El prolífic i heterogeni autor, que també va publicar llibres de memòries i de poesia i va signar nombroses traduccions, tenia 103 anys i l'any passat havia publicat la seva última novel·la, 'El retorn de Rovelló'

"Procuro escriure cada dia, no fallar mai", deia Josep Vallverdú el 2022, mesos abans de fer 99 anys, quan va presentar una de les seves últimes novel·les juvenils, El vuitè nan (La Galera), en què imaginava una versió alternativa de la popular Blancaneu. Durant més de sis dècades –les que separen El venedor de peixos (Arimany, 1960) i Atresorat silenci (Pagès, 2023)– Vallverdú es va dedicar a aixecar, amb una constància, exigència i heterogeneïtat admirables, una de les obres més prolífiques –supera els 200 llibres– de la literatura catalana contemporània, que aquest dimarts es tanca amb la seva mort als 103 anys, tal com ha pogut confirmat l'ARA. La mort li arriba mesos després de publicar El retorn de Rovelló (La Galera, 2025), en què recuperava un dels personatges més estimats de la seva obra, el d'un gosset que es perdia enmig del bosc.

Gran renovador de l'escriptura per a infants i joves del país –juntament amb altres pals de paller com Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas i Emili Teixidor–, cronista de les terres de Ponent i memorialista destacable, traductor, professor, poeta tardà i activista cultural, Josep Vallverdú va decidir consagrar la vida professional i artística a les lletres després de cursar la carrera de filosofia i lletres, en l'especialitat de filologia clàssica, a la Universitat de Barcelona, on va ser company i amic de Joan Triadú, Josep Palau i Fabre, Antoni Badia i Margarit i la pedagoga Isabel Arqué, amb qui s'acabaria casant.

Nascut a Lleida el 9 de juliol de 1923, els primers records de Vallverdú es remuntaven a l'adveniment de la Segona República. "Encara tinc presents les fotos del rei Alfons XIII marxant del país i la proclamació de la Segona República –explicava poc abans del seu centenari–. Recordo la mort del president Macià. Recordo la veu del president Companys proclamant l'Estat Català dins la República Federal Espanyola el 6 d'octubre del 1934. També recordo com ens va aixafar la guerra".

Va ser la Guerra Civil que va fer marxar els Vallverdú de Lleida fins a Puiggròs, i més tard a Sant Martí de Maldà. Encara que el 1939 tornessin a viure breument a la capital del Segrià, la família va acabar instal·lant-se a Barcelona. El pare tenia una botiga de roba; la mare, tot i que havia estudiat per ser mestra, no va arribar a exercir mai. "Les privacions de la guerra i la postguerra li van consumir la salut. Va morir amb 44 anys –lamentava l'autor–. Hi ha dues veus que recordo sempre: la de la mare i la del president Companys".

Després de llicenciar-se i de fer, durant una temporada, de becari del doctor Josep Rubió i Balaguer, Vallverdú i Isabel Arqué van instal·lar-se a Sant Feliu de Guíxols. Va ser allà que va començar a donar classes, va signar les primeres traduccions i va escriure la primera novel·la juvenil d'aventures, Las cinco vidas del 'Nereo', guanyadora d'un certamen convocat per una editorial d'Alcoi el 1954. A partir del 1956, instal·lat a Balaguer amb la seva dona i l'Eloi, el seu únic fill –a qui van diagnosticar una discapacitat mental molt aviat–, Vallverdú va començar a escriure en català. "El país començava a despertar-se de la letargia imposada", explicava l'autor recordant el seu segon debut, El venedor de peixos, publicat per Arimany el 1960, i que va ser seguit per Trampa sota les aigües (Estela, 1965) i Rovelló (La Galera, 1969), una de les seves novel·les més populars, que ha esgotat més d'una trentena d'edicions, ha estat traduïda a mitja dotzena de llengües i va ser adaptada a la televisió per Antoni d'Ocon el 2000. "Vaig escriure Rovelló durant onze tardes l'estiu del 1968 en una cabana que em vaig fer al damunt d'una soca d'ametller –admetia Vallverdú–. El llibre em va sortir rodó, i ha tingut una repercussió molt gran". L'autor va renunciar a tornar al personatge fins passats els 100 anys, quan el va recuperar a l'emotiu i metaliterari El retorn de Rovelló.

