Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA
“He desenvolupat un gran sentit de culpa” Si consumim ‘Guerra i pau’ enriquim la nostra experiència personal i també enriquim la llengua
Noticia anterior
Noticia següent
“He desenvolupat un gran sentit de culpa” Si consumim ‘Guerra i pau’ enriquim la nostra experiència personal i també enriquim la llengua
  30/11/2023



G uerra i pau, obra mes­tra de Lev Tols­toi (1828-1910) –jun­ta­ment amb Anna Karènina– i de la nar­ra­tiva del segle XIX, és un fresc històric i èpic que inclou més de cinc-cents per­so­nat­ges reals i fic­ti­cis. Amb la cam­pa­nya napoleònica –Aus­ter­litz, Boro­dinó i l’incendi de Mos­cou– com a rere­fons, narra la història de dues famílies de la noblesa russa, els Bolkonski i els Ros­tov, pro­ta­go­nis­tes d’un món que comença a esce­ni­fi­car la seva pròpia des­a­pa­rició.

D’aquesta obra uni­ver­sal no hi havia fins ara una tra­ducció ínte­gra en català i par­tint del rus. Edi­ci­ons de 1984 i la tra­duc­tora Judit Díaz Bar­neda han posat fi a aquesta man­cança, just quan se cele­bren els 40 anys de l’edi­to­rial.

Com i quan va començar aquest pro­jecte mas­todòntic?
El 2013 vaig enlles­tir la tra­ducció de Poe­mes esco­llits, de Joseph Brodsky, per a Edi­ci­ons de 1984. L’edi­tor, Josep Cots, em va dei­xar anar la idea de tra­duir Guerra i pau. Pri­mer vaig dir que no, però un temps després, men­tre estava de baixa labo­ral i tenia una per­cepció del temps del tot dis­tor­si­o­nada, vaig accep­tar. Tre­ba­llo de pro­fes­sora de secundària a temps com­plet i només podia dedi­car-me a tra­duir durant els períodes de vacan­ces i fes­tius. Durant aquest temps vaig desen­vo­lu­par un gran sen­tit de culpa quan inten­tava gau­dir del meu temps lliure i no el dedi­cava a tra­duir.

La intro­ducció és con­cisa i clara, exem­plar, i el glos­sari de 550 per­so­nat­ges, impres­si­o­nant...
Gràcies. Em van dema­nar que la intro­ducció fos curta, que el lli­bre ja era prou llarg. [Riu]

Per què pensa que s’ha tri­gat gai­rebé cent anys a fer, en català, una nova tra­ducció?
Pot­ser perquè ningú s’hi veia amb for­ces. El pro­blema de fer una tra­ducció tan llarga és que t’hipo­teca molt de temps. Men­tre veus que altres tra­duc­tors van tra­ient lli­bres al mer­cat, tu t’has de limi­tar a expli­car que tens un pro­jecte en marxa i que no saps quan el podràs aca­bar. Tot sigui dit, també s’han traduït altres lli­bres grui­xuts, com Vida i destí, de Vas­sili Gross­man, traduït per Marta Rebón, i la recent tra­ducció de Crim i càstig, de Dos­to­ievski, a càrrec de Miquel Cabal, que em sem­bla una aposta tan arris­cada com la de tra­duir Guerra i pau.

En l’obra hi ha molt de francès –la noblesa russa de l’època feia ser­vir aquesta llen­gua– que el mateix Tols­toi va tra­duir al rus en notes a peu de pàgina. Vostè ho ha traduït del rus, com la resta, o direc­ta­ment del francès?
L’he traduït del rus i amb sen­tit comú. Sovint no és tan deter­mi­nant la lite­ra­li­tat de la frase com la funció que fa el llen­guatge i el sen­tit que té en un deter­mi­nat con­text.

La “ver­sem­blança” a què apel·la Tols­toi en l’annex final per jus­ti­fi­car l’ús del francès resulta molt actual, ara que cada cop hi ha més autors que, en una novel·la en català, afe­gei­xen molts diàlegs en cas­tellà apli­cant aquest con­tro­ver­tit cri­teri.
Incloure el cas­tellà en un lli­bre pre­te­sa­ment català no és allò que jo faria ni és un lli­bre que pot­ser m’agra­da­ria lle­gir, però entenc els argu­ments de les per­so­nes que ho defen­sen. En el cas de Guerra i pau i el francès, la decisió d’incloure llargs frag­ments en francès en el diàleg d’alguns per­so­nat­ges està molt medi­tada. De fet, el mateix autor, en algun moment, va donar per bona una versió que estava ínte­gra­ment escrita en rus, però poc després se’n va des­dir perquè el lli­bre no s’entén sense aquesta dico­to­mia, pràcti­ca­ment esqui­zofrènica, de les altes capes de la soci­e­tat russa del moment. Els refe­rents de moda, elegància, moder­ni­tat i refi­na­ment venien de França i, de sobte, aquells admi­rats fran­ce­sos cre­ua­ven les fron­te­res de la mare Rússia i els envaïen, jus­ta­ment amb l’excusa d’esten­dre la moder­ni­tat fran­cesa per tot Europa. Un moment interes­sant del gir de guió que hi ha cap a la segona mei­tat de l’obra és quan bona part de la soci­e­tat benes­tant russa intenta rus­si­fi­car-se, o des­a­fran­ce­sar-se com a reacció a la invasió de Napoleó, i com se’ls fa de difícil.

Vostè ja havia lle­git l’obra?
Sí, quan tenia 18 o 20 anys. Vaig lle­gir la tra­ducció de Car­les Cap­de­vila, de tapa verda, de la col·lecció de la MOLU d’Edi­ci­ons 62 i la Caixa. Quan la vaig tor­nar a lle­gir per tra­duir-la va ser una experiència del tot dife­rent. Ni jo era la mateixa per­sona, ni el lli­bre era el mateix, ja que a la versió de Cap­de­vila hi fal­ten frag­ments i no hi ha els diàlegs en francès.

Quins esculls s’hi ha tro­bat?
Pots comp­tar que amb gai­rebé dues mil pàgines, d’esculls me n’he tro­bat molts. Te’n podria enu­me­rar uns quants però te n’expli­caré només dos. La gramàtica de Tols­toi pot arri­bar a ser una mica enre­ves­sada: fra­ses llar­gues, algu­nes estruc­tu­res simi­lars a l’ale­many, molta sub­or­di­nada, par­ti­ci­pis i gerun­dis. Alguna vegada, per poder acla­rir el text, m’he vist obli­gada a tallar alguna frase per fer-la més curta i més mane­ja­ble, més pro­pera al lec­tor, que s’hau­ria per­dut amb totes les con­cor­dan­ces a què obliga la llen­gua. Això em va pro­vo­car força dile­mes.

I el segon exem­ple?
El llen­guatge del poble. Quan Tols­toi fa par­lar per­so­nat­ges popu­lars, sense edu­cació, com ara cam­pe­rols, sol­dats o pele­grins, tria uns models de llen­gua pro­pis de la parla popu­lar. Si jo vull fer una equi­valència de regis­tre, com faig par­lar aquests per­so­nat­ges? Com si fos­sin page­sos de la plana de Vic? Mari­ners del delta de l’Ebre? Cam­pe­rols del Penedès? Vaig triar un model més neu­tre però que tingués certa genuïnitat, amb alguna expressió lleu­ge­ra­ment arcaïtzant, per arri­bar a la simi­li­tud de l’efecte que té l’ori­gi­nal en el lec­tor, però sense caure en la paròdia ni el loca­lisme.

Vostè ha afir­mat que cada casa cata­lana hau­ria de tenir un exem­plar de Guerra i pau...
Soc una gran defen­sora dels lli­bres en paper. L’experiència de la lec­tura en paper no té res a veure amb la d’un dis­po­si­tiu electrònic. Per això defenso la presència dels lli­bres físics a les cases. Un cop entesa aquesta base, par­lem de l’orgull de l’ús de la llen­gua. Una llen­gua demos­tra el res­pecte que li tenen els seus par­lants i lec­tors si la fan ser­vir per a tots els regis­tres, també en el cas del regis­tre lite­rari. Aquells que diguin que no cal tenir una tra­ducció al català de Guerra i pau perquè ja hi ha mol­tes ver­si­ons en cas­tellà, és que no res­pec­ten el poten­cial i el valor lite­rari que té el català. Amb la tra­ducció dels clàssics al català, aquesta llen­gua té l’opor­tu­ni­tat de demos­trar la seva mus­cu­la­tura, duc­ti­li­tat i sub­ti­li­tat, perquè lle­gir un lli­bre no és només obte­nir una infor­mació. La llen­gua d’un lli­bre és un mate­rial amb poten­cial artístic que pren forma i, com més opor­tu­ni­tats li donem per expres­sar aquest poten­cial, més rica la farem. Si con­su­mim un clàssic com Guerra i pau, no només enri­quim la nos­tra experiència per­so­nal, sinó que també enri­quim la llen­gua.

M’ha con­vençut. Una obra publi­cada fa més de 150 anys, fa l’efecte que hau­ria de veure’s afec­tada per deter­mi­na­des tècni­ques nar­ra­ti­ves que con­si­de­rem supera­des. En canvi, vostè asse­gura que és al con­trari, que mol­tes de les nar­ra­ti­ves actu­als no exis­ti­rien sense pre­ce­dents com Guerra i pau...
Te’n donaré només un exem­ple: la natu­ra­lesa episòdica de les sèries que mirem a les pla­ta­for­mes de con­tin­guts beu direc­ta­ment de l’estruc­tura de les novel·les rea­lis­tes del segle XIX, de les quals Guerra i pau n’és l’exem­ple para­digmàtic. Igual que les tem­po­ra­des de les sèries, aques­tes novel·les esta­ven divi­di­des en capítols que sor­tien per fas­ci­cles en publi­ca­ci­ons periòdiques i eren con­su­mits mas­si­va­ment. La gràcia dels capítols era que tan­ques­sin un epi­sodi però que dei­xes­sin el lec­tor amb ganes de veure què pas­sa­ria al següent, com reac­ci­o­na­rien els per­so­nat­ges, qui­nes serien les con­seqüències d’aque­lles acci­ons. Guerra i pau són qua­tre volums, cada volum té entre tres i cinc lli­bres, i cada lli­bre té entre 20 i 35 capítols. Doncs al final de cada una d’aques­tes parts es tan­quen temes, se n’obren de nous; en defi­ni­tiva, es crea el sus­pens.

Ara que ja està publi­cada, té la sen­sació que s’ha tret un ‘mort’ de sobre? O més aviat troba a fal­tar la certa inti­mi­tat que ha com­par­tit durant deu anys amb Tols­toi?
[Riu] Les dues coses alhora!



Lluís Llort - El Punt AVUI




Artícles relacionats :

    Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent


Carrer de Canuda, 6. 5ª Planta
08002 Barcelona
Telf: 93 318 87 48 | Email info@acec.cat