Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
El verí de l’escriptura
27/2/2026
G
abriel Ferrater dedica un preciós article a la manca de sentit de posar en qüestió l’existència de Shakespeare com a individu, i aporta com a prova els comentaris que li dedica el coetani i col·lega Ben Jonson. Tradueixo del text ferraterià: “Jo vaig estimar l’home i honoro la seva memòria”, després d’haver-li retret “la redacció precipitada i les caigudes ocasionals en el galimaties”, senyals d’indubtable autenticitat segons Ferrater. Qui es dediqui a les lletres sap que rere la literalitat i l’aparença, més enllà de símbols, al·legories i metàfores, sotja una munió de recursos i figures retòriques: ironia, reticència, el·lipse, preterició i moltes altres fan que allò que es diu sigui molt més ampli i complex que allò apreciat sense anar més enllà del recorregut de les lletres, i cal una certa atenció i un mínim de coneixement del mecanisme per no passar-hi de llarg.
En la barreja de retret i elogi consignats més amunt hi bateguen admiració, reconeixement i enveja davant, cito Ferrater, dels efectius i odiosos autors de les obres que ens hi impulsen. És possible que tal mecanisme porti més enllà? Que rere la lloança reticent s’hi amagui no pas gelosia literària, sinó menyspreu i sentiments poc amistosos? Aleshores no cal que l’elogi sigui subtil i enverinat. Pot ser frontal i nítid.
L’any 2013 el bon amic i notabilíssim poeta Ramon Balasch va fer una bonica edició de textos de no ficció de Salvador Espriu –Ocnos i el parat esglai, duu per títol–, una part notable dels quals són prefacis a llibres de poesia d’altres autors i autores. Per tot arreu es glossen altíssimes virtuts emocionals i poètiques. Una mostra a l’atzar –estalviem els noms dels quatre afectats (i són molts més)–: “Una amplitud de veu i de volada […] en versos que honoren tant la noblesa de l’home com l’esforç de l’escriptor […] torna després al seu amorós somni per cloure el recull amb el tendre i delicat to epitalàmic de les belles composicions […] avui un jove poeta molt dotat, ple d’entusiasme. Demà, ben aviat, potser un gran poeta de la nostra llengua i del nostre temps […] la sorpresa, l’admiració, la sol·licitud i el respecte, ja sense locucions adjectivals ni matisos, augmentaran fins a esdevenir unànimes.”
D’acord amb la literalitat, conclouríem que la poesia catalana és excepcional, que cap altra literatura pot exhibir un percentatge tan extraordinari de grans poetes en relació amb el total de la població. Però no pot ser que un poeta precís i esmolat com Espriu caigui en imprevistos d’aquest calibre. Després d’uns quants pròlegs seguits, van impregnant els agredolços del dubte. El conjunt no transmet aplaudiments, sinó la terrible mala llet del qui s’ha fotut del mort i de qui el vetlla. Voleu sabó? Cap problema, aquí en tinc a dojo per a tot déu.
Tornem a Ferrater. En el celebèrrim pròleg al Nabí carnerià, el poeta de Reus assenyala “l’escepticisme radical [de Carner] quant a qualsevol racionalització que pretengui d’ésser més que simbòlica”. Quin truc més enllà del símbol pot provenir d’una racionalització? Seria una forma enrevessada de dir que Carner no creu en la poesia com a instrument de la transcendència. Unes línies abans s’esmenta “un dels poemes més ardents escrits a l’exili” (sic); el poema acaba: “Enllà de pols abandonada, / ésser, en millor diada, / guspira anònima de llum.” Més enllà de les evidents ressonàncies, entre d’altres, de Quevedo i Maragall, no cal alguna cosa més que un pervers sentit de l’humor per veure ardor en aquests versos?
Ferrater desplega un repertori d’epítets inhabitual en els seus textos, “l’enorme broma, […] un admirable exercici de virtuós del vers, […] una intensa força d’evocació”. En estil directe, diu “soc vell i estic cansat”, i cita el text glossat: “Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia.” Això ho diu la Veu. L’oportunitat d’adjudicar qui evoca el terrissaire xaruc és múltiple; Jonàs en primera instància; en l’última, Ferrater mateix. Però si ell ho esmenta, no pot ser a propòsit de l’autor del poema? I si el bandejat Ferrater venjativament deixés per a la posteritat el regal enverinat de la glossa tramposa d’un objecte literari que remet més a Cecil B. DeMille que a Dante, Milton, Unamuno i Eliot? Devia estar segur que els cadells s’empassarien l’ham i ovinament recalcitrarien, tal com ho continuen fent, a adorar un poeta on el pompier i el kitsch empudeguen qualsevol consecució.
