Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Una protesta contra l’abús del transport
1/3/2026
F
a 75 anys, els barcelonins es van rebel·lar contra la pujada del bitllet del tramvia, un dels principals sistemes de transport. La “vaga” es va organitzar de manera espontània, sense líders visibles, i va desconcertar les autoritats franquistes
L’1 de març del 1951, Barcelona es va llevar amb un sol radiant. Aquell dia, la ciutat vivia amb el seu brogit habitual, amb persones amunt i avall. Però ben aviat es va poder comprovar que no es tractaria d’un dia qualsevol. Els tramvies, un dels principals sistemes de transport que hi havia, circulaven completament buits, mentre que els carrers eren plens de gent que es desplaçava a peu al seu lloc de treball o a les escoles. El dret de vaga estava prohibit, però la ciutadania havia trobat una manera molt efectiva per expressar el seu malestar.
El detonant d’aquella “vaga” havia estat la decisió de Consell de Ministres d’apujar les tarifes en un 40%, de 50 a 70 cèntims. L’augment representava un cop de gràcia per a les butxaques de moltes famílies, durament assotades per la situació econòmica. Malgrat el triomfalisme de les autoritats franquistes pel recent suport dels Estats Units, les restriccions elèctriques eren un fenomen quotidià, així com les dificultats en els proveïments i la presència de l’estraperlo. Tot plegat arribava en un moment en què creixia la indignació per la corrupció de les autoritats.
La protesta s’havia començat a gestar el 8 de febrer, tres setmanes abans. Aquell dia, sense que ningú en sabés la procedència, van començar a circular per la ciutat uns fulls volanders. El missatge que hi apareixia era molt clar: “Barcelonins: Si ets un bon ciutadà [...], a partir del dia 1 de març i fins que igualin les tarifes de la companyia de tramvies amb la capital d’Espanya [...], trasllada’t a peu o en altres mitjans que no siguin el tramvia.” En el full també es reclamava que el destinatari fes “quatre còpies d’aquesta cadena” i que les enviés a quatre amics. Si es volia ser “un ciutadà d’honor”, es convidava a fer-ne vuit còpies o més.
A partir d’aquells primers fulls, la taca es va anar estenent de manera inaturable a través de circulars mecanografiades, ciclostilades i impreses que es podien trobar arreu, ja fos a les bústies, a les parets de la ciutat o als mateixos tramvies. Aparentment, la ciutat seguia el seu ritme habitual, però a poc a poc s’anava gestant una pugna en tota regla –la primera des de l’ocupació del 1939– contra el règim franquista. La reacció de les autoritats no es va produir, com a mínim de manera pública, fins al 25 de febrer. Aquell dia, el governador civil, Baeza Alegría, va donar a conèixer una nota pública. Feia tres dies que hi havia aldarulls en diversos punts de la ciutat i feia tres setmanes que circulaven els escrits en què es convocava a la vaga per a l’1 de març. En l’escrit del governador se’n deixava constància: “Se han registrado estos días [...] unos pequeños aunque desagradables incidentes que se dicen motivados por la última elevación de tarifas en los servicios de la Compañía de Tranvías.” Alegría, però, intentava donar una imatge de fermesa: “Quiero advertir a los protagonistas de hechos tan inadmisibles [...] que estoy dispuesto a impedir su repetición y que he cursado órdenes, categóricas y precisas, para evitar que nadie, bajo ningún pretexto, altere el orden público mantenido invariablemente a lo largo de estos años.”
Malgrat les amenaces del governador, les protestes no es van aturar; més aviat al contrari. Es van reproduir a l’edifici històric de la plaça de la Universitat i a la Facultat de Medicina, però també en llocs tan allunyats com Horta i la Barceloneta. La visibilització de les protestes es va convertir en un mecanisme de mobilització més, que no només permetia difondre-la, sinó ajudar que la població perdés la por d’un règim sostingut per la violència. La gent fins i tot va “replicar” la nota del governador civil a través d’un full volander en què s’aclaria que no es tractava “ni d’una revolta ni d’alteració de l’ordre públic, sinó de la protesta unànime d’un poble honrat i treballador que ja està cansat d’explotadors de tota mena”. De fet, el governador civil ni tan sols tenia el suport de l’aparell falangista de la ciutat, sobretot del SEU –el sindicat universitari franquista– i dels sindicats, que van aprofitar la protesta ciutadana per mantenir un estira-i-arronsa particular amb Baeza Alegría.
