HAZTE SOCIO
Català - Castellano
Mor l’escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa, fill de Folch i Torres. Autor de centenars de títols, va ser el guionista del Massagran de còmic i va dirigir la segona etapa de la revista ‘Patufet’
Noticia anterior
Noticia siguiente
Mor l’escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa, fill de Folch i Torres. Autor de centenars de títols, va ser el guionista del Massagran de còmic i va dirigir la segona etapa de la revista ‘Patufet’
ACEC  3/1/2019



S empre és fa difícil de desempallegar-se de la zona d’influència de l’ombra del pare. I més si aquest es diu Josep Maria Folch i Torres i un també ha sentit la crida de la literatura. Però el seu novè fill, Ramon Folch i Camarasa, ho va aconseguir sense que l’hagués d’injuriar. Fins i tot la va potenciar, portant el personatge Massagran del seu progenitor al còmic o dirigint la revista En Patufet a finals dels anys seixanta. Així doncs, va saber traçar el seu propi camí, amb més d’una cinquantena d’obres pròpies que li van valer un bon nombre de prestigiosos premis (des del Sant Jordi fins al Ramon Llull, passant pel Sant Joan o el Víctor Català), i un bon grapat de traduccions, fonamentals per a la construcció de la literatura en català: Huxley, Orwell, Hemingway, Nabokov… La seva ombra es va esvair ahir als 92 anys a l’hospital de Mollet del Vallès, on feia tres dies que estava ingressat, després de patir un ictus isquèmic.


Quan va néixer Ramon Folch i Camarasa, el 30 d’octubre del 1926, feia gairebé tres anys que el multitudinari moviment promogut pel seu pare, Pomells de Joventut, havia estat dissolt per la dictadura de Primo de Rivera. Quan en tenia dos, es va truncar la famosa Biblioteca Gentil, i quan en va complir 12, moria el primer En Patufet, tot creat pel seu progenitor. L’atzar va reblar les coincidències el 1951: quan ell mateix estrenava la seva primera comèdia per a nens, feia un any, dia per dia, que havia mort el seu pare, a qui, en la primera postguerra, acompanyava pels pobles on es representaven les seves obres. El virus literari el tenia inoculat de ben petit perquè recordava que amb vuit anys havia escrit el seu primer conte. “Suposo que l’exemple del meu pare em va influir, com el del meu germà Jordi”, subratllava, recordant al seu germà gran Jordi, de qui s’albirava una prometedora carrera, frustrada per una mort prematura.


Folch i Camarasa va començar estudiant Dret, però ja ajudava el seu pare en feines literàries, com també ho va fer en tasques editorials del mític Josep Janés, del qual va acceptar un lloc de treball quan va acabar la carrera, com a corrector i retocant traduccions, moltes desenes en castellà, que no va signar. Tot plegat no eren més que llavors de les quals va brollar el 1954 —el mateix any en què es va casar amb Montserrat Pons, amb qui va tenir sis fills— la seva primera novel·la, Camins de ciutat. Ja amb la segona, La maroma (1957), va recollir el premi Joanot Martorell, el primer d’un llarg currículum format pels principals guardons de les lletres catalanes: el Víctor Català de relats (La sala d’espera, 1961), el Sant Jordi (La visita, 1965, i potser la seva obra més representativa), el Ramon Llull (Estrictament confidencial, 1983) o el Sant Joan (Testa de vell en bronze, 1998).


Si el 1959 va començar la seva tan notable, per nombrosa i brillant, tasca de traducció al català (reconeguda amb la Creu de Sant Jordi el 1986 i amb l’honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona) de manera sistemàtica amb Diari, d’Anna Frank, no va ser per casualitat: l’experiència personal, el to realista i el substrat psicològic que destil·la aquesta contundent obra universal també van ser els senyals d’identitat de la seva pròpia producció, honesta, amb regust a compromís social i amb aquesta sensació, sempre difícil d’aconseguir, de trobar-se davant d’una escriptura fàcil, perquè és clara i directa, potser fruit de l’ensenyament de qui es va formar sota els darrers influxos del Noucentisme i de qui va llegir, amén del seu pare, l’obra de Josep Carner o la de Prudenci Bertrana; la resta d’autors catalans els trobava, deia, “usuaris d’un català molt artificiós”. Així es van anar desgranant, amb els anys, les seves versions d’Un món feliç, de Huxley; Homenatge a Catalunya, d’Orwell; Un adéu a les armes, de Hemingway, o Retorn a Brideshead, d’Evelyn Waugh. D’una llista extensa també es poden referenciar obres de Jack London, John Dos Passos, Patricia Highsmith, Jean-Paul Sartre o Carson McCullers.


Com gairebé sempre i gairebé tots, per mantenir-se va haver d’acabar buscant refugi en la seguretat d’una tasca paraliterària, que en el seu cas va ser una feina de traductor a Ginebra, entre el 1970 i el 1983, a l’Organització Mundial de la Salut. Quan va tornar, va caure el premi Llull i el repte de portar al còmic el món del personatge Massagran que el seu pare va crear el 1910. L’adaptació de la primera part de la novel·la Aventures extraordinàries d’en Massagran va arrencar una sèrie que, amb els seus guions i els dibuixos de Josep Maria Madorell, fins al 2002, va comptabilitzar 15 àlbums, que van arribar a saltar a la televisió, emesos per TV3.


La mort de Madorell el 2004 va truncar la sèrie, però no ho va fer el cultiu de Folch i Camarasa per la vida i l’obra del seu pare, que sempre va mantenir. Per retenir viu el seu record, entre el 1968 i el 1973, va acceptar la direcció de la segona etapa de Patufet (sense l’En), durant la qual va escriure una sèrie, Històries possibles, 120 textos en els quals va reflectir més clarament les seves conviccions, d'arrels catòliques i catalanistes, i bonhomia: “Mai m’he proposat fer circular valors. Els que es poden trobar en els meus escrits hi són perquè són meus i perquè no podria escriure sense que hi fossin”, assegurava. El 1968 va redactar Bon dia, pare, un retrat i uns records de Folch i Torres, i un dels tributs literaris més honestos que s’han fet a la figura del progenitor en les lletres catalanes. Quan es va instal·lar a Palau-solità i Plegamans, va dirigir la Fundació Folch i Torres i el seu Arxiu-Museu, al castell de la població.


Folch i Camarasa també va ser autor de teatre juvenil i de contes, i va entrar en un silenci que va trencar el 1991, com no podia ser d’una altra manera, amb un altre premi, el Pere Quart d’humor, un tret que el va caracteritzar. El llibre: Manual del perfecte escriptor mediocre. Era broma: si se l’hagués aplicat, hauria estat injust amb la seva ombra mateix.

 

 

Carles Geli
El País 3-1-2019

 




Artículos relacionados :

Noticia anterior
Noticia siguiente







Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat