Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA Noticia anterior
Noticia següent
No és país per a biògrafs
ACEC 20/7/2021
E
n cinc anys de carrera de Filologia, recorda Anna Caballé a El saber biográfico, “no vaig tenir cap professor que cités un llibre de memòries o una biografia com una lectura enriquidora, fins i tot imprescindible per comprendre millor un autor, una obra o una època, o poder penetrar en el coneixement d’un ésser humà”. Juntament amb Manuel Alberca, Caballé és qui en sap més d’(auto)biografies a Espanya; i tots dos coincideixen en el diagnòstic: aquests gèneres són el parent pobre de la nostra literatura.
O de tota literatura? És curiós, perquè la biografia és una cosa molt antiga: floreix ja al segle I d.C., amb les Vides paral·leles de Plutarc, Els dotze cèsars de Suetoni, i els quatre Evangelis, d’altres tantes biografies d’un mateix personatge, Jesús. La seva influència contrasta, però, amb el seu poc prestigi: com explica Alberca a Maestras de vida, les biografies estan a mig camí entre la història i la literatura; però com a història, semblen poc científiques, i com a literatura, poc creatives. Encara recordo el menyspreu amb què bona part de la crítica va acollir el 1998 Negra espalda del tiempo de Javier Marías: el diagnòstic, gairebé unànime, va ser que el pobre Marías havia perdut la inspiració, i com que ja no era capaç de produir literatura de debò, o sigui novel·les, es veia reduït a explicar la seva vida.
“Per què no una novel·la?”, m’han preguntat a mi infinitat de vegades, quan he comès el mateix pecat. La pregunta és curiosa, perquè ve a dir que un mateix text serà màgicament millor si en diem novel·la i canviem els noms que si confessem que tot és veritat. La millor resposta, per a mi, és la que dona el professor francès Philippe Lejeune: qui escriu una autobiografia no copia la seva vida, la inventa. Seleccionar els fets, recrear-los amb paraules, imprimir-los sentit: això és el que fa qui construeix un relat, sigui quina sigui la matèria primera que fa servir. Molta gent creu que per escriure un bon text narratiu, l’important és tenir “una bona història”. Jo penso, al contrari, que l’argument rai: com deia Ortega, “qualsevol serveix”. Amb arguments tan ensopits, aparentment, com la vida d’un estudiant a Palafrugell o la d’un rendista a París s’han construït obres tan enlluernadores com ara El quadern gris o A la recerca del temps perdut.
El rebuig a l’(auto)biografia ha estat especialment acusat a Espanya, com expliquen Alberca i Caballé, primer per la Inquisició (“¿com es pot escriure de la pròpia vida o la dels altres amb veritat, sentint al clatell l’alè de la sospita i la persecució inquisitorial?”, pregunta Caballé), després per l’odi del franquisme, Freud i el freudià. De fet, continua viu: és habitual, com assenyala Alberca, que crítics i escriptors qualifiquin les i els biògrafs de “policies, hienes, ocells carronyaires” i fins i tot de “saquejadors de tombes”, ni més ni menys.
Ells s’ho perden: biografia, autobiografia, memòries, diaris... són un tresor. I com que és el meu últim article abans de vacances, i com que me’ls imagino preparant la maleta com la preparo jo: omplint-la, abans que res, de llibres, acabaré amb alguns suggeriments (capritxosos).
De biografies, els recomano Virginia Woolf d’Irene Chikiar Bauer, Carmen Laforet. Una mujer en fuga, d’Anna Caballé, A finales de enero, de Javier Padilla, sobre tres joves antifranquistes (Enrique Ruano i Javier Sahuquillo, tots dos assassinats, i Lola González, que va ser parella de tots dos), El fill del xofer, de Jordi Amat, i el molt original i apassionant Limónov d’Emmanuel Carrère.
D’autobiografies i memòries, Una història d’amor i de foscor d’Amos Oz, Res no s’oposa a la nit de Delphine de Vigan, La meva lluita de Karl Ove Knausgård, Memorias de una joven católica de Mary McCarthy, Memorias de una joven formal i els següents de Simone de Beauvoir, Per què ser feliç quan pots ser normal? de Jeannette Winterson, El club dels mentiders de Mary Karr, i una deliciosa autobiografia en forma de novel·la gràfica, en dos volums: Fun home i ¿Eres mi madre? d’Alison Bechdel. De diaris, els de Sylvia Plath, Virginia Woolf, Diarios amorosos d’Anaïs Nin, La gallina ciega de Max Aub i l’anònim Una mujer en Berlín.
