Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Carles Duarte: «Sense tendresa, la vida és insuportable»
21/5/2025
C
arles Duarte i Montserrat és una de les figures culturals més destacades del nostre país. Poeta, lingüista, traductor i gestor cultural, compta amb una extensa trajectòria vinculada a la llengua, la literatura i la promoció de la cultura
Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) és una de les figures culturals més destacades del nostre país. Poeta, lingüista, traductor i gestor cultural, compta amb una extensa trajectòria vinculada a la llengua, la literatura i la promoció de la cultura. La seva obra poètica, que inclou més de quaranta obres, harmonitza natura, pensament, cosmos i espiritualitat. Ha col·laborat amb figures cabdals de la cultura catalana com Joan Coromines, i ha estat al capdavant d’institucions com la Fundació Carulla o el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). És Cavaller de les Arts i les Lletres de la República Francesa, i la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l’any 2007. Pouem, avui, en el cor de la seva poesia, la passió pel llenguatge, el compromís amb la llengua i el valor de la defensa de la cultura en temps convulsos.
Vostè ha desenvolupat la seva tasca intel·lectual en diversos fronts. Però, si n’haguéssim de destacar dos de preeminents, aquests serien el de poeta i el de lingüista. Comencem pel primer: per què la poesia i no altres gèneres?
Em sento més còmode en el territori de la concisió, de l’emoció i del pensament abstracte.
Una de les característiques de la seva poesia (un dels trets que la fa molt singular en el context català) és la seva atenció al que en podríem dir els assumptes de l’univers. Parli’ns una mica d’aquest vessant.
Em sembla indispensable, per tenir una comprensió completa de la naturalesa i el sentit de la nostra existència, mirar més enllà de nosaltres mateixos i qüestionar-nos l’origen de la vida i del nostre planeta; examinar quina és la dimensió real del nostre món ínfim en el marc d’aquest univers gegantí que s’expandeix. L’univers ens dona una lliçó d’humilitat: la nostra existència —que considerem tan rellevant—, situada en el context d’aquesta immensitat, no és més que un gra de sorra. Analitzar, comprendre i estudiar l’univers aporta, per a mi, elements de lucidesa a l’hora de prendre consciència de qui som, i il·lumina la nostra capacitat d’interpretar el present, perquè el situa en la seva dimensió més autèntica. A més, l’univers és extraordinàriament bell, el seu component de fascinació és innegable: ens dona imatges que, des del punt de vista de l’emoció que produeixen, són inoblidables.
Per altra banda, encara hi ha una altra qüestió: nosaltres som, en el fons, extraterrestres. A l’origen de l’univers hi trobem hidrogen, heli, oxigen, components molt elementals. Els humans tenim un cos adaptat a la naturalesa de la terra (respirem oxigen, el nostre pes dialoga amb la gravetat del planeta), però és fet, en realitat, de components que són fruit de la mort d’estrelles, components que només es van arribar a produir amb la mort prèvia d’estels. A més, el nostre cos té un component d’aigua importantíssim, i l’aigua del nostre planeta també és extraterrestre: en el procés de formació de la Terra, les temperatures i condicions eren incompatibles amb l’existència de l’aigua. Són els cometes els que han dut el gruix de l’aigua que existeix, i nosaltres en venim.
Mira si en surten, de coses, quan penses en l’univers! És per això que té tanta importància en la meva obra literària.
L’atenció a la immensitat de l’univers enllaça amb el fet que, en la seva poesia, és poc present el jo, almenys el jo entès romànticament.
La meva poesia no està centrada en el jo. M’interessa el diàleg amb els nostres fonaments culturals, amb els artistes. Em sembla poc atractiu, des del punt de vista de la construcció d’una obra literària consistent, posar el focus en la pròpia biografia, en el propi itinerari vital. Això no vol dir que en determinats moments no hi hagi l’emergència d’un jo radicalment commogut que s’expressa intensament.
M’interessa molt la filosofia presocràtica. I vostè, justament, en els seus versos, reflexiona sovint sobre els quatre elements i sobre la seva transcendència simbòlica. Com és, això?
El món presocràtic m’ha interessat sempre, i l’he llegit amb molt d’interès. Els presocràtics formen part de la meva família de pensament i de les meves reflexions. Ara bé, no només em relaciono amb aquestes arrels més antigues del pensament mediterrani, sinó que també miro d’acostar-me a altres realitats culturals més llunyanes. Aquestes figures i les reflexions que ens aporten són, per a mi, un nodriment indispensable, i que m’ajuda a retrobar-me a mi mateix.
La mort, la passió, el desig… solen ser valors que la poesia universal ha aprofundit amb escreix: el de la tendresa, però, no ho sol ser tant, i, en canvi, és recurrent en la seva poesia. D’on neix la voluntat d’abordar la tendresa poèticament?
