Català - Castellano
Associa-t'hi! Noticia anterior
Noticia següent
Pardo Bazán i Barcelona
20/9/2026
E
s va complir dimecres passat 16 de setembre el 150è aniversari del naixement d’Emilia Pardo Bazán, que tants vincles va establir amb Barcelona, on va ser sempre molt ben acollida i complimentada.
No em sembla sobrer recordar, en aquests temps d’onanisme i ignorància culturals, els autors forans que van tenir relació amb Catalunya i fins i tot, com l’escriptora i feminista gallega, van visitar-nos en ocasions diverses i en van escriure amb elogi. En justa correspondència, la premsa catalana de llavors, i per descomptat La Vanguardia, va donar compte complert no sols de les vingudes a Catalunya de l’escriptora gallega sinó també de les seves anades a altres llocs i es va fer ressò dels seus llibres, alguns, publicats a Barcelona.
L’autora gallega tenia interès per conèixer la llengua catalana i poder llegir els seus autors sense traduccióAbans de conèixer Barcelona, una jove Pardo Bazán li demana a Víctor Balaguer que la posi en contacte amb Rubió i Ors, catedràtic de la universitat i mestre de Menéndez Pelayo, perquè l’orienti en el seu interès per conèixer la llengua catalana i poder llegir els seus autors sense traducció. Cosa que aconseguirà, segons consta en la correspondència amb dos dels seus grans amics, el crític Yxart i el novel·lista Oller, de qui ha pogut assaborir en versió original La papallona.
Oller i Yxart seran fonamentals per a la connexió de Pardo Bazán i Catalunya. Després de conèixer-se, a París el 1886, segons explica el novel·lista a Memòries literaràries. Història dels meus llibres , es troben de nou a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. Aquest és, al meu parer, el viatge més fructífer de Pardo Bazán a Barcelona, tant des del punt de vista literari com personal, ja que tots dos aspectes s’interrelacionen estretament durant aquells dies. L’Ateneu Barcelonès li ret un homenatge al costat de Marcelino Menéndez Pelayo, que, dit sia de passada, davant la reina Cristina fa el discurs com a mantenidor dels Jocs Florals en català.
Pardo Bazán, després de la marxa de Galdós, també de visita a l’exposició, coneix José Lázaro Galdiano. Feia uns anys que aquest, d’origen navarrès, s’havia mudat a Barcelona, freqüentava els salons importants i a vegades ho explicava a La Vanguardia, on també col·laborava amb crítiques d’art. La trobada entre tots dos va ser casual, tot i que ell la volia conèixer. Els va presentar Narcís Oller. La impressió que ella causa en el “jove il·lustrat, molt aficionat a les arts i a les bones lletres”, segons el descriu Oller, és de les que fan època.
Lázaro i l’escriptora ja no se separen fins que ella torna a Madrid. Conten que Emilia està eufòrica. Té trenta-set anys i el seu jove admirador vint-i-sis. És intel·ligent, maco, bon conversador i a més s’ha enamorat d’ella de manera rotunda, com li escriurà Pardo Bazán a Galdós després, quan Oller, sense voler o volent, faci arribar a aquest la infidelitat catalana de la seva amant. José acompanya Emília a visitar els voltants de Barcelona i passen uns dies a Arenys de Mar, una excursió “d’on tornava encisada”, segons el malèvol d’Oller.
Pocs dies després del seu retorn a Madrid, l’escriptora rep una “reproducció en bronze de la seva mà grassoneta en actitud d’escriure i una al·legoria en terracota, que em semblà que contenia en baix relleu el retrat dels fillets d’ella, de tot el que li feia ell galant present”. Qui ens n’informa, assegurant que ho ha vist, és Oller: per les seves Memòries literàries campen tant la comtessa com el jove il·lustrat, amb alguna al·lusió múrria a aquesta trobada barcelonina.
Sabem que l’escriptora envia a Lázaro una sèrie de llibres, entre els quals el poemari Jaime amb aquesta dedicatòria: “A José Lázaro Galdiano. Aquest exemplar va enquadernat amb un guant meu i amb la intenció li acompanya la mà que va vestir el guant i va escriure els versos”. A més li assegura per carta: “En família i en conversa amb els amics faig sempre el panegíric de Barcelona i dels seus incomparables voltants, paradís de la civilització auxiliada per la natura”.
No hi ha dubte que Barcelona constitueix per a Pardo Bazán una de les seves ciutats fonamentals, que, com li va devia passar a Cervantes, estic segura que va recordar sempre amb gran estimació. Pardo Bazán té un carrer al barri barceloní de Sant Andreu, però no sé si hores d’ara el seu afecte per Catalunya continua sent correspost.