L’èxit de la protesta
La vaga de l’1 de març va tenir un èxit impressionant, que va sorprendre tothom. Els llibres de comptabilitat, que va rastrejar Fèlix Fanés en un llibre pioner, deixen molt clara la dimensió que va aconseguir la vaga. Aquell dia es van vendre fins a un 97,7% menys de bitllets del que era habitual. Molts tramvies circulaven buits, deixant de banda els agents de policia que hi havien desplegat les autoritats. La protesta es va desenvolupar de manera pacífica, però en alguns punts de la ciutat es van produir escenes de tensió, i fins i tot es va bolcar algun vehicle. Un dels llocs on es va expressar la ira de la gent van ser els mercats, una prova que la protesta anava més enllà de l’increment del preu del bitllet i estava provocada per la misèria. Segons un informe del servei d’investigació sindical, al Mercat del Born la gent va encerclar dues persones que havien intentat viatjar en tramvia, les va despullar, les va apallissar i les va empastifar amb tomàquets podrits.
Aquella mateixa nit, es deixava clar, a través de nous fullets, que el boicot als tramvies era només el primer pas i que també s’exigia la destitució dels responsables d’impedir que els articles de primera necessitat arribessin a la població. Tal com assenyala Francesc Vilanova, la “vaga dels usuaris actuava com la locomotora que arrossegava els vagons de la ira, de la protesta contra els preus del transport, la misèria del racionament i el frau franquista del mercat negre”. En vista d’aquesta situació, el desconcert de les autoritats es va traduir en una repressió intensa. Hi va haver més de 300 detinguts, alguns dels quals van ser traslladats al tenebrós castell de Montjuïc. L’endemà, la protesta no va aparèixer a la premsa, que dedicava el seu espai a la guerra de Corea i a la presentació de les credencials de l’ambaixador dels Estats Units. Malgrat tot, la protesta era imparable i la repressió de les autoritats encara va atiar més els ànims. En els fulls volanders que van tornar a circular per la ciutat es feia referència a la repressió del govern, i es plantejava una pugna en tota regla: “Si tinguessis un fill apallissat o detingut, pujaries al tramvia? Toleraries que la gent hi pugés? Boicot als tramvies mentre quedi un sol detingut! Boicot a la premsa que no parla dels detinguts!” Aquell dia, el boicot encara es va incrementar i va arribar fins al 98,7% dels usuaris.
La protesta va continuar els dies següents i, de fet, va arribar al punt culminant el 4 de març, quan el boicot va arribar a un 99,9%. Si encara hi havia cap dubte sobre l’èxit de la revolta, es va esvair del tot aquella tarda, quan després d’un partit del Barça al camp de les Corts la gent va decidir tornar a casa a peu, tot i que plovia a bots i barrals i que el governador civil havia mobilitzat un munt de tramvies per intentar doblegar la resistència. La protesta va derivar en una vaga general, la primera que s’organitzava després de la Guerra Civil. Barcelona es va paralitzar durant 24 hores, amb les autoritats desconcertades. Columnes d’obrers van sortir de les fàbriques en direcció al centre de la ciutat i van fer tancar els comerços i aturar els tramvies. Algunes de les concentracions, com la que es va produir davant l’edifici de Correus, van ser durament reprimides per la policia, que va provocar diversos ferits i morts. La Guàrdia Civil va aconseguir controlar la ciutat, però ben aviat la vaga es va estendre fins a altres poblacions com ara Manresa i Terrassa.
La rectificació de les autoritats i la repressió, que va provocar diversos morts i desenes de detinguts, van posar fi a les protestes. El dia 15, La Vanguardia Española, com si es tractés de l’edició del No-Do en paper, expressava la seva satisfacció per l’acabament de la protesta: “Las calles registraron la animación acostumbrada, viéndose los tranvías, trolebuses y demás servicios públicos llenos de pasajeros [...]. El día de sol radiante y pródiga temperatura contribuyó a dar a Barcelona el tono y la fisonomía que le son peculiares en estos años de paz, orden y trabajo fecundo.” Per la seva banda, els falangistes estaven en mode conspiratiu i feien referència a l’“intento de agitación comunista”. També recordaven que la vaga havia estat “la demostración de que, como siempre, la Falange de Barcelona, más firme, apretada y enérgica que nunca, permanece en primera línea, en su puesto de servicio y sacrificio, al lado de la autoridad legítima”, una proclama que obviava el fet que la vaga general del dia 12 havia estat convocada als locals de la CNS i que alguns falangistes hi havien participat.