La tendresa és un concepte que, en determinades literatures —com la francesa—, no agrada gaire. Hi ha temes i aproximacions al fet literari que fan una mica d’angúnia (com aquest, o el de la religió). Però si la nostra vida té algun valor, és, sobretot, en la mesura que la compartim amb altres. Compartir vol dir sentir tendresa cap a les persones que tens a prop, i sentir-te íntimament acompanyat. Altrament, això de viure perd el gruix, el nervi. Tancar-te dins de tu mateix, recloure’t en un pensament egòtic, és profundament amargant. Sense tendresa, la vida és insuportable. Per tant, a la meva poesia, la tendresa és essencial, i la reivindico sense cap mena d’escrúpol: expressar tendresa és humanitzar-nos.
Això lliga amb el compromís (ètic, cívic, polític), que constitueix un element basal no només de la seva poesia sinó també d’altres facetes de la seva vida i de la seva tasca intel·lectual. Sembla que vostè no concebi estètica sense ètica…
La vida individual, tancada en ella mateixa, perd força i sentit. Viure comporta una responsabilitat envers els altres. Em preocupa que, avui, la gent s’impliqui poc en projectes col·lectius, que se senti poc compromesa en el que és global. A mi em sembla que això ens envileix, perquè el que dignifica l’existència és construir amb altres i sentir-se corresponsable. Jo em sento compromès en aquest jo col·lectiu, i em sembla indispensable: sense la visió integral de l’humà com a ésser social, podem convertir la vida en una experiència autodestructiva. Els estudiosos de la més remota antiguitat ja ens expliquen el primer exponent d’humanització, de civilització: quan una persona es va trencar la cama i va poder continuar vivint gràcies a algú que en va tenir cura. La nostra vida té sentit i esdevé humana en la mesura que ens ocupem dels altres i del que és col·lectiu, del que va més enllà de l’ambició estrictament personal.
En aquesta mateixa línia, pel que fa a la seva dimensió mes política (vostè va ser secretari general de la Presidència amb el president Pujol, ha presidit el CoNCA, ha dirigit la Fundació Carulla), molta gent destaca la seva capacitat de consens. En la línia, per esmentar-ne un altre cas, del conseller de cultura Joan Rigol. ¿És un encert propi o un demèrit del país, que no compta amb tantes personalitats de consens?
Nosaltres som un país de dimensions limitades (geogràficament i demogràficament). En la nostra societat, de vegades hi ha massa tendència al sectarisme, a construir trinxeres dels uns contra els altres i a intentar evitar que els altres penetrin el teu propi cau, l’espai que t’has construït i en el qual et reconeixes. Al nostre país hi ha hagut molta gent que ha tingut vocació de transversalitat, de construir ponts entre persones diferents, sense veure com un enemic aquell que pensa de manera diferent, sinó, més aviat, com una persona de la qual també pots aprendre i col·laborar (en Joan Rigol n’és un exemple). Ara bé, a mi em sembla que la història política del nostre país és una història apassionant, però que té mancances des d’aquesta perspectiva. Jo em trobo molt còmode amb gent que pensa de manera diferent a mi (evidentment, dins d’uns límits: la violència o l’odi no són territoris practicables). Avui, el territori de consens i entesa és especialment necessari. Necessitem l’esperit europeu de civilització: un món de mirada compartida, de pensament profund, de respecte autèntic cap a la realitat diferent. Tot això genera un espai en què em puc trobar molt còmode amb gent que no pensi exactament el mateix que jo.
Tornant a la poesia, la religió (les religions) és, també, un afer que la seva lírica aborda contínuament. Per a algú que no hagi llegit els seus versos, quina és la visió que dona sobre el fet religiós?
Si bé hi ha alguns textos que tenen una projecció més propera a figures amb una dimensió estrictament religiosa, la meva poesia té un interès general per l’espiritualitat. Sense l’espiritualitat, embrutim, bestialitzem l’humà: el convertim en un personatge que ha d’anar amb una arma a la mà a apropiar-se del que té l’altre, a competir per l’aigua, pel menjar, pel poder, pel diner. L’espiritualitat m’importa i m’estimula literàriament en la mesura que enalteix la vida i la dignifica, que controla una mirada excessivament androcèntrica, que diu que la vida no és només un territori de materialitat.
Vostè sempre ha promogut la col·laboració entre disciplines artístiques: un dels diversos artistes amb els quals ha col·laborat és el seu fill fotògraf, Gerard Duarte i Cócera (als tres volums Fragments de llum). També s’han musicat alguns dels seus poemes. L’abril passat ha publicat El passat es destrena (Onix Editor), un llibre a tres mans, amb haikús i tankes seus i de la poeta Anna Rispau i Falgàs, i pintures d’Antonio Hervás Amezcua. Parli’ns del diàleg interartístic que ha promogut en alguns dels seus textos.
