Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Falangistes i bruixes bones en plena guerra civil
26/10/2026
A
l moll de l’os de 'Cosamala', l'esperada segona novel·la d'Alana S. Portero, hi ha un grapat de dones que es resisteixen a ser sotmeses al poble andalús de Guillena
No voldria de cap manera ficar-me a la pell de cap d’aquells autors o autores que triomfen amb el primer llibre publicat –no somnio pas a ressuscitar com a Carmen Laforet–, perquè les expectatives generades són tan altes que és molt difícil no fracassar. Tot i que l’èxit que l’escriptora Alana S. Portero (Madrid, 1978) va obtenir amb la seva primera novel·la, La mala costumbre, va ser més que justificat, ara la publicació de la segona, Cosamala, la posa en una tessitura complicada. Revalidarà l’autora el seu triomf o s’estimbarà?
Any 1937. Una columna feixista avança pels pobles sembrant el terror i la barbàrie. Arribats a un poble de la província de Sevilla, Guillena, un d’ells resulta ser un paisà que, quan el poble es va plantar davant del cop d’estat, no va ser afusellat pels pèls. Ara aquell home venjatiu torna amb pistola i una camisa blava que li va gran a les ordres de Ramón de Carranza, marquès de Soto Hermoso.
Cosamala està basada en una història real, la de la repressió que va patir aquell poble a inicis de la Guerra Civil i, en concret, del més que tràgic cas de les anomenades 17 roses de Guillena, detingudes, vexades i finalment afusellades per les forces falangistes, per després ser llançades a una fossa comuna. Una més de les moltes mostres de crueltat dels que venien a salvar la pàtria de l’amenaça roja, cosa que alguns aspiren a tornar a fer ara. El cas ha inspirat fins i tot un documental, Guillena 1937, dirigit per Mariano Agudo el 2013.
Resistir-se a la submissió
Al moll de l’os de la novel·la hi ha un grapat de dones que es resisteixen a ser sotmeses. Inclosa la Tórtola, una dona trans que quan la columna avança cap al poble dona el crit d’alerta: “La Tórtola avisa a todos, llama a puertas y ventanas, unos estaban ya esperando, otros dormían tranquilos; desde el norte, entrando por el camino de Castilblanco, la columna avanza y ya casi alcanza Guillena, para cuando consigue llegar a su casa, con barro hasta las rodillas, el pelo como una loca, la falda retorcida”. I els homes fugen del poble amb una mà davant i l’altra a darrere, cap allà on sigui que no els trobin. Quan reapareixen en el relat, ja no els queden forces: “Están famélicos, encorvados, a algunos la delgadez les otorga un nervio salvaje, un furor de carroñeros disputándose el último cadáver antes del invierno; a otros, solo los avisa día a día de que se están desvaneciendo en el aire”.
Però la gran contribució d’aquesta novel·la no són ells, sinó les dones valentes que, des de la sororitat, amb beuratges màgics i una resistència hercúlia, planten cara als invasors encapçalades per Trinidad la Camacha, que organitza ofrenes al món dels morts –l’inframon–, en un clar homenatge als milers i milers de cossos d’assassinats encara sense localitzar: “Qué pena que les quede tan poco tiempo, hubiera sido bonito envejecer juntas, amortajarse y enterrarse las unas a las otras hasta que la última tuviera a quien contarle el secreto del suelo”.
Alana S. Portero demostra ser una escriptora de raça i aprova amb nota en aquesta segona novel·la. A La mala costumbre va convèncer per la temàtica tractada —la transsexualitat—, però també per la seva llengua rica i suggestiva. A Cosamala, aquesta llengua està exagerada fins a esdevenir gairebé lorquiana i, de fet, trobem entreteixits versos del poeta granadí. L’aposta lingüística serveix bé a la trama, una història de bruixes i fantasmes lubrificada amb sensacions orgàniques i llàgrimes de sang. Tanmateix, embafa una mica, perquè vessa per les costures. Amb més contenció lingüística, el relat hauria rutllat millor, però l’univers creat per l'autora convenç.