Les mobilitzacions d’aquells dies van posar de manifest la fragilitat del règim. D’una banda, van provocar la destitució del cap de la policia i de diversos càrrecs sindicals, així com la de l’alcalde i el governador civil. També es van suprimir les cartilles de racionament, va aparèixer carn als mercats i es va fer marxa enrere en la pujada del preu del bitllet. Però el cost social va ser molt elevat. Van ser detinguts fins a quinze militants de la CNT i del PSUC, entre els quals hi havia Gregorio López Raimundo, que les autoritats van assenyalar com el responsable dels fets.
Una aproximació diferent
El periodista Xavier Roca i el dibuixant Xabier Sagasta, de bracet amb El Cep i La Nansa Edicions i l’Ajuntament de Barcelona, ens proposen una manera diferent d’aproximar-nos a aquells fets que van sacsejar la ciutat. ‘70 cèntims. La vaga de tramvies de 1951’ és un llibre a mig camí entre la memòria història i la crònica social, amb uns dibuixos meravellosos i un guió molt recomanable en què Fèlix Fanés, el primer periodista que va dedicar un llibre a reconstruir aquella vaga, es converteix en narrador i protagonista.
Una mobilització per recordar
La vaga dels tramvies continua generant bibliografia. A banda del clàssic assaig de Fèlix Ibáñez Fanés, en els darrers anys s’han publicat dos llibres més. L’un, a càrrec de l’escriptor Ramon Breu (Voliana Edicions, 2021), que reconstrueix un seguit d’històries que tenen com a escenari la Barcelona del 1951. L’altre el signa Francesc Vilanova i Vila-Abadal, professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, i forma part de la col·lecció Dies que Han Fet Catalunya, dirigida per Agustí Alcoberro i editada per Rosa dels Vents.
Pere Bosch i Cuenca - El Punt Avui
Artícles relacionats :
1/3/2026
L’1 de març del 1951, Barcelona es va llevar amb un sol radiant. Aquell dia, la ciutat vivia amb el seu brogit habitual, amb persones amunt i avall. Però ben aviat es va poder comprovar que no es tractaria d’un dia qualsevol. Els tramvies, un dels principals sistemes de transport que hi havia, circulaven completament buits, mentre que els carrers eren plens de gent que es desplaçava a peu al seu lloc de treball o a les escoles. El dret de vaga estava prohibit, però la ciutadania havia trobat una manera molt efectiva per expressar el seu malestar.
El detonant d’aquella “vaga” havia estat la decisió de Consell de Ministres d’apujar les tarifes en un 40%, de 50 a 70 cèntims. L’augment representava un cop de gràcia per a les butxaques de moltes famílies, durament assotades per la situació econòmica. Malgrat el triomfalisme de les autoritats franquistes pel recent suport dels Estats Units, les restriccions elèctriques eren un fenomen quotidià, així com les dificultats en els proveïments i la presència de l’estraperlo. Tot plegat arribava en un moment en què creixia la indignació per la corrupció de les autoritats.
La protesta s’havia començat a gestar el 8 de febrer, tres setmanes abans. Aquell dia, sense que ningú en sabés la procedència, van començar a circular per la ciutat uns fulls volanders. El missatge que hi apareixia era molt clar: “Barcelonins: Si ets un bon ciutadà [...], a partir del dia 1 de març i fins que igualin les tarifes de la companyia de tramvies amb la capital d’Espanya [...], trasllada’t a peu o en altres mitjans que no siguin el tramvia.” En el full també es reclamava que el destinatari fes “quatre còpies d’aquesta cadena” i que les enviés a quatre amics. Si es volia ser “un ciutadà d’honor”, es convidava a fer-ne vuit còpies o més.
