Català - Castellano
DONAR-SE D’ALTA Noticia anterior
Noticia següent
Què hi ha, en un nom?
21/2/2024
A
l poemari ‘Montse’ (Edicions Tremendes), Rosa Maria Torrens ens porta a plantejar-nos fins a quin punt la poesia pot contribuir a la superació del dol i la victòria de l’ànima humana
Ara que som a l’hivern i ens hem de resguardar de la inclemència del temps (o potser tot al contrari?), cal que parem atenció a aquelles lectures que ens puguin acompanyar en moments de tempesta, de nevades, de gel espiritual, al capdavall. Si la política i la guerra ens porten a ser cada cop més estúpids i superficials, només trobarem una mínima humanitat i profunditat d’esperit en la lectura. O és que ja hem abdicat de la nostra pròpia intel·ligència?
Quan a fora fa fred, podem trobar una escalforeta en la poesia tendra, íntima, basada en sentiments, que darrerament impregna una part de la nostra literatura. Tot seguint el manament del Romanticisme clàssic, que ens diu que hem d’expressar-nos sincerament, molts autors actuals ens expliquen la seva vida íntima d’una manera directa, sense gaire impostura, i sense grans construccions de l’ego. I aquesta poètica els fa molt més propers als lectors: el diàleg entre qui escriu i qui llegeix esdevé fluid i productiu.
Aquest és el cas de l’últim llibre de Rosa Maria Torrens, lingüista de professió, i fortament vinculada al món del teatre i la paraula dita, que ha volgut explicar-nos la seva experiència d’amor, de mort i de permanència, vinculada a la dona que ha estimat durant uns anys decisius. La Montse, que dona títol al llibre, esdevé el motiu central de tota l’obra, la baula que permet encadenar els poemes i portar l’autora a altres dimensions que, tot i que sorgeixen de l’amor intens, es desenvolupen en altres terrenys molt més amplis. De fet, una bona part del llibre es planteja qüestions més intel·lectuals, com la naturalesa de l’art, el problema del llenguatge, i la necessitat de la filosofia per anar més enllà de la vida més mundana.
Després del poema inicial, de caire molt teòric i força mental, Torrens enceta una secció dedicada plenament al goig de viure, de tenir una parella, una amant, una vida en comú. Titulada precisament La vida, aquest seguit de poemes palesen l’esforç de l’autora per vincular el sexe a la natura, i fer que la unió dels dos elements porti a la plenitud de la vida. Amb un erotisme deutor dels sentits corporals, del tacte sobretot, la poeta relaciona el diàleg entre dos cossos amb la maleabilitat del fang, d’allò que es modela amb les mans. D’altres elements físics, com la pols, les fulles i la sal, es van omplint de sentit amorós i sexual, en la millor tradició de poesia femenina, amb Maria Mercè Marçal com a referent principal:
Allà les fulles són brunes, molles,les àligues miren amb ulls microscòpicscolumnes de fum entre els arbressàvia i llorerfarigola i romaní(…) l’àliga mira el teu punt de llumels passerells caminen a prop teuamb peus lleugers perquè no els vegis.
Una plenitud d’amor que ens recorda aquella sensualitat extrema del Poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit. No de manera gratuïta, Torrens també troba que l’amor sensual porta a un coneixement ple de la vida, i es planteja molts interrogants sobre la presència d’ella mateixa en aquest món. Finalment, el motiu de la llum acaba també impregnant la Montse, que seguirà tenint una entitat fins i tot un cop morta. La mort de l’estimada porta la poeta a un estat de reflexió i de qüestionament constant, i buscarà respostes en diversos àmbits:
perquè no van enlloc aquests records,només s’esvaeixen,els teus ullets dolçoscom quatre paraules buides
D’aquesta manera, poetitza el record i la seva pèrdua, i el lliga amb el fet lingüístic: es pregunta com funciona la ment i, mitjançant el coneixement de la filosofia oriental i de la numerologia, arriba a la fi del patiment. El record i la consciència de l’oblit, juntament amb l’assumpció que la Montse perviu en la mateixa poesia, permeten a l’autora de trobar la bellesa en el dol:
és un mar de melangia,amb més amor que por(…) d’allò que dic que he ditdel que sento que he sentitdel que ha estat i no canvia(…) del que ets tu aquí i demàper sempre viva.
L’estimada esdevé un motiu poètic, i ha estat la poesia que ha mantingut les dues dones en comunicació, fita que acaba per negar la separació clàssica entre la vida i la mort. I tot plegat sense romanticisme carrincló o càndid, sinó amb sobrietat i delicadesa.
Ha estat mitjançant la investigació poètica que Torrens ens ha pogut donar elements de superació del dol, i ens porta a plantejar-nos fins a quin punt la poesia pot contribuir, malgrat tot el que l’ataca constantment, a la victòria de l’ànima humana.