Això lliga amb el que hem dit fins ara. A mi, convertir-me en centre de l’obra literària no em sembla gaire inspirador. El diàleg amb artistes em permet fer créixer la meva literatura, fer-la respirar més a fons, atènyer fites més altes. A banda dels que menciones, he col·laborat amb molts altres artistes, la qual cosa m’ha servit per sortir de la meva pròpia closca, assajar nous camins i aprendre i enriquir-me sempre. No tinc cap dubte que tot aquest diàleg il·lumina no només el present de la meva obra literària, sinó que cisella horitzons, assenyala fites més enllà de mi mateix. Se’m fa molt difícil entendre la literatura sense incorporar aquesta dimensió. També he col·laborat amb músics de diversos països: aquesta experiència és, per a mi, molt eixampladora: t’ajuda a bategar amb més força, a sentir-te més intensament escriptor, més unit a l’altre a l’hora de fer camí. Els artistes vesteixen l’obra literària amb noves pells, i t’empenyen a eixamplar les esquerdes que et permeten fer una obra amb més sentit, que vagi més enllà del que la teva i pròpia i limitada condició, inicialment, et podria permetre.
Parlem del seu vessant com a lingüista: essent molt jove va col•laborar amb Joan Coromines (també ho ha fet amb Antoni Maria Badia i Margarit) Recordi’ns aquesta experiència fundacional.
Vaig treballar amb Coromines durant deu anys, entre 1979 i 1989. En aquell moment, jo era estudiant a la Universitat de Barcelona, i un dirigent d’estudiants compromès amb la defensa de la llengua. Eren els primers anys després de la mort de Franco. En aquest context, vaig donar suport a Badia i Margarit quan es va presentar com a rector de la universitat (va ser el primer rector pròpiament democràtic). Badia i Margarit em va incorporar al seu equip, i vam impulsar els cursos de català a la universitat, una comissió sociolingüística, etc. A partir d’aquest moment, el professor Badia i jo vam fer, conjuntament, un primer llibre titulat Formulari administratiu aplicat a la universitat: l’objectiu era incorporar el català a l’ús de l’administració universitària (en un moment, abans de la constitució, que el català encara no era oficial). L’editorial Curial Edicions Catalanes (amb Max Cahner) va publicar el llibre: era la mateixa editorial que havia convençut Coromines d’editar el seu diccionari etimològic. Per a aquella tasca titànica, Coromines necessitava un col·laborador, i Max Cahner, l’editor, em va proposar a mi. Vaig anar a veure Coromines una mica cohibit, perquè era una figura mítica (el gran savi que havia fet carrera fora de Catalunya). Aquells deu anys van ser apassionants, i molt tensos: Coromines se sentia molt gran, i havia de fer una feinada immensa, de deu volums. Vaig tenir la sort que, en aquell moment, Max Cahner era conseller de cultura. Després de treballar amb Badia em vaig incorporar a la Generalitat, i Cahner em va fer facilitar la compatibilització entre la meva feina a la universitat i el treball diari amb Coromines (que fèiem o bé a Barcelona, o bé a casa seva a Pineda). Coromines era un home d’una saviesa aclaparadora, i vaig aprendre moltíssim en molts aspectes. En primer lloc, des del punt de vista estrictament filològic, ja que t’obria constantment possibilitats d’aprenentatge (la primera conversa que vam tenir va ser sobre el persa!). Per altra banda, des del punt de vista humà: jo tenia vint anys quan vam començar a col·laborar, i pensava que no acabaríem mai aquella obra ingent. Ara bé, vaig aprendre que, si feia les hores que havia de fer cada dia i treballava sistemàticament, allò s’acabava! Treballar amb Coromines em va aportar una disciplina, una autoexigència, un rigor, que van permetre fer possible allò que semblava realment inabastable, i això m’ha ajudat en molts aspectes.
Vostè es poliglot, però la seva llengua de creació i investigació és el català. Fins a quin punt el fa patir la llengua?