A partir d’aquells primers fulls, la taca es va anar estenent de manera inaturable a través de circulars mecanografiades, ciclostilades i impreses que es podien trobar arreu, ja fos a les bústies, a les parets de la ciutat o als mateixos tramvies. Aparentment, la ciutat seguia el seu ritme habitual, però a poc a poc s’anava gestant una pugna en tota regla –la primera des de l’ocupació del 1939– contra el règim franquista. La reacció de les autoritats no es va produir, com a mínim de manera pública, fins al 25 de febrer. Aquell dia, el governador civil, Baeza Alegría, va donar a conèixer una nota pública. Feia tres dies que hi havia aldarulls en diversos punts de la ciutat i feia tres setmanes que circulaven els escrits en què es convocava a la vaga per a l’1 de març. En l’escrit del governador se’n deixava constància: “Se han registrado estos días [...] unos pequeños aunque desagradables incidentes que se dicen motivados por la última elevación de tarifas en los servicios de la Compañía de Tranvías.” Alegría, però, intentava donar una imatge de fermesa: “Quiero advertir a los protagonistas de hechos tan inadmisibles [...] que estoy dispuesto a impedir su repetición y que he cursado órdenes, categóricas y precisas, para evitar que nadie, bajo ningún pretexto, altere el orden público mantenido invariablemente a lo largo de estos años.”
Malgrat les amenaces del governador, les protestes no es van aturar; més aviat al contrari. Es van reproduir a l’edifici històric de la plaça de la Universitat i a la Facultat de Medicina, però també en llocs tan allunyats com Horta i la Barceloneta. La visibilització de les protestes es va convertir en un mecanisme de mobilització més, que no només permetia difondre-la, sinó ajudar que la població perdés la por d’un règim sostingut per la violència. La gent fins i tot va “replicar” la nota del governador civil a través d’un full volander en què s’aclaria que no es tractava “ni d’una revolta ni d’alteració de l’ordre públic, sinó de la protesta unànime d’un poble honrat i treballador que ja està cansat d’explotadors de tota mena”. De fet, el governador civil ni tan sols tenia el suport de l’aparell falangista de la ciutat, sobretot del SEU –el sindicat universitari franquista– i dels sindicats, que van aprofitar la protesta ciutadana per mantenir un estira-i-arronsa particular amb Baeza Alegría.
L’èxit de la protesta
La vaga de l’1 de març va tenir un èxit impressionant, que va sorprendre tothom. Els llibres de comptabilitat, que va rastrejar Fèlix Fanés en un llibre pioner, deixen molt clara la dimensió que va aconseguir la vaga. Aquell dia es van vendre fins a un 97,7% menys de bitllets del que era habitual. Molts tramvies circulaven buits, deixant de banda els agents de policia que hi havien desplegat les autoritats. La protesta es va desenvolupar de manera pacífica, però en alguns punts de la ciutat es van produir escenes de tensió, i fins i tot es va bolcar algun vehicle. Un dels llocs on es va expressar la ira de la gent van ser els mercats, una prova que la protesta anava més enllà de l’increment del preu del bitllet i estava provocada per la misèria. Segons un informe del servei d’investigació sindical, al Mercat del Born la gent va encerclar dues persones que havien intentat viatjar en tramvia, les va despullar, les va apallissar i les va empastifar amb tomàquets podrits.
Aquella mateixa nit, es deixava clar, a través de nous fullets, que el boicot als tramvies era només el primer pas i que també s’exigia la destitució dels responsables d’impedir que els articles de primera necessitat arribessin a la població. Tal com assenyala Francesc Vilanova, la “vaga dels usuaris actuava com la locomotora que arrossegava els vagons de la ira, de la protesta contra els preus del transport, la misèria del racionament i el frau franquista del mercat negre”. En vista d’aquesta situació, el desconcert de les autoritats es va traduir en una repressió intensa. Hi va haver més de 300 detinguts, alguns dels quals van ser traslladats al tenebrós castell de Montjuïc. L’endemà, la protesta no va aparèixer a la premsa, que dedicava el seu espai a la guerra de Corea i a la presentació de les credencials de l’ambaixador dels Estats Units. Malgrat tot, la protesta era imparable i la repressió de les autoritats encara va atiar més els ànims. En els fulls volanders que van tornar a circular per la ciutat es feia referència a la repressió del govern, i es plantejava una pugna en tota regla: “Si tinguessis un fill apallissat o detingut, pujaries al tramvia? Toleraries que la gent hi pugés? Boicot als tramvies mentre quedi un sol detingut! Boicot a la premsa que no parla dels detinguts!” Aquell dia, el boicot encara es va incrementar i va arribar fins al 98,7% dels usuaris.
