.

Mentrestant, el meu amic editor havia canviat la cara cinquanta vegades. Va pensar que jo era un insolent, un gasiu, un simpàtic i que ell no volia problemes. Quan m’ho va explicar, li vaig objectar que ell feia avançar la societat perquè publicava poesia imprescindible i que valia més un dels versos que havia presentat de Mark Strand o Arun Kolatkar que tots nosaltres junts. Va tornar a casa convençut, però acollonit, poruc davant la mala llet de la policia, contra la que vaig tenir l’honor de lluitar violentament en la meva joventut, definitivament perduda. Avui m’arriba la notícia que un infart ha liquidat la vida de l’Aníbal. Les campanes de l’església de sant Jordi no toquen per la seva ànima, però els seus llibres, alineats uns al costat dels altres a la prestatgeria, el saluden com si fossin la guàrdia d’una policia celeste. Cristobo tenia aspecte de nen tot i la barba, i la seva bonhomia es feia encomanadissa. Em recordava Joan Tarrida quan treballava al Mall del carrer Muntaner i em recomanava les novetats de poesia, preciosament editades.

M’ha costat treure’m del cap l’Aníbal i he seguit alguns dels seus llibres com a recordatori, els plànols poètics de Peter Greenaway, els jardins de Robin Myers o els poemes xinesos del país mental. O Padget, sempre Padgett: «Reflexiona sobre l’oposat cada cop» o  «si pateixes i ningú et coneix, sempre queda la possibilitat que siguis horrible.» Horrible del tot us envio l’obituari d’un home bo, argentí del Clot.

David Castillo - Hanseligretel