La llengua em preocupa molt. En el meu cas, el coneixement de la llengua té una dimensió històrica que em fa entendre amb nitidesa el conjunt de la trajectòria de la comunitat humana que parlem el català. Tinc molta consciència del que, al llarg dels segles, va permetre que la llengua es configurés, i el que l’ha anat modelant amb diàleg permanent amb les generacions, el paisatge, la pròpia història, l’anhel de ser… Tot això és un tresor preciós. Per tant, per part meva, hi ha una reverència cap a la llengua. Això fa que la meva vinculació amb el català no hagi estat mai merament instrumental: m’hi identifico profundament. La situació actual de la llengua és una situació de transformació. No hi ha cap idioma que no evolucioni: quan parlem del llatí, en parlem com si tota la vida s’hagués pronunciat i escrit de la mateixa manera, i no és pas cert: cap llengua és immutable, i n’hem de ser conscients. Hi ha factors demogràfics, factors que tenen a veure amb la tecnologia, amb les noves formes d’interacció… que qüestionen les potencialitats de futur del català. Ara bé, jo no soc gens pessimista: actualment treballo com a director d’un centre educatiu. Veig com es forma la gent jove, com viuen la llengua. Evidentment, hi ha contacte amb molts idiomes i cultures, i per això és molt important contribuir al fet que els joves prenguin consciència de què és una llengua, i del vincle que ens ofereix amb una successió de generacions, de la manera com ens arrela en un espai físic i mental. És responsabilitat nostra transmetre-ho a les generacions que es formen. Repeteixo, no soc pessimista: he viscut èpoques molt més adverses en què el català tenia dificultats gravíssimes per poder expressar-se. Reforçar aquest vincle entre les generacions més joves i la llengua em preocupa, però no ho visc amb angoixa, sinó amb esperança i amb compromís.
Parli’ns de la seva relació amb l’Alguer.
La meva relació amb l’Alguer comença des d’un punt de vista intel·lectual. Quan em vaig incorporar a la Direcció General de Política Lingüística, una de les primeres activitats que se’m va encomanar va ser organitzar unes jornades universitàries a l’Alguer (l’any 1989). Això va ser importantíssim: en aquelles jornades vam portar el doctor Badia i altres lingüistes, arquitectes, músics, enòlegs… vam fer una aposta per establir un vincle molt fort amb la ciutat. De fet, a l’Alguer hi ha una oficina de la Generalitat. A partir d’aleshores, jo hi he tingut molta relació: hi vaig sovint, també hi he fet classes a la Universitat. He intentat ajudar en el que he pogut, i sempre m’hi he sentit molt estimat: m’han donat premis com la Rosa Vermella. Cada vegada que arribo a l’Alguer, m’emociono. Em sento molt vinculat a aquell món, des del punt de vista cultural. És una realitat fràgil i complexa, però formidable: hi tinc alguns dels meus millors amics, com el pastor d’ovelles Antoni Martinelli. Per a mi, l’Alguer és una part important del país, i cal tenir-lo ben present a l’hora d’explicar-nos. Aquest fet també és present en la meva obra literària.
També té un vessant com a traductor. La conversa dels ocells. Les set valls (Tres Portals, 2025) és la seva última traducció de poesia. Com ha treballat per transmetre la veu poètica i visionària de Farid ud-Din Attar en català, mantenint-ne la força lírica i el profund sentit místic en català?
En el cas de Farid ud-Din Attar, hi ha un retrobament amb dues de les meves arrels. La primera: Coromines, que em va introduir al món del persa. L’altra: Jorge Luís Borges, un dels autors que m’han interessat més. Per a Borges, La conversa dels ocells és un dels llibres clau de la història de la literatura. En francès diuen que “On revient toujours à nos premiers amours”. En aquest llibre, en efecte, hi ha un retorn a Coromines i a Jorge Luís Borges. Pel que fa a la traducció, el que he intentat és, primer de tot, entendre’l bé: tenir molt a prop l’edició més recent en persa, i també literatura filològica sobre la cultura persa. Per altra banda, he tingut molt presents els qui millor han treballat aquest autor, i les diverses traduccions. El món del nord de Pèrsia, el d’Avicenna, el que Ramon Llull reflecteix en un dels seus llibres, és ple d’aspectes que són, des del meu punt de vista, apassionants. Volia entendre el sincretisme, l’islamisme no intransigent (on hi ha homosexualitat, consum d’alcohol). I volia mantenir la poeticitat autèntica del llibre original sense convertir el text en un artefacte atrapat en una formalitat que el convertís en un element poc accessible per a un lector d’avui. No volia fer un exercici d’autocomplaença: m’interessava que la traducció respongués a l’essència del text original, i que sigui llegit.
Actualment estic fent dues traduccions del japonès, d’autors dels segles XIII i XIV (també m’he interessat molt per la literatura del Japó). Es tracta de dos llibres de monjos que marxen de Kyoto i que, reclosos en una ermita, reflexionen sobre el sentit de la vida. Fixa’t: un d’ells, Hojoki, diu: “No s’atura mai el riu. L’aigua hi flueix incessant, i mai no hi roman la mateixa d’abans”. Això és el Panta rei d’Heràclit! I som ben lluny de Grècia, en un món cultural absolutament diferent. A mi m’interessa aquesta dimensió intercultural, i també la dimensió d’espiritualitat, de dignificació de la pròpia existència. Els llibres de Farid ud-Din Attar i els dels japonesos que menciono són textos diferents, però tenen en comú aquesta espiritualitat que tant m’interessa.