La protesta va continuar els dies següents i, de fet, va arribar al punt culminant el 4 de març, quan el boicot va arribar a un 99,9%. Si encara hi havia cap dubte sobre l’èxit de la revolta, es va esvair del tot aquella tarda, quan després d’un partit del Barça al camp de les Corts la gent va decidir tornar a casa a peu, tot i que plovia a bots i barrals i que el governador civil havia mobilitzat un munt de tramvies per intentar doblegar la resistència. La protesta va derivar en una vaga general, la primera que s’organitzava després de la Guerra Civil. Barcelona es va paralitzar durant 24 hores, amb les autoritats desconcertades. Columnes d’obrers van sortir de les fàbriques en direcció al centre de la ciutat i van fer tancar els comerços i aturar els tramvies. Algunes de les concentracions, com la que es va produir davant l’edifici de Correus, van ser durament reprimides per la policia, que va provocar diversos ferits i morts. La Guàrdia Civil va aconseguir controlar la ciutat, però ben aviat la vaga es va estendre fins a altres poblacions com ara Manresa i Terrassa.
La rectificació de les autoritats i la repressió, que va provocar diversos morts i desenes de detinguts, van posar fi a les protestes. El dia 15, La Vanguardia Española, com si es tractés de l’edició del No-Do en paper, expressava la seva satisfacció per l’acabament de la protesta: “Las calles registraron la animación acostumbrada, viéndose los tranvías, trolebuses y demás servicios públicos llenos de pasajeros [...]. El día de sol radiante y pródiga temperatura contribuyó a dar a Barcelona el tono y la fisonomía que le son peculiares en estos años de paz, orden y trabajo fecundo.” Per la seva banda, els falangistes estaven en mode conspiratiu i feien referència a l’“intento de agitación comunista”. També recordaven que la vaga havia estat “la demostración de que, como siempre, la Falange de Barcelona, más firme, apretada y enérgica que nunca, permanece en primera línea, en su puesto de servicio y sacrificio, al lado de la autoridad legítima”, una proclama que obviava el fet que la vaga general del dia 12 havia estat convocada als locals de la CNS i que alguns falangistes hi havien participat.
Les mobilitzacions d’aquells dies van posar de manifest la fragilitat del règim. D’una banda, van provocar la destitució del cap de la policia i de diversos càrrecs sindicals, així com la de l’alcalde i el governador civil. També es van suprimir les cartilles de racionament, va aparèixer carn als mercats i es va fer marxa enrere en la pujada del preu del bitllet. Però el cost social va ser molt elevat. Van ser detinguts fins a quinze militants de la CNT i del PSUC, entre els quals hi havia Gregorio López Raimundo, que les autoritats van assenyalar com el responsable dels fets.
Una aproximació diferent
El periodista Xavier Roca i el dibuixant Xabier Sagasta, de bracet amb El Cep i La Nansa Edicions i l’Ajuntament de Barcelona, ens proposen una manera diferent d’aproximar-nos a aquells fets que van sacsejar la ciutat. ‘70 cèntims. La vaga de tramvies de 1951’ és un llibre a mig camí entre la memòria història i la crònica social, amb uns dibuixos meravellosos i un guió molt recomanable en què Fèlix Fanés, el primer periodista que va dedicar un llibre a reconstruir aquella vaga, es converteix en narrador i protagonista.
Una mobilització per recordar
La vaga dels tramvies continua generant bibliografia. A banda del clàssic assaig de Fèlix Ibáñez Fanés, en els darrers anys s’han publicat dos llibres més. L’un, a càrrec de l’escriptor Ramon Breu (Voliana Edicions, 2021), que reconstrueix un seguit d’històries que tenen com a escenari la Barcelona del 1951. L’altre el signa Francesc Vilanova i Vila-Abadal, professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, i forma part de la col·lecció Dies que Han Fet Catalunya, dirigida per Agustí Alcoberro i editada per Rosa dels Vents.
Pere Bosch i Cuenca - El Punt Avui
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