Ma. Àngels Cabré - ARA
Artícles relacionats :
26/10/2026
No voldria de cap manera ficar-me a la pell de cap d’aquells autors o autores que triomfen amb el primer llibre publicat –no somnio pas a ressuscitar com a Carmen Laforet–, perquè les expectatives generades són tan altes que és molt difícil no fracassar. Tot i que l’èxit que l’escriptora Alana S. Portero (Madrid, 1978) va obtenir amb la seva primera novel·la, La mala costumbre, va ser més que justificat, ara la publicació de la segona, Cosamala, la posa en una tessitura complicada. Revalidarà l’autora el seu triomf o s’estimbarà?
Any 1937. Una columna feixista avança pels pobles sembrant el terror i la barbàrie. Arribats a un poble de la província de Sevilla, Guillena, un d’ells resulta ser un paisà que, quan el poble es va plantar davant del cop d’estat, no va ser afusellat pels pèls. Ara aquell home venjatiu torna amb pistola i una camisa blava que li va gran a les ordres de Ramón de Carranza, marquès de Soto Hermoso.
Cosamala està basada en una història real, la de la repressió que va patir aquell poble a inicis de la Guerra Civil i, en concret, del més que tràgic cas de les anomenades 17 roses de Guillena, detingudes, vexades i finalment afusellades per les forces falangistes, per després ser llançades a una fossa comuna. Una més de les moltes mostres de crueltat dels que venien a salvar la pàtria de l’amenaça roja, cosa que alguns aspiren a tornar a fer ara. El cas ha inspirat fins i tot un documental, Guillena 1937, dirigit per Mariano Agudo el 2013.
Resistir-se a la submissió
Al moll de l’os de la novel·la hi ha un grapat de dones que es resisteixen a ser sotmeses. Inclosa la Tórtola, una dona trans que quan la columna avança cap al poble dona el crit d’alerta: “La Tórtola avisa a todos, llama a puertas y ventanas, unos estaban ya esperando, otros dormían tranquilos; desde el norte, entrando por el camino de Castilblanco, la columna avanza y ya casi alcanza Guillena, para cuando consigue llegar a su casa, con barro hasta las rodillas, el pelo como una loca, la falda retorcida”. I els homes fugen del poble amb una mà davant i l’altra a darrere, cap allà on sigui que no els trobin. Quan reapareixen en el relat, ja no els queden forces: “Están famélicos, encorvados, a algunos la delgadez les otorga un nervio salvaje, un furor de carroñeros disputándose el último cadáver antes del invierno; a otros, solo los avisa día a día de que se están desvaneciendo en el aire”.
Però la gran contribució d’aquesta novel·la no són ells, sinó les dones valentes que, des de la sororitat, amb beuratges màgics i una resistència hercúlia, planten cara als invasors encapçalades per Trinidad la Camacha, que organitza ofrenes al món dels morts –l’inframon–, en un clar homenatge als milers i milers de cossos d’assassinats encara sense localitzar: “Qué pena que les quede tan poco tiempo, hubiera sido bonito envejecer juntas, amortajarse y enterrarse las unas a las otras hasta que la última tuviera a quien contarle el secreto del suelo”.
Alana S. Portero demostra ser una escriptora de raça i aprova amb nota en aquesta segona novel·la. A La mala costumbre va convèncer per la temàtica tractada —la transsexualitat—, però també per la seva llengua rica i suggestiva. A Cosamala, aquesta llengua està exagerada fins a esdevenir gairebé lorquiana i, de fet, trobem entreteixits versos del poeta granadí. L’aposta lingüística serveix bé a la trama, una història de bruixes i fantasmes lubrificada amb sensacions orgàniques i llàgrimes de sang. Tanmateix, embafa una mica, perquè vessa per les costures. Amb més contenció lingüística, el relat hauria rutllat millor, però l’univers creat per l'autora convenç.
Ma. Àngels Cabré - ARA
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