En paral·lel a la traducció de desenes de novel·les i assajos d'autors com Raymond Chandler, Graham Greene, Dashiell Hammett, Jean Piaget, Oscar Wilde i R.L. Stevenson, Josep Vallverdú es va anar convertint en un dels valors més sòlids de la novel·la d'aventures gràcies a títols com En Roc drapaire (1971), Bernat i els bandolers (1974), Un cavall contra Roma (1975) i Els inventors dels fantasmes (1977), tots ells publicats a La Galera que Andreu Dòria i Dexeus va fundar el 1963. "En Joaquim Carbó, en Sebastià Sorribas, l'Emili Teixidor i jo vam començar a publicar a La Galera als anys 60. Es pot dir que, en certa manera, tots quatre vam sacrificar una carrera que en altres circumstàncies hauria estat diferent per fer un servei a la comunitat", admetia Vallverdú el 2013, dies abans del seu norantè aniversari.

I l'autor afegia: "Escriure literatura juvenil et rejoveneix. Hi ha una bonhomia que comparteixes amb el text i acaba jugant a favor teu". En paral·lel a les novel·les per a joves –i als nombrosos contes que va publicar a Cavall Fort–, Vallverdú va obrir una nova porta creativa amb Proses de ponent (Destino, 1970). Finalista al premi Josep Pla, el llibre –que Fonoll va recuperar el 2022– explica, a partir del relat viscut i la crònica social, de quina manera la geografia, la climatologia i la història han configurat el paisatge i el component humà, el particular ritme de vida ponentí, on als anys seixanta del segle XX convivien formes i costums tradicionals, heretats i arrelats a la terra amb elements de canvi generacional, econòmic, tecnològic i cultural. El projecte va tenir continuïtat en un altre llibre polièdric i inclassificable, Indíbil i la boira (Destino, 1983).

A partir de Vagó de tercera (Proa, 1996), Vallverdú va començar a rememorar la seva vida. Garbinada i ponent (Proa, 1998), Desmudat i a les golfes (Proa, 2000), Però plou poc (Pagès, 2012) i Mosaic de tardor (Proa, 2023) ajuden a dibuixar una vida compromesa amb la llengua i la literatura catalanes, però també el van convertir, en paraules de Manuel Lladonosa a Serra d'Or, en "l'ull escrutador de la Catalunya de Ponent".

"Ara, arribada l'edat compromesa –ho és de debò, el fil de la Parca pot trencar-se bruscament–, experimento pels dintres un rum-rum d'alarma en adonar-me del cabal d'esdeveniments succeïts en aquests cinquanta anys, de l'experiència adquirida, de les ferides del temps, de les ruïnes deixades pels temporals, del buit obert per les absències, i veig al meu davant un ample horitzó", escrivia al pròleg de Mosaic de tardor. Partint de les consideracions que li mereix l'expresident Jordi Pujol a partir d'una carta rebuda el 2022, Vallverdú hi rememorava l'arribada de l'home a la Lluna el 1969, les estones al costat del seu fill Eloi, els canvis de domicili, la mort d'Isabel Arqué el 2012 i l'enamorament amb Antonieta Vilajoliu quan ja estava a punt de fer 90 anys.

Tot i que el ritme de publicació de novel·les juvenils s'ha mantingut fins gairebé el present –amb títols com El viatge del Dofí Rialler (Cruïlla, 1990), El vent del Far West (La Galera, 1999) i Terra de llops (Pagès, 2012)–, Vallverdú no va deixar d'experimentar amb les possibilitats expressives del llenguatge, i durant els últims quinze anys va publicar nou llibres de poemes, tot i que el seu debut en aquest gènere va ser el 1977, amb Poemes del gos. "Arriba un punt de la vida en què algunes coses les has d'expressar a través de versos, perquè és més radical, més profund i et compromet més", afirmava poc després de publicar De signe cranc (Pagès, 2009).

“Si posem la vellesa davant el mirall / la imatge que hi veiem és un exili”, escrivia a Elegia, un dels poemes inclosos a Atresorat silenci, publicat per Pagès Editors mesos abans de fer 100 anys. "Vallverdú és un home que canta la vida, en tota la seva amplitud –escrivia Jordi Llavina quan va aparèixer aquest llibre–. Una veu de celebració, no pas de plany, malgrat que, com és el cas present, l’obra no defuig la reflexió sobre la mort". Amb la mort de Josep Vallverdú la literatura catalana perd una de les seves veus més proteiques, dotada d'una llengua encara empeltada del Noucentisme i de la plasticitat d'alguns dels seus referents més estimats, entre els quals hi ha Josep Maria de Sagarra i Agustí Calvet Gaziel.