Miquel de Palol-Elpuntavui
Artícles relacionats :
27/2/2026
En la barreja de retret i elogi consignats més amunt hi bateguen admiració, reconeixement i enveja davant, cito Ferrater, dels efectius i odiosos autors de les obres que ens hi impulsen. És possible que tal mecanisme porti més enllà? Que rere la lloança reticent s’hi amagui no pas gelosia literària, sinó menyspreu i sentiments poc amistosos? Aleshores no cal que l’elogi sigui subtil i enverinat. Pot ser frontal i nítid.
L’any 2013 el bon amic i notabilíssim poeta Ramon Balasch va fer una bonica edició de textos de no ficció de Salvador Espriu –Ocnos i el parat esglai, duu per títol–, una part notable dels quals són prefacis a llibres de poesia d’altres autors i autores. Per tot arreu es glossen altíssimes virtuts emocionals i poètiques. Una mostra a l’atzar –estalviem els noms dels quatre afectats (i són molts més)–: “Una amplitud de veu i de volada […] en versos que honoren tant la noblesa de l’home com l’esforç de l’escriptor […] torna després al seu amorós somni per cloure el recull amb el tendre i delicat to epitalàmic de les belles composicions […] avui un jove poeta molt dotat, ple d’entusiasme. Demà, ben aviat, potser un gran poeta de la nostra llengua i del nostre temps […] la sorpresa, l’admiració, la sol·licitud i el respecte, ja sense locucions adjectivals ni matisos, augmentaran fins a esdevenir unànimes.”
D’acord amb la literalitat, conclouríem que la poesia catalana és excepcional, que cap altra literatura pot exhibir un percentatge tan extraordinari de grans poetes en relació amb el total de la població. Però no pot ser que un poeta precís i esmolat com Espriu caigui en imprevistos d’aquest calibre. Després d’uns quants pròlegs seguits, van impregnant els agredolços del dubte. El conjunt no transmet aplaudiments, sinó la terrible mala llet del qui s’ha fotut del mort i de qui el vetlla. Voleu sabó? Cap problema, aquí en tinc a dojo per a tot déu.
Tornem a Ferrater. En el celebèrrim pròleg al Nabí carnerià, el poeta de Reus assenyala “l’escepticisme radical [de Carner] quant a qualsevol racionalització que pretengui d’ésser més que simbòlica”. Quin truc més enllà del símbol pot provenir d’una racionalització? Seria una forma enrevessada de dir que Carner no creu en la poesia com a instrument de la transcendència. Unes línies abans s’esmenta “un dels poemes més ardents escrits a l’exili” (sic); el poema acaba: “Enllà de pols abandonada, / ésser, en millor diada, / guspira anònima de llum.” Més enllà de les evidents ressonàncies, entre d’altres, de Quevedo i Maragall, no cal alguna cosa més que un pervers sentit de l’humor per veure ardor en aquests versos?
Ferrater desplega un repertori d’epítets inhabitual en els seus textos, “l’enorme broma, […] un admirable exercici de virtuós del vers, […] una intensa força d’evocació”. En estil directe, diu “soc vell i estic cansat”, i cita el text glossat: “Xaruc, el terrissaire cap motlle no canvia.” Això ho diu la Veu. L’oportunitat d’adjudicar qui evoca el terrissaire xaruc és múltiple; Jonàs en primera instància; en l’última, Ferrater mateix. Però si ell ho esmenta, no pot ser a propòsit de l’autor del poema? I si el bandejat Ferrater venjativament deixés per a la posteritat el regal enverinat de la glossa tramposa d’un objecte literari que remet més a Cecil B. DeMille que a Dante, Milton, Unamuno i Eliot? Devia estar segur que els cadells s’empassarien l’ham i ovinament recalcitrarien, tal com ho continuen fent, a adorar un poeta on el pompier i el kitsch empudeguen qualsevol consecució.
Miquel de Palol-Elpuntavui
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