Cesca Castellví Llavina- nuvol
Foto Marina Miguel Pavia
Artículos relacionados :
21/5/2025
Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) és una de les figures culturals més destacades del nostre país. Poeta, lingüista, traductor i gestor cultural, compta amb una extensa trajectòria vinculada a la llengua, la literatura i la promoció de la cultura. La seva obra poètica, que inclou més de quaranta obres, harmonitza natura, pensament, cosmos i espiritualitat. Ha col·laborat amb figures cabdals de la cultura catalana com Joan Coromines, i ha estat al capdavant d’institucions com la Fundació Carulla o el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). És Cavaller de les Arts i les Lletres de la República Francesa, i la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l’any 2007. Pouem, avui, en el cor de la seva poesia, la passió pel llenguatge, el compromís amb la llengua i el valor de la defensa de la cultura en temps convulsos.
Vostè ha desenvolupat la seva tasca intel·lectual en diversos fronts. Però, si n’haguéssim de destacar dos de preeminents, aquests serien el de poeta i el de lingüista. Comencem pel primer: per què la poesia i no altres gèneres?
Em sento més còmode en el territori de la concisió, de l’emoció i del pensament abstracte.
Una de les característiques de la seva poesia (un dels trets que la fa molt singular en el context català) és la seva atenció al que en podríem dir els assumptes de l’univers. Parli’ns una mica d’aquest vessant.
Em sembla indispensable, per tenir una comprensió completa de la naturalesa i el sentit de la nostra existència, mirar més enllà de nosaltres mateixos i qüestionar-nos l’origen de la vida i del nostre planeta; examinar quina és la dimensió real del nostre món ínfim en el marc d’aquest univers gegantí que s’expandeix. L’univers ens dona una lliçó d’humilitat: la nostra existència —que considerem tan rellevant—, situada en el context d’aquesta immensitat, no és més que un gra de sorra. Analitzar, comprendre i estudiar l’univers aporta, per a mi, elements de lucidesa a l’hora de prendre consciència de qui som, i il·lumina la nostra capacitat d’interpretar el present, perquè el situa en la seva dimensió més autèntica. A més, l’univers és extraordinàriament bell, el seu component de fascinació és innegable: ens dona imatges que, des del punt de vista de l’emoció que produeixen, són inoblidables.
Per altra banda, encara hi ha una altra qüestió: nosaltres som, en el fons, extraterrestres. A l’origen de l’univers hi trobem hidrogen, heli, oxigen, components molt elementals. Els humans tenim un cos adaptat a la naturalesa de la terra (respirem oxigen, el nostre pes dialoga amb la gravetat del planeta), però és fet, en realitat, de components que són fruit de la mort d’estrelles, components que només es van arribar a produir amb la mort prèvia d’estels. A més, el nostre cos té un component d’aigua importantíssim, i l’aigua del nostre planeta també és extraterrestre: en el procés de formació de la Terra, les temperatures i condicions eren incompatibles amb l’existència de l’aigua. Són els cometes els que han dut el gruix de l’aigua que existeix, i nosaltres en venim.
Mira si en surten, de coses, quan penses en l’univers! És per això que té tanta importància en la meva obra literària.
L’atenció a la immensitat de l’univers enllaça amb el fet que, en la seva poesia, és poc present el jo, almenys el jo entès romànticament.
La meva poesia no està centrada en el jo. M’interessa el diàleg amb els nostres fonaments culturals, amb els artistes. Em sembla poc atractiu, des del punt de vista de la construcció d’una obra literària consistent, posar el focus en la pròpia biografia, en el propi itinerari vital. Això no vol dir que en determinats moments no hi hagi l’emergència d’un jo radicalment commogut que s’expressa intensament.
M’interessa molt la filosofia presocràtica. I vostè, justament, en els seus versos, reflexiona sovint sobre els quatre elements i sobre la seva transcendència simbòlica. Com és, això?
El món presocràtic m’ha interessat sempre, i l’he llegit amb molt d’interès. Els presocràtics formen part de la meva família de pensament i de les meves reflexions. Ara bé, no només em relaciono amb aquestes arrels més antigues del pensament mediterrani, sinó que també miro d’acostar-me a altres realitats culturals més llunyanes. Aquestes figures i les reflexions que ens aporten són, per a mi, un nodriment indispensable, i que m’ajuda a retrobar-me a mi mateix.
La mort, la passió, el desig… solen ser valors que la poesia universal ha aprofundit amb escreix: el de la tendresa, però, no ho sol ser tant, i, en canvi, és recurrent en la seva poesia. D’on neix la voluntat d’abordar la tendresa poèticament?