Carme Riera-Lavanguardia
Artícles relacionats :
20/9/2026
No em sembla sobrer recordar, en aquests temps d’onanisme i ignorància culturals, els autors forans que van tenir relació amb Catalunya i fins i tot, com l’escriptora i feminista gallega, van visitar-nos en ocasions diverses i en van escriure amb elogi. En justa correspondència, la premsa catalana de llavors, i per descomptat La Vanguardia, va donar compte complert no sols de les vingudes a Catalunya de l’escriptora gallega sinó també de les seves anades a altres llocs i es va fer ressò dels seus llibres, alguns, publicats a Barcelona.
L’autora gallega tenia interès per conèixer la llengua catalana i poder llegir els seus autors sense traduccióAbans de conèixer Barcelona, una jove Pardo Bazán li demana a Víctor Balaguer que la posi en contacte amb Rubió i Ors, catedràtic de la universitat i mestre de Menéndez Pelayo, perquè l’orienti en el seu interès per conèixer la llengua catalana i poder llegir els seus autors sense traducció. Cosa que aconseguirà, segons consta en la correspondència amb dos dels seus grans amics, el crític Yxart i el novel·lista Oller, de qui ha pogut assaborir en versió original La papallona.
Oller i Yxart seran fonamentals per a la connexió de Pardo Bazán i Catalunya. Després de conèixer-se, a París el 1886, segons explica el novel·lista a Memòries literaràries. Història dels meus llibres , es troben de nou a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. Aquest és, al meu parer, el viatge més fructífer de Pardo Bazán a Barcelona, tant des del punt de vista literari com personal, ja que tots dos aspectes s’interrelacionen estretament durant aquells dies. L’Ateneu Barcelonès li ret un homenatge al costat de Marcelino Menéndez Pelayo, que, dit sia de passada, davant la reina Cristina fa el discurs com a mantenidor dels Jocs Florals en català.
Pardo Bazán, després de la marxa de Galdós, també de visita a l’exposició, coneix José Lázaro Galdiano. Feia uns anys que aquest, d’origen navarrès, s’havia mudat a Barcelona, freqüentava els salons importants i a vegades ho explicava a La Vanguardia, on també col·laborava amb crítiques d’art. La trobada entre tots dos va ser casual, tot i que ell la volia conèixer. Els va presentar Narcís Oller. La impressió que ella causa en el “jove il·lustrat, molt aficionat a les arts i a les bones lletres”, segons el descriu Oller, és de les que fan època.
Lázaro i l’escriptora ja no se separen fins que ella torna a Madrid. Conten que Emilia està eufòrica. Té trenta-set anys i el seu jove admirador vint-i-sis. És intel·ligent, maco, bon conversador i a més s’ha enamorat d’ella de manera rotunda, com li escriurà Pardo Bazán a Galdós després, quan Oller, sense voler o volent, faci arribar a aquest la infidelitat catalana de la seva amant. José acompanya Emília a visitar els voltants de Barcelona i passen uns dies a Arenys de Mar, una excursió “d’on tornava encisada”, segons el malèvol d’Oller.
Pocs dies després del seu retorn a Madrid, l’escriptora rep una “reproducció en bronze de la seva mà grassoneta en actitud d’escriure i una al·legoria en terracota, que em semblà que contenia en baix relleu el retrat dels fillets d’ella, de tot el que li feia ell galant present”. Qui ens n’informa, assegurant que ho ha vist, és Oller: per les seves Memòries literàries campen tant la comtessa com el jove il·lustrat, amb alguna al·lusió múrria a aquesta trobada barcelonina.
Sabem que l’escriptora envia a Lázaro una sèrie de llibres, entre els quals el poemari Jaime amb aquesta dedicatòria: “A José Lázaro Galdiano. Aquest exemplar va enquadernat amb un guant meu i amb la intenció li acompanya la mà que va vestir el guant i va escriure els versos”. A més li assegura per carta: “En família i en conversa amb els amics faig sempre el panegíric de Barcelona i dels seus incomparables voltants, paradís de la civilització auxiliada per la natura”.
No hi ha dubte que Barcelona constitueix per a Pardo Bazán una de les seves ciutats fonamentals, que, com li va devia passar a Cervantes, estic segura que va recordar sempre amb gran estimació. Pardo Bazán té un carrer al barri barceloní de Sant Andreu, però no sé si hores d’ara el seu afecte per Catalunya continua sent correspost.
Carme Riera-Lavanguardia
Artícles relacionats :
-
Sense artícles relacionats
Noticia anterior
Noticia següent