Òscar Rocabert - Núvol
Artícles relacionats :
21/2/2024
Ara que som a l’hivern i ens hem de resguardar de la inclemència del temps (o potser tot al contrari?), cal que parem atenció a aquelles lectures que ens puguin acompanyar en moments de tempesta, de nevades, de gel espiritual, al capdavall. Si la política i la guerra ens porten a ser cada cop més estúpids i superficials, només trobarem una mínima humanitat i profunditat d’esperit en la lectura. O és que ja hem abdicat de la nostra pròpia intel·ligència?
Quan a fora fa fred, podem trobar una escalforeta en la poesia tendra, íntima, basada en sentiments, que darrerament impregna una part de la nostra literatura. Tot seguint el manament del Romanticisme clàssic, que ens diu que hem d’expressar-nos sincerament, molts autors actuals ens expliquen la seva vida íntima d’una manera directa, sense gaire impostura, i sense grans construccions de l’ego. I aquesta poètica els fa molt més propers als lectors: el diàleg entre qui escriu i qui llegeix esdevé fluid i productiu.
Aquest és el cas de l’últim llibre de Rosa Maria Torrens, lingüista de professió, i fortament vinculada al món del teatre i la paraula dita, que ha volgut explicar-nos la seva experiència d’amor, de mort i de permanència, vinculada a la dona que ha estimat durant uns anys decisius. La Montse, que dona títol al llibre, esdevé el motiu central de tota l’obra, la baula que permet encadenar els poemes i portar l’autora a altres dimensions que, tot i que sorgeixen de l’amor intens, es desenvolupen en altres terrenys molt més amplis. De fet, una bona part del llibre es planteja qüestions més intel·lectuals, com la naturalesa de l’art, el problema del llenguatge, i la necessitat de la filosofia per anar més enllà de la vida més mundana.
Després del poema inicial, de caire molt teòric i força mental, Torrens enceta una secció dedicada plenament al goig de viure, de tenir una parella, una amant, una vida en comú. Titulada precisament La vida, aquest seguit de poemes palesen l’esforç de l’autora per vincular el sexe a la natura, i fer que la unió dels dos elements porti a la plenitud de la vida. Amb un erotisme deutor dels sentits corporals, del tacte sobretot, la poeta relaciona el diàleg entre dos cossos amb la maleabilitat del fang, d’allò que es modela amb les mans. D’altres elements físics, com la pols, les fulles i la sal, es van omplint de sentit amorós i sexual, en la millor tradició de poesia femenina, amb Maria Mercè Marçal com a referent principal:
Allà les fulles són brunes, molles,les àligues miren amb ulls microscòpicscolumnes de fum entre els arbressàvia i llorerfarigola i romaní(…) l’àliga mira el teu punt de llumels passerells caminen a prop teuamb peus lleugers perquè no els vegis.
Una plenitud d’amor que ens recorda aquella sensualitat extrema del Poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit. No de manera gratuïta, Torrens també troba que l’amor sensual porta a un coneixement ple de la vida, i es planteja molts interrogants sobre la presència d’ella mateixa en aquest món. Finalment, el motiu de la llum acaba també impregnant la Montse, que seguirà tenint una entitat fins i tot un cop morta. La mort de l’estimada porta la poeta a un estat de reflexió i de qüestionament constant, i buscarà respostes en diversos àmbits:
perquè no van enlloc aquests records,només s’esvaeixen,els teus ullets dolçoscom quatre paraules buides
D’aquesta manera, poetitza el record i la seva pèrdua, i el lliga amb el fet lingüístic: es pregunta com funciona la ment i, mitjançant el coneixement de la filosofia oriental i de la numerologia, arriba a la fi del patiment. El record i la consciència de l’oblit, juntament amb l’assumpció que la Montse perviu en la mateixa poesia, permeten a l’autora de trobar la bellesa en el dol:
és un mar de melangia,amb més amor que por(…) d’allò que dic que he ditdel que sento que he sentitdel que ha estat i no canvia(…) del que ets tu aquí i demàper sempre viva.
L’estimada esdevé un motiu poètic, i ha estat la poesia que ha mantingut les dues dones en comunicació, fita que acaba per negar la separació clàssica entre la vida i la mort. I tot plegat sense romanticisme carrincló o càndid, sinó amb sobrietat i delicadesa.
Ha estat mitjançant la investigació poètica que Torrens ens ha pogut donar elements de superació del dol, i ens porta a plantejar-nos fins a quin punt la poesia pot contribuir, malgrat tot el que l’ataca constantment, a la victòria de l’ànima humana.
Òscar Rocabert - Núvol
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