La tendresa és un concepte que, en determinades literatures —com la francesa—, no agrada gaire. Hi ha temes i aproximacions al fet literari que fan una mica d’angúnia (com aquest, o el de la religió). Però si la nostra vida té algun valor, és, sobretot, en la mesura que la compartim amb altres. Compartir vol dir sentir tendresa cap a les persones que tens a prop, i sentir-te íntimament acompanyat. Altrament, això de viure perd el gruix, el nervi. Tancar-te dins de tu mateix, recloure’t en un pensament egòtic, és profundament amargant. Sense tendresa, la vida és insuportable. Per tant, a la meva poesia, la tendresa és essencial, i la reivindico sense cap mena d’escrúpol: expressar tendresa és humanitzar-nos.
Això lliga amb el compromís (ètic, cívic, polític), que constitueix un element basal no només de la seva poesia sinó també d’altres facetes de la seva vida i de la seva tasca intel·lectual. Sembla que vostè no concebi estètica sense ètica…
La vida individual, tancada en ella mateixa, perd força i sentit. Viure comporta una responsabilitat envers els altres. Em preocupa que, avui, la gent s’impliqui poc en projectes col·lectius, que se senti poc compromesa en el que és global. A mi em sembla que això ens envileix, perquè el que dignifica l’existència és construir amb altres i sentir-se corresponsable. Jo em sento compromès en aquest jo col·lectiu, i em sembla indispensable: sense la visió integral de l’humà com a ésser social, podem convertir la vida en una experiència autodestructiva. Els estudiosos de la més remota antiguitat ja ens expliquen el primer exponent d’humanització, de civilització: quan una persona es va trencar la cama i va poder continuar vivint gràcies a algú que en va tenir cura. La nostra vida té sentit i esdevé humana en la mesura que ens ocupem dels altres i del que és col·lectiu, del que va més enllà de l’ambició estrictament personal.
En aquesta mateixa línia, pel que fa a la seva dimensió mes política (vostè va ser secretari general de la Presidència amb el president Pujol, ha presidit el CoNCA, ha dirigit la Fundació Carulla), molta gent destaca la seva capacitat de consens. En la línia, per esmentar-ne un altre cas, del conseller de cultura Joan Rigol. ¿És un encert propi o un demèrit del país, que no compta amb tantes personalitats de consens?
Nosaltres som un país de dimensions limitades (geogràficament i demogràficament). En la nostra societat, de vegades hi ha massa tendència al sectarisme, a construir trinxeres dels uns contra els altres i a intentar evitar que els altres penetrin el teu propi cau, l’espai que t’has construït i en el qual et reconeixes. Al nostre país hi ha hagut molta gent que ha tingut vocació de transversalitat, de construir ponts entre persones diferents, sense veure com un enemic aquell que pensa de manera diferent, sinó, més aviat, com una persona de la qual també pots aprendre i col·laborar (en Joan Rigol n’és un exemple). Ara bé, a mi em sembla que la història política del nostre país és una història apassionant, però que té mancances des d’aquesta perspectiva. Jo em trobo molt còmode amb gent que pensa de manera diferent a mi (evidentment, dins d’uns límits: la violència o l’odi no són territoris practicables). Avui, el territori de consens i entesa és especialment necessari. Necessitem l’esperit europeu de civilització: un món de mirada compartida, de pensament profund, de respecte autèntic cap a la realitat diferent. Tot això genera un espai en què em puc trobar molt còmode amb gent que no pensi exactament el mateix que jo.
Tornant a la poesia, la religió (les religions) és, també, un afer que la seva lírica aborda contínuament. Per a algú que no hagi llegit els seus versos, quina és la visió que dona sobre el fet religiós?
Si bé hi ha alguns textos que tenen una projecció més propera a figures amb una dimensió estrictament religiosa, la meva poesia té un interès general per l’espiritualitat. Sense l’espiritualitat, embrutim, bestialitzem l’humà: el convertim en un personatge que ha d’anar amb una arma a la mà a apropiar-se del que té l’altre, a competir per l’aigua, pel menjar, pel poder, pel diner. L’espiritualitat m’importa i m’estimula literàriament en la mesura que enalteix la vida i la dignifica, que controla una mirada excessivament androcèntrica, que diu que la vida no és només un territori de materialitat.
Vostè sempre ha promogut la col·laboració entre disciplines artístiques: un dels diversos artistes amb els quals ha col·laborat és el seu fill fotògraf, Gerard Duarte i Cócera (als tres volums Fragments de llum). També s’han musicat alguns dels seus poemes. L’abril passat ha publicat El passat es destrena (Onix Editor), un llibre a tres mans, amb haikús i tankes seus i de la poeta Anna Rispau i Falgàs, i pintures d’Antonio Hervás Amezcua. Parli’ns del diàleg interartístic que ha promogut en alguns dels seus textos.
