A l’urbanita hipocondríac no li agrada gens sortir de ciutat ni que sigui per veure amics que són de fora o que han fugit d’aquesta mena d’imperi de l’efímer en què s’ha convertit Barcelona. Els socialdemòcrates –per etiquetar-los amb alguna de les seves marques caducades– s’hi han esforçat per convertir els carrers en una passarel·la del turisme i del consum, on molts venen a veure el que creuen que han de veure –cap problema– i els habitants patim la sobrecàrrega en els preus de l’habitatge i la limitació dels serveis mentre milers, o milions, d’estrangers pobres intenten fer les feines que nosaltres ja no som capaços de fer. A sobre, xusma política, a qui no dedicaré una ratlla, els insulten. Com passa sempre, els treballadors tenen la culpa de tot.

Per afinitat vaig acceptar la proposta dels meus amics tarragonins Maite Blay i Marcel Pey d’assistir a unes jornades organitzades a Cornudella de Montsant, en ple Priorat, d’homenatge a Joan Miró, planificades pels activistes de la fàbrica de creació Addend, de La Morera. Es tractava de recollir la proposta de l’artista Oriol Vilapuig per recuperar uns quaderns del jove Miró i  repetir l’experiència mironiana amb alumnes de primària de Cornudella, que van estar pintant en les seves llibretes com ho havia fet el jove Miró a començament del segle XX. No cal repetir que Addend ha estat una de les propostes més eficients i estimulants de l’art català contemporani. No exclusivament per la divulgació de l’art sinó perquè han seguit la vella consigna situacionista de convertir la vida quotidiana en art. Els reusencs Montse Cortadellas i Francesc Vidal han estat infatigables en la seva tasca de base, de crear plataformes des d’on dissentir i mostrar la bellesa del món des dels racons de les revistes, dels discos, de les arts plàstiques o d’aquestes experiències pedagògiques de profunditat, i alhora lleugeres i divertides per als nens. 

Als dies de l’exhibició dels vídeos i l’exposició dels quaderns dels nois se’ns sumen artistes de primera com el pintor Jordi Abelló, el joier Joan Serramia i la dissenyadora Chema Novell amb els seus impressionants collars, que tenen vida pròpia per bonhomia, simpatia i gust. També fica el nas un imitador de Millán Salcedo, de Martes y Trece. Un altre dia ens escapem a l’experiència immersiva d’Escaladei, on quedo atabalat pel túnel del temps en realitat virtual que ofereixen a l’antiga cartoixa, enmig dels treballs  arqueològics sobre els espais de treball i de solitud dels monjos. No cal dir que tota la comarca, malgrat la calor intensa, és una incitació a la soledat, a experiències místiques com les dels cartoixans amb l’entorn, “tenien una cura amorosa de les plantes de la pròpia cel·la, on seguien amb atenció els ritmes de la natura. Fugien del luxe i del confort, però estimaven la bellesa de la creació com una bellesa divina. El jardí era, doncs, un espai de pregària, meditació i contemplació distesa, però també tenia una funció utilitària: proveir flors de tall per als altars”. L’imitador de Millán Salcedo afirma haver retrobat Madonna a l’entrada del claustre d’Escaldei. Jo no vaig veure res. 

I aquestes flors són el mateix que m’ofereixen Francesc Vidal i Montse Cortadellas en els dos magnífics volums Extractes dialògics del llibre El eco de los pasos de Joan Garcia Oliver. Sempre m’ha semblat el llibre més sincer sobre la Guerra Civil, escrit per un militant d’acció directa que va acabar sent ministre de justícia de la República. Conec Francesc Vidal des de fa dècades i recordo quan m’ensenyava on vivia el dirigent llibertari al centre de Reus abans de ser un dels cèlebres Solidaris amb Durruti, Ascaso, Jover, Sanz, Vivancos i altres confederals valents. Les quasi sis mil fotografies de Cortadellas de les petites escultures de Vidal conversen amb fragments de les memòries d’Oliver en una antologia que parteix d’un dels últims volums publicats per Ruedo Ibérico abans de la mort de l’editor valencià José Martínez, que no es va cansar de plantar cara al franquisme, sempre des de les idees. La incomprensió i la manca de suport dels partits democràtics van portar Martínez al final de l’editorial i al seu final.

M’he estat mirant el llibre com un cenotafi. L’edició és de cinquanta exemplars, però no et canses de fullejar-la, una relectura artística a un anarquista de pedra picada. A l’atzar xoco amb un dels moments difícils que descriu: “Barricades. Trinxeres. Poble en armes. Tres posicions de derrota. Una guerra de posicions seria una guerra llarga, que caldria sostenir als fronts, que haurien de ser ampliats fins a taponar totes les possibles rutes de penetració a Catalunya.” No va poder ser, el desequilibri militar entre uns i els altres es va evidenciar fins a la desfeta de Catalunya i de la resta d’Espanya. No obstant això, i sense voler fer proselitisme de la derrota, el rellevant va ser l’actitud d’uns –units també al caos i la brutalitat– davant la involució dels militars decadents, dels catòlics i de  feixistes d’ínfima categoria.

Tant se val tot plegat mentre les paraules de Garcia Oliver puguin ser aprofitades amb nou eco com ho ha fet Francesc Vidal.