I si els interessa la història i la teoria sobre aquests gèneres, no oblidin Maestras de vida de Manuel Alberca i El saber biográfico d’Anna Caballé. Que tinguin un bon estiu.
Laura Freixas
La Vanguardia
Artícles relacionats :
ACEC 20/7/2021
O de tota literatura? És curiós, perquè la biografia és una cosa molt antiga: floreix ja al segle I d.C., amb les Vides paral·leles de Plutarc, Els dotze cèsars de Suetoni, i els quatre Evangelis, d’altres tantes biografies d’un mateix personatge, Jesús. La seva influència contrasta, però, amb el seu poc prestigi: com explica Alberca a Maestras de vida, les biografies estan a mig camí entre la història i la literatura; però com a història, semblen poc científiques, i com a literatura, poc creatives. Encara recordo el menyspreu amb què bona part de la crítica va acollir el 1998 Negra espalda del tiempo de Javier Marías: el diagnòstic, gairebé unànime, va ser que el pobre Marías havia perdut la inspiració, i com que ja no era capaç de produir literatura de debò, o sigui novel·les, es veia reduït a explicar la seva vida.
“Per què no una novel·la?”, m’han preguntat a mi infinitat de vegades, quan he comès el mateix pecat. La pregunta és curiosa, perquè ve a dir que un mateix text serà màgicament millor si en diem novel·la i canviem els noms que si confessem que tot és veritat. La millor resposta, per a mi, és la que dona el professor francès Philippe Lejeune: qui escriu una autobiografia no copia la seva vida, la inventa. Seleccionar els fets, recrear-los amb paraules, imprimir-los sentit: això és el que fa qui construeix un relat, sigui quina sigui la matèria primera que fa servir. Molta gent creu que per escriure un bon text narratiu, l’important és tenir “una bona història”. Jo penso, al contrari, que l’argument rai: com deia Ortega, “qualsevol serveix”. Amb arguments tan ensopits, aparentment, com la vida d’un estudiant a Palafrugell o la d’un rendista a París s’han construït obres tan enlluernadores com ara El quadern gris o A la recerca del temps perdut.
El rebuig a l’(auto)biografia ha estat especialment acusat a Espanya, com expliquen Alberca i Caballé, primer per la Inquisició (“¿com es pot escriure de la pròpia vida o la dels altres amb veritat, sentint al clatell l’alè de la sospita i la persecució inquisitorial?”, pregunta Caballé), després per l’odi del franquisme, Freud i el freudià. De fet, continua viu: és habitual, com assenyala Alberca, que crítics i escriptors qualifiquin les i els biògrafs de “policies, hienes, ocells carronyaires” i fins i tot de “saquejadors de tombes”, ni més ni menys.
Ells s’ho perden: biografia, autobiografia, memòries, diaris... són un tresor. I com que és el meu últim article abans de vacances, i com que me’ls imagino preparant la maleta com la preparo jo: omplint-la, abans que res, de llibres, acabaré amb alguns suggeriments (capritxosos).
De biografies, els recomano Virginia Woolf d’Irene Chikiar Bauer, Carmen Laforet. Una mujer en fuga, d’Anna Caballé, A finales de enero, de Javier Padilla, sobre tres joves antifranquistes (Enrique Ruano i Javier Sahuquillo, tots dos assassinats, i Lola González, que va ser parella de tots dos), El fill del xofer, de Jordi Amat, i el molt original i apassionant Limónov d’Emmanuel Carrère.
D’autobiografies i memòries, Una història d’amor i de foscor d’Amos Oz, Res no s’oposa a la nit de Delphine de Vigan, La meva lluita de Karl Ove Knausgård, Memorias de una joven católica de Mary McCarthy, Memorias de una joven formal i els següents de Simone de Beauvoir, Per què ser feliç quan pots ser normal? de Jeannette Winterson, El club dels mentiders de Mary Karr, i una deliciosa autobiografia en forma de novel·la gràfica, en dos volums: Fun home i ¿Eres mi madre? d’Alison Bechdel. De diaris, els de Sylvia Plath, Virginia Woolf, Diarios amorosos d’Anaïs Nin, La gallina ciega de Max Aub i l’anònim Una mujer en Berlín.
I si els interessa la història i la teoria sobre aquests gèneres, no oblidin Maestras de vida de Manuel Alberca i El saber biográfico d’Anna Caballé. Que tinguin un bon estiu.
Laura Freixas
La Vanguardia
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