Això lliga amb el que hem dit fins ara. A mi, convertir-me en centre de l’obra literària no em sembla gaire inspirador. El diàleg amb artistes em permet fer créixer la meva literatura, fer-la respirar més a fons, atènyer fites més altes. A banda dels que menciones, he col·laborat amb molts altres artistes, la qual cosa m’ha servit per sortir de la meva pròpia closca, assajar nous camins i aprendre i enriquir-me sempre. No tinc cap dubte que tot aquest diàleg il·lumina no només el present de la meva obra literària, sinó que cisella horitzons, assenyala fites més enllà de mi mateix. Se’m fa molt difícil entendre la literatura sense incorporar aquesta dimensió. També he col·laborat amb músics de diversos països: aquesta experiència és, per a mi, molt eixampladora: t’ajuda a bategar amb més força, a sentir-te més intensament escriptor, més unit a l’altre a l’hora de fer camí. Els artistes vesteixen l’obra literària amb noves pells, i t’empenyen a eixamplar les esquerdes que et permeten fer una obra amb més sentit, que vagi més enllà del que la teva i pròpia i limitada condició, inicialment, et podria permetre.
Parlem del seu vessant com a lingüista: essent molt jove va col•laborar amb Joan Coromines (també ho ha fet amb Antoni Maria Badia i Margarit) Recordi’ns aquesta experiència fundacional.
Vaig treballar amb Coromines durant deu anys, entre 1979 i 1989. En aquell moment, jo era estudiant a la Universitat de Barcelona, i un dirigent d’estudiants compromès amb la defensa de la llengua. Eren els primers anys després de la mort de Franco. En aquest context, vaig donar suport a Badia i Margarit quan es va presentar com a rector de la universitat (va ser el primer rector pròpiament democràtic). Badia i Margarit em va incorporar al seu equip, i vam impulsar els cursos de català a la universitat, una comissió sociolingüística, etc. A partir d’aquest moment, el professor Badia i jo vam fer, conjuntament, un primer llibre titulat Formulari administratiu aplicat a la universitat: l’objectiu era incorporar el català a l’ús de l’administració universitària (en un moment, abans de la constitució, que el català encara no era oficial). L’editorial Curial Edicions Catalanes (amb Max Cahner) va publicar el llibre: era la mateixa editorial que havia convençut Coromines d’editar el seu diccionari etimològic. Per a aquella tasca titànica, Coromines necessitava un col·laborador, i Max Cahner, l’editor, em va proposar a mi. Vaig anar a veure Coromines una mica cohibit, perquè era una figura mítica (el gran savi que havia fet carrera fora de Catalunya). Aquells deu anys van ser apassionants, i molt tensos: Coromines se sentia molt gran, i havia de fer una feinada immensa, de deu volums. Vaig tenir la sort que, en aquell moment, Max Cahner era conseller de cultura. Després de treballar amb Badia em vaig incorporar a la Generalitat, i Cahner em va fer facilitar la compatibilització entre la meva feina a la universitat i el treball diari amb Coromines (que fèiem o bé a Barcelona, o bé a casa seva a Pineda). Coromines era un home d’una saviesa aclaparadora, i vaig aprendre moltíssim en molts aspectes. En primer lloc, des del punt de vista estrictament filològic, ja que t’obria constantment possibilitats d’aprenentatge (la primera conversa que vam tenir va ser sobre el persa!). Per altra banda, des del punt de vista humà: jo tenia vint anys quan vam començar a col·laborar, i pensava que no acabaríem mai aquella obra ingent. Ara bé, vaig aprendre que, si feia les hores que havia de fer cada dia i treballava sistemàticament, allò s’acabava! Treballar amb Coromines em va aportar una disciplina, una autoexigència, un rigor, que van permetre fer possible allò que semblava realment inabastable, i això m’ha ajudat en molts aspectes.
Vostè es poliglot, però la seva llengua de creació i investigació és el català. Fins a quin punt el fa patir la llengua?
La llengua em preocupa molt. En el meu cas, el coneixement de la llengua té una dimensió històrica que em fa entendre amb nitidesa el conjunt de la trajectòria de la comunitat humana que parlem el català. Tinc molta consciència del que, al llarg dels segles, va permetre que la llengua es configurés, i el que l’ha anat modelant amb diàleg permanent amb les generacions, el paisatge, la pròpia història, l’anhel de ser… Tot això és un tresor preciós. Per tant, per part meva, hi ha una reverència cap a la llengua. Això fa que la meva vinculació amb el català no hagi estat mai merament instrumental: m’hi identifico profundament. La situació actual de la llengua és una situació de transformació. No hi ha cap idioma que no evolucioni: quan parlem del llatí, en parlem com si tota la vida s’hagués pronunciat i escrit de la mateixa manera, i no és pas cert: cap llengua és immutable, i n’hem de ser conscients. Hi ha factors demogràfics, factors que tenen a veure amb la tecnologia, amb les noves formes d’interacció… que qüestionen les potencialitats de futur del català. Ara bé, jo no soc gens pessimista: actualment treballo com a director d’un centre educatiu. Veig com es forma la gent jove, com viuen la llengua. Evidentment, hi ha contacte amb molts idiomes i cultures, i per això és molt important contribuir al fet que els joves prenguin consciència de què és una llengua, i del vincle que ens ofereix amb una successió de generacions, de la manera com ens arrela en un espai físic i mental. És responsabilitat nostra transmetre-ho a les generacions que es formen. Repeteixo, no soc pessimista: he viscut èpoques molt més adverses en què el català tenia dificultats gravíssimes per poder expressar-se. Reforçar aquest vincle entre les generacions més joves i la llengua em preocupa, però no ho visc amb angoixa, sinó amb esperança i amb compromís.
Parli’ns de la seva relació amb l’Alguer.
La meva relació amb l’Alguer comença des d’un punt de vista intel·lectual. Quan em vaig incorporar a la Direcció General de Política Lingüística, una de les primeres activitats que se’m va encomanar va ser organitzar unes jornades universitàries a l’Alguer (l’any 1989). Això va ser importantíssim: en aquelles jornades vam portar el doctor Badia i altres lingüistes, arquitectes, músics, enòlegs… vam fer una aposta per establir un vincle molt fort amb la ciutat. De fet, a l’Alguer hi ha una oficina de la Generalitat. A partir d’aleshores, jo hi he tingut molta relació: hi vaig sovint, també hi he fet classes a la Universitat. He intentat ajudar en el que he pogut, i sempre m’hi he sentit molt estimat: m’han donat premis com la Rosa Vermella. Cada vegada que arribo a l’Alguer, m’emociono. Em sento molt vinculat a aquell món, des del punt de vista cultural. És una realitat fràgil i complexa, però formidable: hi tinc alguns dels meus millors amics, com el pastor d’ovelles Antoni Martinelli. Per a mi, l’Alguer és una part important del país, i cal tenir-lo ben present a l’hora d’explicar-nos. Aquest fet també és present en la meva obra literària.
També té un vessant com a traductor. La conversa dels ocells. Les set valls (Tres Portals, 2025) és la seva última traducció de poesia. Com ha treballat per transmetre la veu poètica i visionària de Farid ud-Din Attar en català, mantenint-ne la força lírica i el profund sentit místic en català?
En el cas de Farid ud-Din Attar, hi ha un retrobament amb dues de les meves arrels. La primera: Coromines, que em va introduir al món del persa. L’altra: Jorge Luís Borges, un dels autors que m’han interessat més. Per a Borges, La conversa dels ocells és un dels llibres clau de la història de la literatura. En francès diuen que “On revient toujours à nos premiers amours”. En aquest llibre, en efecte, hi ha un retorn a Coromines i a Jorge Luís Borges. Pel que fa a la traducció, el que he intentat és, primer de tot, entendre’l bé: tenir molt a prop l’edició més recent en persa, i també literatura filològica sobre la cultura persa. Per altra banda, he tingut molt presents els qui millor han treballat aquest autor, i les diverses traduccions. El món del nord de Pèrsia, el d’Avicenna, el que Ramon Llull reflecteix en un dels seus llibres, és ple d’aspectes que són, des del meu punt de vista, apassionants. Volia entendre el sincretisme, l’islamisme no intransigent (on hi ha homosexualitat, consum d’alcohol). I volia mantenir la poeticitat autèntica del llibre original sense convertir el text en un artefacte atrapat en una formalitat que el convertís en un element poc accessible per a un lector d’avui. No volia fer un exercici d’autocomplaença: m’interessava que la traducció respongués a l’essència del text original, i que sigui llegit.
Actualment estic fent dues traduccions del japonès, d’autors dels segles XIII i XIV (també m’he interessat molt per la literatura del Japó). Es tracta de dos llibres de monjos que marxen de Kyoto i que, reclosos en una ermita, reflexionen sobre el sentit de la vida. Fixa’t: un d’ells, Hojoki, diu: “No s’atura mai el riu. L’aigua hi flueix incessant, i mai no hi roman la mateixa d’abans”. Això és el Panta rei d’Heràclit! I som ben lluny de Grècia, en un món cultural absolutament diferent. A mi m’interessa aquesta dimensió intercultural, i també la dimensió d’espiritualitat, de dignificació de la pròpia existència. Els llibres de Farid ud-Din Attar i els dels japonesos que menciono són textos diferents, però tenen en comú aquesta espiritualitat que tant m’interessa.
Cesca Castellví Llavina- nuvol
Foto Marina Miguel Pavia
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
